EL GRIS AL CALAIX DE FA 20 ANYS

CARTES D’AMOR

Cartes d’amor engroguides. Escrites a bolígraf sobre paper amb quadrícula i arrencades de l’espiral. Adreces caducades, cançons oblidades, carrers, ciutats, petons... Desitjos, de nens de 14 anys que han compartit unes vacances a prop del mar. La història sobre unes fotos que ja havia vist feia uns anys, sentiments de vint anys enllà d’algú que s’estava fent gran al meu costat i d’aquella nena de Palamós que l’enyorava quan va acabar aquell estiu.

Van aparèixer a casa un dia, com a resultat de remenar caixes després de vàries mudances. Com era que les havia guardat durant tants anys? Era possible que ningú abans que jo les hagués vist? Quants cops les hauria llegit? Realment sabia que les conservava? Em vaig fer mil preguntes, però sabia que no sabria mai la resposta, sencillament perquè allò havia passat a ser el meu secret. El meu tresor.

Les vaig llegir i rellegir moltes vegades, intentant captar informació entre linies, volent sentir el que algú altre havia sentit llavors. Descobrir i fer-me meus records que no ho eren, però que el destí havia posat a les meves mans. Les vaig, fins i tot, memoritzar. Vaig conèixer d’on venien. Llocs on no feia gaire hi havia estat. Ell ho sabia???

Curiosament la meva gelosia no es va despertar. Va seguir endormiscada en algun racó del meu cervell. Per contra, se’m va despertar un sentiment com d’enveja, com d’enyorança, de no haver estat jo. De no haver compartit amb ell aquells moments, aquelles rialles inocents sota el sol, amb la pell morena i els U2 sonant al cassette a piles.

El gran regal va ser la passió descontrolada que em van suscitar. La necessitat de sentir que ara era meu. Que ara el tenia jo. Vam viure uns dies d’afecte desmesurat i sexe intens que ell no tenia ni idea d’on venia, però com a bon mascle, callava i en gaudia. No es qüestionava res més.

Un dia li vaig ensenyar el que havia trobat. Crec que no va entendre’m i va donar per suposat que estava gelosa i no en va voler parlar. Jo les vaig llençar a les escombraries. Vaig intuir que m’havia ficat on no em demanaven. En principi aquí s’acabava tot.

Però no.

La vaig buscar pel Facebook. Li vaig enviar un missatge. Ella no entenia res. Res del que li deia li sonava, en un principi. Fins que vaig donar més detalls. I sí… Ostres!!! Difícil d’entendre. Però cert.

La Myrna i jo sóm grans amigues. Amigues virtuals, però sinceres. Ens escrivim sovint i compartim molt més del que mai haguessim pensat.

Si hem sigut capaces d’estimar a la mateixa persona, això vol dir que ens hi hem d’assemblar en alguna cosa. Tinc pendent una visita i una abraçada.

Com que no sé si això tardarà gaire en passar, fins llavors, aquesta carta és el meu regal, a canvi...

... de les seves cartes d'amor.

LA BOGERIA DEL VERD

Era el seu primer dia de feina com a guia turístic en el Museu Nacional a la gran ciutat. Aparentment no es presentava una jornada difícil. De 4 a 7 de la tarda d’un divendres. Tot i que plovia i això és signe inconfundible de que la canalla està molt més excitada.

Li havian dit que fes una explicació molt bàsica, directa al gra i amb vocabulari molt entenedor. Li havien recomanat no entretenir-se massa estona en cada una de les obres, i deixar-se fer moltes preguntes. Li havien sugerit que els fes parlar molt sobre aquell quadre de tres per quatre de la sala gran la que dona al passadís, aquell amb tantes formes i colors… Tot això, paciència, i que es vestís discreta. Ella tenia un fill de vuit anys, el Dan. Així que tenia molt més que una lleugera idea del que podia representar una visita d'un grup d'escolars.

El moment de la trobada va ser… xocant!

N’hi havia que miraven no se sap on i reien. Els que es rascaven impulsivament diferents parts del seu cos. Els que rundinaven, somicaven i s’apartaven dels altres, no es deixaven tocar. Amb ulleres, amb bigotis, calvs, gordos, baixos i de ben vestits. Alguns anaven agafats de la mà, com criatures…

El responsable del psiquiàtric els va fer callar amb un gest com de director d’orquestra i els hi va presentar la Marta. Ella serà la vostra “amiga” avui, la que us explicarà qui ha pintat tots aquests quadres i per què ho ha fet. Tots van aplaudir efusivament. Molt efusivament. Van haver de tornar a fer-los callar.

Ella ho va fer el millor que va saber. Es va imaginar que era el seu fill a qui li explicava tot allò i el que en un principi semblava un gran repte va acabar sent un joc divertit. Una gran aventura, un anar i venir d’acudits i endevinalles. El director se la mirava de lluny satisfet.

Van arribar a la sala gran, la del costat del passadís. Ella va oferir el quadre com la guinda del pastís. “Mireu quins colors” . “Uaaaaaaaa” feien ells. La Marta va sugerir què els inspirava tot allò. “En que us fa pensar?”. “Què sentiu”? Es van sentir algunes rialles… Una d’ells va dir espontáneament: “les tens molt grosses ¡“ Amb una mà es va tapar rápidament la boca.

L’altra va intentar amagar una gran erecció.

Tots van tornar a aplaudir…

EL NEGRE I EL FAR

Hi va tornar. Un any més. Una última vegada, es deia…

Va agafar un vol lowcost i com cada primer d’octubre se’n va anar a aquella punta del món, a aquell paisatge que un dia van fer-se seu, i altra volta s’hi va passar una bona estona, gaire bé tot el matí, pensant, recordant, amb l’esguard clavat en aquella roca ….

Era el seu racó. L’havien triat els dos perquè tenia una màgia especial. Desprenia no sé quin enigma que els va encisar des del primer moment. Era el punt on confluien els dos oceans. Ell lloc de pas de tots els vents coneguts i per anomenar. Un capritx salvatge de la natura. Tot vigilat pel majestuós i imponent far. No haguessin trobat millor escenari per declarar el seu amor. El primer d’octubre… després de la classe de matemàtiques més avorrida que havien tingut mai en tot el que anava de BUP. Van dir que passejarien una estona i van arribar fins allà…

Ell li va apartar els cabells enrera.

Ella va sentir un calfred que li recorria el clatell.

Ell se li va acostar lleugerament.

Ella va tancar els ulls.

Ell va acostar la seva galta a la d’ella.

Ella va sentir el seu perfum.

Ell la va abraçar fort.

Ella es va desfer.

Ell li digué a cau d’orella… “deixa’m estimar-te”

Dotze anys després, ella tornava a estar en el mateix lloc, el mateix dia, a la mateixa hora…

Però ell no hi era.

Ell que li va prometre amor etern…

No va poder conservar massa coses. Un rellotge que encara funcionava, regal del primer Nadal junts, unes ulleres de sol que acostumaven a compartir, un braçalet de cuiro desgastat, una moneda antiga que li portava sort…

La va apretar ben fort dintre la seva mà i va esclatar a plorar desconsoladament.

Sort…

Si aquell camió no hagués vingut de cara just en aquell revolt perillós.

Si el sol no l’hagués enlluernat en aquell mateix segon.

Si el seu peu hagués encertat a pitjar el fre en comptes de l’accelerador…

Tot el seu món va desapareixer en un segon. Tot es va esmicolar en milions de pedaços. La seva vida també.

Però s’ho havien promés. S’havien jurat que mentre s’estimessin, cada u d’octubre anirien a la punta del far, a recordar aquell dia, la primera carícia, el primer petó,

I allà estava ella. Complint la seva promesa, com cada any desde feia set. Negant-se a oblidar-lo ni a deixar que una sola espurna d’indiferència plantés la llevor al seu cor.

Mirava la roca com si fos l’ànima del seu amor infinit i li jurava plorant que l’any que ve tornaria… És veritat que també s’havien promés no plorar mai.

Però de vegades… hi ha promeses que no poden complir-se.