dimarts, 23 d’abril del 2013

GROC VERDOS, VERD GROGUENC



LA DANSA

Contemplo embadalit la seva pàl·lida aparença , tremolosa,  mentre amb una mà la faig reclinar lleugerament cap a la dreta i amb l’altra, hàbilment la condueixo i la faig girar amb ritme, precís, delicat i ferm a l’hora. M’arriba la seva flaire, dolça. L’acompanyo al rodar amunt i avall. Noto com es desfà al meu davant.

Tombo el cap, intentant adaptar-me a la seva inclinació, i sense deixar-la anar ni un instant, la faig dansar en cercles compassats, sempre iguals,  mateix recorregut, mateixa velocitat,  fins que el canell se’m rendeix, em demana descans.

Tot d’una, la protagonista rossa para de giravoltar i, amb certa lleugeresa, torna a lloc, cercant la calma amb el vol escumós del seu vestit acabat d’estrenar, cobrint per igual tota la zona de ball.

L’acompanyo amb destresa a jeure al niu d’escalfor, per a ella només preparat, i quan  l’estiro,  noto com crepita, es transforma, es revifa. L’ajudo, en aquest llit calent, a recollir-se sobre sí mateixa, fràgil, indefensa, vulnerable.  La mimo, embolcallant-la amorosament, acaronant la seva textura, tendre i esponjosa. 

És llavors quan,  amb un moviment ràpid i precís, la prenc de nou, amb afecte, l’aixeco  alliberant-la de l’ofec de les flames, i l’estenc a la llera final, ara ja assossegada,  només per a mi disposada. 

El dolç plaer inexplorat em crida, impacient per assaborir-la, amb una copa de vi negre en una mà, mentre amb l’altra, li clavo forquillada.

Penso...

Caram, que m’ha quedat bona avui la truita.



divendres, 12 d’abril del 2013

IDEES VERDES QUE MADUREN...

ARES


Descansaven al porxo. Havien tret les cadires de vímet i en Jerome, enmig de les dues, fumava un cigarro.

L’Ares assaboria un cafè, amb molt de sucre, que ell li havia preparat. La Brigitte prenia el sol sense la samarreta. Se l’havia tret feia estona i ara estava només amb els sostenidors. No els veia ningú. La tarda era càlida i el sol prometia quedar-se  encara una bona estona.
En la seva complicitat parlaven molt poc. Entre calades, glops i riallades anaven recordant, a ràfegues, detalls de la nit abans.

La festa havia acabat cap a les quatre de la matinada i després, quan va marxar tothom, es van quedar els tres sols davant la llar de foc, fent la seva festa particular.

Feia dies que mantenien aquesta curiosa relació.  Tot va començar com un joc, del que no sabien com sortir-se’n. S’atreien molt, massa. En Jerome i la Brigitte eren matrimoni i l’Ares s’havia col.lat, sense fer soroll a les seves vides. Ara l’atracció entre els tres era tan forta que no ho podien parar. Ni volien fer-ho.

A part d’amics, éren amants. Sortien junts, reien i s’ho passaven bé. Es necessitaven. Si un tenia un mal dia, entre els altres dos l’animaven, en els problemes, s’ajudaven, quan un faltava, els altres dos es morien d’enyor. No era tan sols sexe el que els unia, era molt més. No pretenien entendre-ho, només deixar-se portar i anar lluïtant contra la corrent. Al principi van ser molt discrets, fins que va ser inevitable que tothom en parlés. Llavors, es van deixar anar. Tant els feia el que digués la gent. Principalment, perquè no feien cap mal. Tots tres hi estaven d’acord i se sentien agust amb aquella situació atípica. Odiaven haver-se d’amagar, dissimular o haver de donar massa explicacions.

A més, ara hi havia l’altre factor, i aquest va ser radicalment determinant a l’hora de que ja no els importés  res més...

Feia dies que en parlaven, a la ràdio, a les notícies, als diaris... Semblava una broma. A l’Ares li va recordar les primeres imatges de l’atemptat contra les torres bessones: no t’ho podies creure. La Brigitte s’havia esgarrifat  només de sentir-ho. En Jerome l’havia tranquilitzat.

-      - Passi el que passi, seguirem junts. Ara més que mai.

No se sabia com, ni per què, però algun fenòmen estrany estava passant. El món sencer estava implicat. Les causes es desconeixien, i també les conseqüències. Ni tan sols podien preveure  si hi hauria per molts dies, o seria fulminant. Potser era la fi del món, potser tan sols un canvi d’estat al que tota la humanitat hauria d’acostumar-se. Els científics estaven desbordats. No tenien cap mena d’explicació al que succeïa. Havien intentat per tots els mitjans que el pànic no fes acte de presència, cosa força difícil davant tal situació
El cas és que la Terra estava perdent la seva atracció. Els fets constatàven que mica en mica desapareixia la força de la gravetat. La causa: desconeguda. Misteri total.

En Jerome i la Brigitte vivien en una casa a les afores, envoltada de jardí, amb el porxo encarat al sur, on sovint s’asseien a prendre el sol. Allà tot va començar un matí de pluja en el que l’aigua no acabava de tocar el terra.  Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que no anava ni avall ni de costat, ni enlloc. La terra estava lleugerament humitejada, res més. Això va durar uns deu minuts, fins que, inexplicablement, l’aigua va retornar al cel, els núvols es van enlairar i tot va quedar seré, com si res hagués passat. Però en aquell moment, en Jerome va observar quelcom estrany. Herbes, matolls i branques estaven drets, com erissats, apuntant al cel. Alguna fulla alliberada flotava en un balanceig suau, cosa aparentment normal, de no ser perquè també algunes de les fruites caigudes estaven fent el mateix. Després d’allò, diferents fenòmens estranys, en diferents punts de la Terra, es van anar succeïnt cada cop amb més freqüència i més intensitat.

El dia de la festa  no va ser una excepció. Havien quedat amb uns quants amics més per cel.lebrar el seu tercer aniversari de noces. La taula estava parada amb unes amanides que havien preparat, una mica d’embotit i botifarres a la brasa. No van escatimar en alcohol i va ser per això que vora la mitjanit, quan ja portaven algunes copes de més, no se’n adonaven que les llesques de pa amb tomàquet, flotaven davant els seus ulls. Creien que tot era efecte dels excessos.  Una lleugeressa afegida els embriagava igual que la ginebra i, entre copa i copa saltaven,  s’empentaven, reien, flotaven... Jugaven com canalla a fer lluites, sense aconseguir de cap manera caure a terra. Els quadres s’havien despenjat sols de les parets, gots, plats coberts..., tot surava dins el magatzem. Els gats espantats intentaven córrer sense poder falcar les urpes en cap superfície. Els deu ó dotze amics que havien quedat seguien absorts a la realitat, fumant i bevent l’alcohol a glopades, directament de l’aire

En Jerome i l’Ares s’havien apartat de la resta. Estaven en un racó, prop de la llar de foc i havien començat a acariciar-se i fer-se petons. La Brigitte els havia vist i va intentar fer entendre al grup d’amics que era molt tard i l’endemà tindria molta feina a recollir. Ho van entendre de seguida i van marxar sense preocupar-se’n de com quedava tot allò. Van agafar els cotxes i es van allunyar amb un fort cop de gas, aquest cop sense deixar roda.

La Brigitte els va anar a trobar. Ja s’havien despullat i ella va fer el mateix. Es va afegir i tots tres es van perdre entre gemecs, petons i carícies. Aquella nit va ser realment especial. El món s’anava difuminant en l’atmòsfera, mentre aquells tres cosos nuus s’atreien més que mai. Més aviat, com un imant, els hi costava separar-se, experimentaven una atracció física diferent de la que estaven acostumats  i això  els feia gaudir amb molta més intensitat. I el seu desitg era tant fort que acabaven plorant exhaustes, barreja d’emoció, de plaer, de pur sentiment a flor de pell.

L’endemà tot s’havia calmat. La sala era un escampat de vidres, restes de menjar, alcohol i objectes varis. Ho van recollir entre els tres i després van anar a jaure al sol per descansar una estona.

En Jerome els hi explicava el darrer que havia sentit a la ràdio aquell matí. S’havien començat a pendre mesures de seguretat. Aconsellaven clavar al terra tot el que fos possible, mobles, matalassos, electrodomèstics... Els establiments havien esgotat les cordes, brides, sirgues, o qualsevol artilugi que servís per lligar o agafar. Els objectes de la llar s’havien de recollir en caixes, ben embalatjats.  Era millor prescindir dels vehicles, sobre tot els de poc pes.
Els carrers es van habilitar amb baranes d’alumini improvitzades i hi havia agafadors instal.lats a les parets dels edificis. Els sanitaris s’havien de precintar, els contenidors es van segellar. La situació començava a ser caòtica.
Ells ho vivien des del seu punt de vista particular. Tenien un motiu pel qual allò estava en un segon pla. No els importava que la casa on vivien s’hagués començat a despendre en una de les quatre bases en que descansava,  que les carreteres haguessin deixat de ser transitables, ara els cotxes flotaven per sobre de les teulades dels edificis topant i esquerdant façanes.  Sortir al carrer era endinsar-se en un mar de rampoines que penjaven del no res. Tan els feia. L’ únic que desitjaven cada dia era trobar-se, estar junts, sentir-se a prop...

El dia que l’Ares va tenir l’accident tot es va acabar.

Conduïa de nit, cansada, de tornada d’un viatge de negocis, en un vol que havia sortit més tard del previst, donat el perill de tràfic aeri per diferències de gravetat en varis punts de l’atmòsfera. Van haver de reconduir la ruta i això va fer que l’avió despegués amb més de sis hores de retard.
Estava a punt d’arribar a casa. Acompanyada per la música d’en Bruce, anava pensant en els seus dos amants i en la necessitat de trobar-los aviat.  Eren vora les tres de la matinada i no va veure la pedra en mig de la carretera després del revolt. Devia haver anat a parar allà en algún dels episodis de “desgravitació” i encara no l’havien retirat. Va ser ràpid. Sense ni tan sols adonar-se’n, l’Ares,  se’n va anar en un sospir,  junt amb les últimes notes a la ràdio  del Thunder Road.

La Brigitte i en Jerome dormien a casa i es van despertar de cop. Inexplicablement es van abraçar molt fort i van esclatar en un plor desconsolat.

Just en aquell precís moment, el món sencer es va calmar. Tot va començar a tornar a lloc. Les coses van anar prenent el seu pes habitual i van tornar a ocupar el buit  d’on s’havien després. L’atracció, que d’una banda  va expirar en un revolt, per altra banda tornava a sortir a l’escenari.

No va ser de cop, va durar tot un dia. Una jornada de “recolocació”, de retrobament. Carreteres, carrers, camins,... tot va quedar colgat d’objectes  que la gent intentava recuperar. Alguns se’n duien els que no els hi pertocaven. Els nens corrien espitosos, saltaven fent repicar els peus forts contra la superfície, notant la duresa de l’asfalt a les seves sabates.  Els edificis es van tornar a assentar sobre els fonaments. El món sencer va descansar.

I llavors... va començar a ploure. Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que anava ofegant tot els racons. Plovia arreu del món. Més aviat es podria dir que el món sencer plorava.

Plorava en Jerome. La Brigitte plorava....

Fenòmens inexplicables. Desitjos incontrolables. Lluita contra corrent, el desafiar les forces de la natura. Incomprensió, intolerància, caos...

Tot plegat, una sola raó.  Una sola persona pot fer canviar el teu món...

El seu nom: Ares.










dijous, 11 d’abril del 2013

CAMINS VERDS

EL DOL A PUNT D'EXPIRAR...



-          No diguis "adéu", que és una paraula trista, digue’s “a l’estiu tornaré”.

Però no va tornar….

Ni aquell estiu, ni el següent… ni mai més.

Les darreres paraules que vaig sentir dels seus llavis, en resposta a la meva súplica en forma de pregunta, (ho arreglarem?) van ser:
       
-          Segur que sí.

I així, després d’encendre la metxa d’un castell de focs que va acabar fent llufa, se’n va anar, carregat amb la maleta que jo mateixa li vaig preparar, però alleugerit del pes immesurable d’un passat que, ja per moments, l’atormentava.

Li devia fer l'última abraçada, segur.  No la recordo, però sé que jo sempre l’abraçava…

Va marxar sense fer gaire soroll, cansat davant la meva fútil insistència “queda’t”. Bategant amb la ilusió d’omplir una altra llar amb tot el que s’emportava: la roba de temporada, les seves al.lèrgies, les seves tonteries…

Jo, desfeta, amb l’esma sota mínims i el plor desbordat,  vaig penjar en el seu cantó de l’armari, tots els petons i abraçades que ens van quedar pendents, esperant que potser un dia tornés i poguèssim vestir de nou aquest cor meu que, de moment, guardaria despullat, ultracongelat, segellat i precintat, rera el doble  fons d’una caixa forta,  buida d’un amor que algú m’acabava de robar.

Vaig llegir una frase en certa ocasió que deia “ets tan fort com quan no et queda més remei”

I a mi… no em quedava un altre.

Vaig intentar entendre en què m’havia convertit. Em sentia com un trencaclosques a mig muntar, esperant que algú l’acabés. Com una nina vella i despentinada, que tant de bo algú es cuidaria d’arreglar i posar-li un vestit nou. Tenia un dolor tan inmens i tan desgarrador per aquella mutilació, que la sensació era comparable a qui, després d’haver perdut una cama, li diuen “ara si pots, vés i córre”.

I així em trobo en aquest moment, corrent, pels mateixos camins que un dia vam fer junts. Pels que no havia sigut capaç de tornar en tot aquest temps, amb la por de no poder suportar-ho. Només que ara estan més verds i els han arreglat. Com la vida… després de tot, un dia te’n adones que les coses es van renovant. Aviat farà dos anys d’aquest dol imposat. Segons estudis, el temps necessari per assimilar una pèrdua d’aquesta dimensió.

Serà qüestió de fer una festa, o tan sols anar al meu cementiri particular, a dir definitivament adéu a una història que un dia va ser part de mi, però que, salvatgement arrencada, aquell estiu la vaig haver d’enterrar.

El meu cos va a ritme suau però el cervell li ha agafat el gust a córrer. Mentre les meves cames aguanten resignades, les neurones se m’acceleren, em bombardegen amb idees, paraules, frases, que haig de vomitar, per això m’he sentit amb la necessitat d’arribar ràpid a casa i treure tot això que se m’està acumulant aquí dalt.

De moment, escric.


Ja estiraré més tard…



diumenge, 7 d’abril del 2013

MATINS VERDS, CAPSES, HISTÒRIES...

PENSO...

Fa dies que no visc, només PENSO.  Vaig per la vida com un cec, tantejant amb el pal, per no caure ni entrapuçar,  però sense veure ni gaudir del món que m'envolta.

Faig i desfaig els meus plans amb la mateixa facilitat que obro i tanco els ulls. Aquest matí mateix he tornat a cancel.lar l’avís a l’agenda. Aquest cop m’anunciava la Cursa del Corte Inglés… REBUTJAR. Sé que ara mateix qualsevol intent de fer res és com jugar a la loteria, la majoria de les vegades, per no dir sempre, no hi ha premi.

Alguna cosa bona? Sí, llevar-me i posar-me un ratet al llit de la meva filla, i comptar amb ella  les papallones de l’habitació.  Deixar sentir l’escalfor de seva mà molsudeta enganxada a la meva galta, tancar els ulls i notar com  m’observa. Se li acudeix posar-se una capsa de joguines color verd al cap i en aquesta situació, en la que només un nen pot fer que no resulti ridícula, em diu: - així em venen històries al cap. I comença a inventar… “Hi havia una vegada una nena i una mama… (és que t’estic explicant la nostra història, saps?)”

Doncs ja no em sembla tan ridícul….

I mentre ella explica, jo PENSO.

PENSO en ahir quan ens vam pelar de fred els tres quan vam sortir a collir ginesta. I tot plegat, me’n adono que ja no sé ni que és la ginesta. Tant punxava? No ho recordava pas! Al final torno a casa amb dues varietats de flor silvestre color groc, totes dues fan olor.  Diria que cap de les dues ho és…

PENSO en quan em deies sempre que pensava massa…

PENSO en la bona notícia ahir i en la il.lusió que em va fer. Algun brot de molsa verda hi ha d’haver en aquesta pedra grisa… Gràcies Tània, em vas fer feliç.

PENSO en que no puc seguir basant la meva alimentació els caps de setmana en pipes, crispetes, patates i Fanta de taronja, per moltes hores  que hagi decidit estar tirada al sofà, sense fer res.

PENSO en què fer per renovar, en  petits canvis, reinventar-me,… llavors se m’acut una cosa que podria col.leccionar: llibres dedicats!

Per això, l’agafo del prestatge,  aixeco la portada  i re-llegeixo el que em vas escriure al febrer de l’any passat:

“Aquest llibre m’ha demostrat que hi ha somnis que es fan realitat. M’agrada que tu també persegueixis els teus escrivint, corrent, vivint! D’alguna manera, ets com el protagonista d’aquesta història, inconformista i capaç d’anar fins i tot a un altre planeta, si cal, per trobar la felicitat. En qualsevol cas, és un plaer haver-te conegut a la Terra!”

Giro pàgina i la següent dedicatòria em desmonta. Com una altra goteta més de la meva barana.
 
PENSO…

Que tinc un somni que complir i m’he proposat fer-ho. En aquest  meu, a la segona pàgina només hi dirà

Al Francesc i la Bruna…


Sense dubtar-ho, faig la maleta cap a un altre planeta (obro nou document en blanc), em poso una capsa verda al cap (així em venen històries…)  i PENSO….

- Escriu!

dissabte, 6 d’abril del 2013

GREENLY PROUD OF ME

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA


Ràbia, això és el primer que va sentir.


Molta ràbia.


I ganes de plorar també, però es va haver d’aguantar. Hauria sigut patètic. S’hagués sentit ridícul. Per això, es va empassar les llàgrimes tan bé com va poder. Se li van quedar a la gola i el van torturar durant uns instants. No va ser fácil contenir-les,  alguna va aconseguir escapar i li va humitejar els ulls.

Notava com la sang li bullia. Una escalfor ascendent li comprimia des de dintre el pit, les espatlles, el coll… es va marejar durant una dècima de segon, gaire bé ni se’n va adonar. Tampoc va notar com aquesta pressió traïdora li accentuava l’estrabisme. Les mans li tremolaven.

Volia renegar molt fort, però no hagués control.lat què dir. Per això, tan sols va cridar. Va deixar anar un xiscle angoixant i dolorós, alhora que unes gotetes d’orina van humitejar-li els calçotets. Per poc se li escapa. Es va sentir molt incòmode.

Impotència.

Allò, que durant tant de temps havia vetllat, s’havia desintegrat davant dels seus ulls i ja no podia fer-hi res. Se sentia trist, decebut, enfonsat i desconsolat davant la gran pèrdua. Ho contemplava inmóvil estrenyent els punys. Allò era cruel! Per què li havia d’haver passat a ell!

Els altres també s’ho miraven però sense cap mena de compassió. Per un moment van aturar-se i van venir, alguns a recrear-se amb l’espectacle, la resta, senzillament a xafardejar. Però cap d’ells s’immutava més del necessari. Un, dos, tres segons i retornaven a la seva activitat, mentre ell seguia allà, amb les faccions encara desencaixades per la ira.

Només un va comprendre el seu dolor. Es va atansar i intentant apartar-se respectuós de tot aquell desperfecte, amb les seves botes d’aigua vermelles, va vorejar el toll. Se li acostà i, posant-li una mà a les espatlles, amb tota la tendresa del món, li preguntà:

-          Què ha passat?

Va ser quan, inmers en tot aquest cocktail de còlera, fúria i desesperació, i ara ja sense poder-ho evitar, es va tapar la cara amb les mans i esclatà a plorar.

Un tercer, que havia estat testimoni de tot, estirà el braç i assenyalant-los amb l’índex, mentre flotaven,  exclamà:

- És que tots aquests cromos eren seus

dimecres, 3 d’abril del 2013

GOTES GRISES

PLOREN LES BARANES...


Per què ploren?

Les he estat observant una bona estona, avui que plovia…

Les gotetes pengen aliniades per sota de la barra rodona i blanca, una mica despintada pel temps, el desgast… suficientment distanciades com per no acabar amuntegades i precipitar-se al buit en un acte repentí de germanor. Tot i que, de tant en tant, per una lleugera alenada, gaire bé imperceptible, una d’elles tendeix a buscar una altra, s’uneixen i ...

Clonc!

Les estudio detingudament, ara de més a prop, amb molt de compte per no fer-les caure. Tremoloses, em retornen la imatge distorsionada de tot el que m’envolta: finestres del revés, arbres cap per avall… els mateixos colors, la mateixa llum, però tot potes enlaire. El món, com insinuant: “has de fer endreça!” Les miro i em sorprèn, una vegada més, quan dues, molt properes, s’atrauen, s’apropen, es fonen en una de més gran i…

Clonc!

Així m’imagino el meu dolor, la meva tristor, que no és una, sino moltes i petites coses, que pengen desprotegides, després d’una nit de pluja. Ha escampat fa estona, però al meu mirador interior, la barana segueix plena de llàgrimes. Arrengleradetes, llisquen aleatòriament galtes avall, cada vegada que, de manera involuntària, algú o alguna cosa, fa que més d’una s’ajuntin, es magnifiquin i caiguin…

L’altre dia, quan m’explicaves la teva estratègia fent-li el primer petó sempre a la mateixa de les teves filles, la que més ho necessita, em deies... “les altres, ja ho han entés”. I tu, no te’n adonaves, però aquest dolor teu i el meu enyor inmens, separats per una distància indescriptible, en un instant, es converteixen en dues gotes tan properes, tan fràgils i vulnerables, que…

Clonc!

Quan al matí després d’una nit de confusió reprodueixo al whatsapp el vídeo que he rebut i la noia comença a parlar: “Me hubiera gustado tener un manual para enfrentarme a la vida, pero con el tiempo me he dado cuenta que tienes que tener experiencias para aprender a vivir. Es verdad que a veces las cosas no salen como queremos y últimamente parece como si todo se hubiera vuelto en contra, el trabajo, los niños, la hipoteca, a veces siento que no voy a poder con todo y tengo ganas de tirar la toalla…”

Clonc! Clonc! Clonc!

Aquell dia al magatzem, quan assegudes al sol, fent el vermout m’explicaves els problemes que tenia el teu germà amb la nena, després d’haver lluitat tant per ella… què injust! M’hagués pogut senzillament limitar a escoltar amb atenció, però aquell dia, la barana, tan poc eixuta encara,... una altra gota cercant la propera, com un imant, retrobant-se amb la del costat, quin greu que em sabia tot plegat (tant?)…

Clonc!

Hi apropo el dit curosament, el col.loco per sota d’una d’elles, fins que entra en contacte amb la pell i em mullo, tant subtilment que em cal un sol segon per tornar-lo a tenir eixut, m’ha bastat refregar-lo contra el pantaló del pijama. L’he forçat, Justament aquesta... l'he salvat.

Noto una esgarrifança quan la fredor del matí se’m filtra, els peus nuus, els canells despullats… torna a  fer airet i em ve el record de quan els vaig acompanyar a casa del pare. Van marxar corrents com dos cadellets acabats de deslligar, mentre jo, dreta al costat del cotxe, encara amb el porta equipatges obert, els hi reclamava l’últim petó.

Clonc!

Fa dies que se m’ajunten les gotes. No sé si és millor retenir-les o deixar-les marxar, que vagin caient, que el ferro fred i rovellat es vagi eixugant. Que vagin sortint amb les cançons, les pel.lícules, les converses trivials de la gent que m’envolta, que de ben segur, també tenen la seva barana xopa, perquè, està clar, no només ha plogut per mi aquesta nit…