No crec en les supersticions, però quan em va creuar per devant aquella nit, alguna cosa em va dir que quelcom no aniria bé. Fa d’això poc més de tres setmanes, i, realment, la meva sort des de llavors ha estat del mateix color que la bèstia de quatre potes amb la que per poc entrapuço aquell divendres abans d’anar a sopar.
Aquest matí hem sumat negres aconteixements a la llista… per poc m’obro el cap.
I es que… estava de safarranxo… la pols, l’aspirador, vidres, labavo….(com odio fer tot això…) Quan, estan acotada recollint, m’aixeco repentinament i en menys del que es tarda en comptar fins a un…. Crash!!!!!!!!! L’escaire de la finestra que apuntava directament a la meva closca, ha fet diana, però aquest cop per la teoria de l’atracció.
M’he mort.
Quan ressucito, tots els meus sentits se’m concentren obedients en el mateix punt i, de manera eficient, complint amb la seva tasca, m’anuncien el que és més que evident “Amèlia, això fa mal”
Caiem, jo i el meu crit de dolor sobre els meus genolls, amb el cap acotat, subjectat per les dues mans, embolcallant-lo com si se m’anés a despegar del cos, prement, apretant… i així, arraulida i mig recolçada contra els calaixos del moble, esclato a plorar.
Com que em senten, aviat venen, encuriosits i espantats, Què ha passat??. Se m’acosten, em miren, no gosen ni pronunciar el poc que se’ls acudeix “estàs bé?” Callen. Mentre jo… ploro.
Afegint-se al meu dol, la nena somica. No ho entén. I és que no es plora devant dels nens. Qui redimonis s’ha inventat aquesta lliçó?? Au! Per culpa seva he suspés avui exàmen de conducta. És que no he pogut més…. Maleïda finestra, i alhora…. Li agraeixo sincerament que m’hagi donat l’oportunitat d’alliberar-me del meu plor, que, sense aquest cop injust, per ells, no tindria sentit. Per això, aprofito, i em deixo anar. És que fa molt mal….
Llavors, tot l’amor d’un fill, m’arriba en forma de paper de vàter mullat en aigua: “mama, et surt sang”. Ells, a la seva manera… em cuiden.
Segueixo al terra feta un cabdell, no em refaig. Al meu camp de visió: la fusta del terra, les seves sabates velles, els mitjonets, les cametes... i poc més. Em venen al cap imatges d’ahir… asseguda a la plaça, respirant la calma del matí, omplint-me dels primers rajos de primavera, esmorzant plàcidament, mentre cares conegudes em saluden, es paren, i es queden amb mi una estona, a compartir la meva taula d’un sol convidat, on tothom ara és ben rebut. “Com va la vida?”
(la vida!)
És com preguntar-li a la pedra, com va el riu… Doncs el riu va… De vegades més ple, de vegades més sec, a voltes es glaça, algun cop s’asseca… sempre corrent avall, mai torna enrere… algún cop em fa rodolar, em gira, em tomba, em mareja… fins que aconsegueixo parar, em quedo falcada contra alguna altra pedra que em frena i em torno a quedar així, quieta, deixant que l’aigua em passi per sobre….
- Bé, vaig fent…
La vida… que prou m’ha apallissat per dintre, ara em colpeja també per fora…(quan acabarà tot això?)
Tanco els ulls, sento el dolor governant el meu cos. Aprofito i envio la també la meva ànima al lloc dels fets, que pateixi allà dalt, que s’alliberi i torni neta a “puestu”. Quin mal… De fet, fa dies que me’n feia…
De fons la música que havia posat al mòvil, també fot el dit a la nafra:
“Vaig flirtejant amb la por, navegant entre dubtes, vaig somiant amb la teva escalfor, i somiant que tu remes amb mi, fins que aquella incertesa es fon quan se’ns creuen els camins, però jo mai, mai, mai, mai, seré feliç, com ho he estat aquesta nit…”
El final és més que previsible: m’acabo calmant, m’eixugo les llàgrimes, m’incorporo, avergonyida per la meva falta d’enteresa, i... conte contat...
Entro a la dutxa. Mentre l’aigua tèbia em mulla, lliscant per sobre meu, amb la punta dels dits em palpo la testa i em noto el nanyo prominent, apuntant al sostre, cúmul de tot el meu turment, com volent escapar desesperadament del meu interior, i penso...
Quina hòstia!
