dimarts, 26 de febrer del 2013

Negre: Illa; Gris: Temps; Verd: TU



Hubo una vez una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen….

Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión.
-          Tengo una mala noticia que darles: la isla se hunde.

Todas las emociones se dedicaron a construir un bote, un barco, un velero… Todas… salvo el Amor. Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:

-          Dejar esta isla… después de todo lo que viví aquí…

La isla se hundía cada vez más…  Sin embargo, el Amor no podía pensar  en construir, porque estaba tan  dolorido que sólo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería.

-          Después de tantas cosas que pasamos juntos…. Le reprochó a la isla.

Hasta que, finalmente, sólo quedó una minúscula porción de suelo firme. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad.

Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final… De pronto, el Amor escuchó que alguien chistaba.  Era un desconocido viejito que hacía señas desde un bote de remos.

Nunca volverá a existir una isla como ésta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza.
-No –dijo el viejo – como esta, nunca.

Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejito, pero éste se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. El Amor fue en busca de la Sabiduría para preguntarle… él me salvó y yo ni siquiera sé quien es…

La Sabiduría lo miró a los ojos i dijo:

- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una pérdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.

Jorge Bucay.




Ajaguts a la sorra, a la platja, un dia del notre darrer estiu, ja trencat, jo llegin-te el conte i plorant perquè la illa ja feia dies s’enfosava, i tu dient-me “per què plores?” I jo, incapaç de construir-me una balsa, de fugir de l’illa, d’intentar salvar-me… “per què plores?” I les llagrimes corrent-me galtes avall, fent brollar la meva impotència, el meu desconsol… I l’illa es va enfonsar.

Vaig pujar com en una emergència a la barca,en una nit de tempesta, dubtant de si jo també m’enfonsaria, desplegant totes les meves veles, esperant que un vent nou bufés molt i molt fort, per apartar-me molt ràpid de tot allò que se’n va anar un dia i va estar a punt d’arrossegar-me, mar endins, molt endins….

L’endemà mateix va sortir el sol i la barca va començar a moure’s, molt ràpidament, feia por fins i tot la velocitat que va agafar, nous reptes, nous amics, noves il.lusions…

Vaig canviar la barca per un veler de luxe, sense fre, gas a fons…  em vaig proposar viure la meva vida a tope i li vaig muntar una festa. I pel meu aiversari vaig cremar els 40 anys que deixava, els hi vaig fotre una bona puntada de peu i amb la ràbia de qui se li trenca una joguina nova, la vaig llençar a les escombraries sense pietat. De tant en tant mirava enrera però ja no veia res…  Calma.


El Tiempo es el único que puede conseguir que el amor siga existiendo cuando el dolor de una pérdida le hace creer que no es posible seguir.


Febrer 2013
1 any, 9 mesos, 15 dies


Avui segueixo navegant. No sé cap a on, no sé fins quan….  

Puc dir que he rigut,  he cridat molt fort quan pensava que no tenia forces ni per respirar, he ballat sota un cel estrellat amb una copa d’alcohol a les mans, he tremolat de por en la meva solitud, he viatjat, he estimat, he plorat cantant la nostra cançó, aquella que deia “i que la vida ens doni un camí ben llarg”,  he escrit, he lluitat, m’he banyat en un toll de fang, he après el que mai hagués imaginat…  Segueixo emocionant-me amb les històries d’amor de veritat, potser algun dia, qui sap…  

I si tu has estat en algun moment al meu costat en aquest viatge, que sàpigues que m’has ajudat a empènyer la barca, a marxar una miqueta més lluny, a trobar un destí…

Per tots vosaltres.