diumenge, 5 de desembre de 2010

LA BOGERIA DEL VERD

Era el seu primer dia de feina com a guia turístic en el Museu Nacional a la gran ciutat. Aparentment no es presentava una jornada difícil. De 4 a 7 de la tarda d’un divendres. Tot i que plovia i això és signe inconfundible de que la canalla està molt més excitada.

Li havian dit que fes una explicació molt bàsica, directa al gra i amb vocabulari molt entenedor. Li havien recomanat no entretenir-se massa estona en cada una de les obres, i deixar-se fer moltes preguntes. Li havien sugerit que els fes parlar molt sobre aquell quadre de tres per quatre de la sala gran la que dona al passadís, aquell amb tantes formes i colors… Tot això, paciència, i que es vestís discreta. Ella tenia un fill de vuit anys, el Dan. Així que tenia molt més que una lleugera idea del que podia representar una visita d'un grup d'escolars.

El moment de la trobada va ser… xocant!

N’hi havia que miraven no se sap on i reien. Els que es rascaven impulsivament diferents parts del seu cos. Els que rundinaven, somicaven i s’apartaven dels altres, no es deixaven tocar. Amb ulleres, amb bigotis, calvs, gordos, baixos i de ben vestits. Alguns anaven agafats de la mà, com criatures…

El responsable del psiquiàtric els va fer callar amb un gest com de director d’orquestra i els hi va presentar la Marta. Ella serà la vostra “amiga” avui, la que us explicarà qui ha pintat tots aquests quadres i per què ho ha fet. Tots van aplaudir efusivament. Molt efusivament. Van haver de tornar a fer-los callar.

Ella ho va fer el millor que va saber. Es va imaginar que era el seu fill a qui li explicava tot allò i el que en un principi semblava un gran repte va acabar sent un joc divertit. Una gran aventura, un anar i venir d’acudits i endevinalles. El director se la mirava de lluny satisfet.

Van arribar a la sala gran, la del costat del passadís. Ella va oferir el quadre com la guinda del pastís. “Mireu quins colors” . “Uaaaaaaaa” feien ells. La Marta va sugerir què els inspirava tot allò. “En que us fa pensar?”. “Què sentiu”? Es van sentir algunes rialles… Una d’ells va dir espontáneament: “les tens molt grosses ¡“ Amb una mà es va tapar rápidament la boca.

L’altra va intentar amagar una gran erecció.

Tots van tornar a aplaudir…

1 comentari:

  1. Ostres! tot això el primer dia de feina... M'he sentit identificat ja que vaig treballar al Taller Àuria un grapat d'anys i havia tingut més d'un contratemps amb l'espontaneïtat i la sinceritat de més d'un dels nois i noies que teniem per allà el centre...

    Tristor, nostàlgia, humor. Toques totes les tecles tu!!

    M'has tret un somriure!!!

    ResponElimina