JOCS
Jo tinc el comodí.
Tinc la carta que fa saltar caselles sense haver de parar.
Ho he notat avui que he estat voltant pel centre comercial, no he hagut d’entrar a cap botiga d’homes... cada tres locals me’n salto un i així avanço més ràpid.
Aquest any les compres són més àgils. He caigut a la casella dels nens, és inevitable. La més valuosa. He començat a construir... per poc poso els hotels, m’he quedat sense pressupost per lo meu, em caldrà fer una altra volta i tornar a passar per la casella de sortida, tornar a cobrar les 20.000 pessetes... ho haurem de deixar pel més que ve.
He caigut al pont. Fa dies. Sense voler-ho, m’hi he ficat de cap. Primer vaig intentar lluitar contra la corrent, però no val la pena... m’he deixat anar i ara fins i tot m’agrada aquest remolí d’aigua que em porta... sé que no puc, ni vull parar. Els amics, els companys, la família... tots correm junts, sé que no deixaran que m’aturi...
A més, tinc el comodí. I m’he saltat la calavera. No la vull ni veure. Ara no toca.
M’ha sortit un cinc i trec una altra fitxa. Sembla igual, però aquesta córre més. L’altra se la menjaven tota l’estona. No avançava. Aquesta, no sé per què, ha començat a córrer i està a punt de donar la volta al taulell i entrar triomfant al passadís segur, el bon camí... i no caldrà esperar a arribar per ajudar a algú altre, comptant fins a deu.
Mireia, recordes aquell dia les cartes que em vas tirar? Sortia el “dos” i no enteniem què volia dir... Ara li trobo més sentit... doble vida, la segona, dos camins, dos destins... JO i els meus DOS fills.
Pregunta final... he triat literatura. “De quien son los versos: Dime, mujer, cuando el amor se olvida, ¿sabes tú adónde va?”
Intueixo que vaig guanyant…
No m’has preguntat amb quina fitxa jugava?
“Adivina...”
Tinc la carta que fa saltar caselles sense haver de parar.
Ho he notat avui que he estat voltant pel centre comercial, no he hagut d’entrar a cap botiga d’homes... cada tres locals me’n salto un i així avanço més ràpid.
Aquest any les compres són més àgils. He caigut a la casella dels nens, és inevitable. La més valuosa. He començat a construir... per poc poso els hotels, m’he quedat sense pressupost per lo meu, em caldrà fer una altra volta i tornar a passar per la casella de sortida, tornar a cobrar les 20.000 pessetes... ho haurem de deixar pel més que ve.
He caigut al pont. Fa dies. Sense voler-ho, m’hi he ficat de cap. Primer vaig intentar lluitar contra la corrent, però no val la pena... m’he deixat anar i ara fins i tot m’agrada aquest remolí d’aigua que em porta... sé que no puc, ni vull parar. Els amics, els companys, la família... tots correm junts, sé que no deixaran que m’aturi...
A més, tinc el comodí. I m’he saltat la calavera. No la vull ni veure. Ara no toca.
M’ha sortit un cinc i trec una altra fitxa. Sembla igual, però aquesta córre més. L’altra se la menjaven tota l’estona. No avançava. Aquesta, no sé per què, ha començat a córrer i està a punt de donar la volta al taulell i entrar triomfant al passadís segur, el bon camí... i no caldrà esperar a arribar per ajudar a algú altre, comptant fins a deu.
Mireia, recordes aquell dia les cartes que em vas tirar? Sortia el “dos” i no enteniem què volia dir... Ara li trobo més sentit... doble vida, la segona, dos camins, dos destins... JO i els meus DOS fills.
Pregunta final... he triat literatura. “De quien son los versos: Dime, mujer, cuando el amor se olvida, ¿sabes tú adónde va?”
Intueixo que vaig guanyant…
No m’has preguntat amb quina fitxa jugava?
“Adivina...”
