dimarts, 9 de juliol del 2013

GREEN BUTTERFLY


PER LA VORERA DRETA, QUE HI TOCA L’OMBRA…

Anava per l’ombra amb la seva bossa carregada sobre l’espatlla esquerra. Amb les ulleres de sol de moda i la vermuda de coloraines. Caminava ràpid però era evident que no tenia pressa. Alguna cosa en la seva manera de fer ho delatava, encara que no hagués sapigut dir què era. Potser un punt de tristor en el seu posat carregat d’energia… una mancança, un enyor acabat d’estrenar,  qui sap…

El dia que va venir a la consulta em vaig alegrar per partida doble. El fet que volgués avançar en el seu benestar personal i d’altra banda, l’oportunitat de conèixel a fons… o fins on ell em volgués mostrar. En qualsevol dels casos, s’obriria a mi d’una manera o altra i això em va fer sentir útil. Això era el que em feia gaudir realment de la meva feina. Si sóc sincer, m’apassionava, fins al punt que més d’una vegada empatitzava tant amb dels pacients, que havia arribat a patir com si els seus fossin els meus problemes.

Em vaig advertir a mi mateix que aquest cop  no seria el cas, “sisplau”.

Però em va captivar des de la primera visita.  La seva inquietud, un cert aire tímid que amagava constantment amb petites rialles. Les ganes d’avançar, d’aconseguir reptes… de torejar la vida.  Ell va entendre en pocs minuts de què anava la terapia. A mi em costaria una eternitat entendre el mal en els seus ulls de color gris indefinit. Per què malgrat l’empenta i les forces que mostrava, els llegia tristos?

Em vaig guardar per mi la pregunta, mentre li anava bombardejant amb d’altres que li servirien per tibar i desfer el cabdell en què s’havia convertit el seu cervell. Pocs dels que passaven pel meu despatx reaccionaven tan ràpidament al degoteig d’impulsos subliminars alliberats en una conversa cada cop més amistosa i menys tensa. El vaig notar menys nerviós, tot i que seguia sense deixar de moure una de les seves cames.  Fins i tot va bromejar algun cop mentre l’interrogava.

Tot semblava estar correcte, fins que em va parlar d’ella…

Em va saber greu advertir que sabia de sobres quin era el seu principal problema. El motiu que l’havia portar a visitar-me. No buscava una sol.lució, sino reafirmar una decisió que ja havia pres feia dies, de la que segurament estava més que convençut, però després de la qual ningú encara l’havia colpejat suaument l’espatlla mentre li deia “està bé, has fet el que calia”, ni li havien fet una abraçada que transmetés un missatge que digués “tranquil, compta amb mi…”

Per això el tenia aqui davant la meva taula, com cada dissabte desde feia gaire bé sis mesos, disposat a explicar-me la seva història, la passió per la seva feina, les seves aficions, els seus projectes, els seus mals de cap… amb l’excusa de treure’s un títol més, d’avançar, d’aconseguir reptes, de torejar la vida…

L’últim dia que ens vam veure em va donar les gràcies per tot el que havia fet per ell, perquè sentia que d’alguna manera el seu cap s’havia recolocat i ara ho veia tot amb més claredat. Se sentia molt millor que el primer dia.

Jo em vaig sentir afalagat. Em va agradar ajudar-lo, tot i que ja tal com li vaig dir en aquell moment:

“Tot l’esforç ha sigut teu, jo només t’he guiat”

Llavors, va fer el que ningú abans havia fet en la meva llarga experiència, em va abraçar i em va dir:

“Gràcies per ensenyar-me a volar”

I després.. se’n va anar.


El vaig observar desde la finestra allunyar-se carrer avall, amb la seva  bossa carregada sobre una de les seves espatlles, les seves ulleres de sol i les seves vermudes. Sense veure-li els ulls, sé que li brillaven. Caminava lleuger, amb el cap ben alt, gaudint de cada alenada d’aire, sense córrer però amb pressa, per viure la vida, per menjar-se el món… per seguir lluitant…


Violant involuntàriament el meu propòsit, vaig sentir un cert enyor que vaig esquivar consultant el rellotge. Amb dues voltes de clau i amb el millor dels desitjos de que tingués sort, vaig tancar la porta fins el proper dissabte i me’n vaig anar… caminant tranquil.lament carrer amunt… apartant-me de la xafogor per la vorera dreta, que hi toca l’ombra.


















dimarts, 25 de juny del 2013

PASSAT NEGRE

ÀLBUM


Uffff.. quin mal…

No podia evitar pensar-ho cada vegada que aquella foto tornava a caure a les seves mans. Els colors degradats pel pas dels anys. El marge engrogit i el contorn desgastat. Els quatre nens repenjats en una barana d’un pis vell, vestits de diumenge de rams, amb colors llampants, que contrastaven amb la negror de les seves ànimes d’infant prematurament destroçades.

 “Nens, somrieu a la càmara”

Però els somriures no hi éren. Tan sols aguantaven la mirada, desafiant l’objectiu, que enfocava uns cosos de trets renovats després de l’accident. Un cop de flaix va capturar el drama invisible d’aquells vailets, dolguts, entrabiats, enfadats amb una vida que ja no era de ningú. Ni tan sols seva. Ànimes segades que no creixerien mai en la direcció correcta. Ràbia, dolor i resignació els marcarien per sempre.

Un dolor que t’arribava subtilment si per casualitat compartia amb tu el seu àlbum de fotos d’infantesa. Si l’inspiraves prou confiança, te l’assenyalava amb un dit, justament aquella, i amb una falsa indiferència t’explicava que va ser la primera d’ençà de la mort del pare.

Llavors, en un instant una fredor enorme et congelava el cor. Gaire bé sense gosar mirar-la, arrossegaves la celofana per cobrir rápidament descomunal injustícia, mentre no podies evitar pensar…


Ufff… quin mal…



dilluns, 24 de juny del 2013

VENT GRIS

ESCOMBRANT HISTÒRIES



Si no hagués fet tant vent aquella tarda….

Si no hagués bufat tan fort mentre passejàvem, agafats de la mà, perfilant la costa…

Xerràvem. I cada paraula, arrossegada per la mateixa força natural que per darrera ens empenyia, se’n anava volant, molt lluny… I amb cada una de les frases que intercanviàvem, una miqueta de tot lo nostre també marxava, deixant-nos per moments, buits d’il.lusió. La pell resseca, els cabells enredats, l’ànima despullada…

La remor apujada de to d’un mar alterat, s’acoplava a  la cançó estrident de l’aire,.El negre de la nit escupia sal i omplia de sorra l’alè que ens unia.

En el seu anar i tornar, les onades, s’enduien al fons del blau  els colors de la nostra  aventura, tenyint-los de foscor,  mentre tu i jo… xerràvem. La meva mà agafant molt fort la teva, intentant retenir-te per sempre, però els teus sentiments s’escapàven per escletxes secretes, fugint junt amb aquell vent joganer, que sense adonar-nos, ens ho anava prenent  tot… els matins, les cançons, els petons, les tardes…

Es van encendre estels de desamor en la bànova de cel amb la que ens vam cotxar aquella nit. La última.

De bon matí sense esma, jeiem arraulits sota el llençol, intentant retenir l’escalfor de dues ànimes ja desconectades, destinades ja a acabar glaçades.

Crescuts en el nostre amor, ignorant que deteriorava, des de  la vidrera contemplàvem amb desconcert aquell home assegut al mig de la platja, sol, aïllat, immòbil. Qüestionàvem la seva quietud. Resistint al vent revifat que bufant des de ponent, el seu costat dret difuminava, creant un fals efecte de velocitat en una escena completament aturada. Igual que el nostre temps,  ara quiet, callat, que darrera la protecció del finestral, retornava al rellotge cada un dels segons robats.

En la seva meditació, aquella ànima solitària, recollia les despulles que el dia abans van ser escombrades. Amors trencats, moments d’oblit, sentiments, plors, rampoines de la vida dels altres… Inclús cada “testimo” nostre, cada promesa, cada ràfega lluent del teu esguard… tant meu que el vaig sentir… Ignoràvem que ens ho va pendre aquell vespre, mentre passejavem.

Vam escurar el cafè, i gaire bé sense dir-nos res, amb el meu cap reclinat sobre teu, abraçan-te, vam desdibuixar la que seria una de les nostres darreres estones.  Mentre el miràvem, encara gosavem dir: “vés, i no es cansa” Desconeixent del tot el que a ell, el vent li donava.

Encara per desparar, teniem sobre la taula, les dues tasses, les presses, les claus i el principi d’un final anunciat per un missatge nou a la teva safata d’entrada. Una nova il.lusió, potser,… qui sap…


Si no hagués bufat tant fort aquella tarda…

dimarts, 4 de juny del 2013

PEDALANT EN VERD

La primera vegada...



Les mans se li embrutaven d’una pols vella i grisa mentre feia girar el neumàtic, acaronant suaument la part interna, amb l’objectiu de trobar quelcom punxagut incrustat en la pell d’aquell sucedani de rèptil fred i inerte que a ritme molt lent anava fent voltes entre els seus dits inexperts. La goma gastada i deforme no  posava la tasca fàcil, però va acabar trobant una minúscula partícula que es rebel.lava més rugosa que la resta de la superfície. Va haver de fer servir unes pinces de depilar per extreure-la. Primer es resistia, però va acabar cedint sota la pressió meticulosa del comdemnat ferro.

Enfocà amb els ulls en el pla just on les pinces mostraven l’espina i passant inmediatament a un pla molt més llunyà, la deixà caure a l’hora que l’herbeta es difuminava.

Havia estat la culpable del minúscul, si es pot dir així, forat que acabava de descubrir al globus de goma negre que, inevitablement, havia hagut de submergir dins l’aigua a la pica del labavo. Petits trucs heredats d’una infantesa empírica en la que no había faltat la capseta de recanvis de punxades de roda de bicicleta.

El proper pas era encaixar la coberta en la llanta. Aparentment una tasca prou fàcil com perquè li fes perdre massa temps. Aparentment. En realitat, una d’aquelles situacions còmiques en les que el que poses per un costat et surt per un altre. Per a aquest conflicte no tenia truc a la recamara, però traça i llògica van fer acabar amb el monstre de lo desconegut, i també se’n va sortir.

Inflar-la era la prova de foc de que tot estava sota control. El compressor va fer els honors i en menys de cinc, sis… segons li mostrà amb una estranya protuberància que aquella goma no estava del tot ben encaixada. Amb la punta d’una clau alliberà una part de l’aire contingut, amb una apretada amb els dits corregí la forma, i l’acabà d’emplenar.

Encara quedava el pas més difícil. Encaixar la roda, fent descansar el quadre en el petit eix, acompanyar-la amb la cadena i collar. Això va portar més temps del previst i més tantejades de les necessàries. El preu de la inexperiència. Després de varis intents, sembla que ho aconsegueix. Crac, crac… alguna cosa no funciona. Hi torna. Crac…  Finalment, se’n surt.



Una tarda magnífica, el verd encara present a banda i banda, esquitxat per l’olor  dolça de la ginesta. L’excursió, oferia  un bon assortit de pujades que, pacientment i profanant l’aire amb cada alenada,  van anar superant, a vegades  notant la sequedat del camí sota les rodes.  Un camí que, fidel, va anar seguint darrera el traç del seu germà petit, amb el sentiment incentivat de qui ha fet una bona feina. Cada pedalada en la que notava que tota aquella ferralla no se li desintegrava entre les cames, banyava per igual de suor i orgull tota la superfície de la seva pell.

El fet de haver d’espavilar. Sempre hi ha una primera vegada, fins i tot.. per apendre a canviar una roda de bicicleta.


dimarts, 28 de maig del 2013

CONVIDATS VERDS

DE COLOMS I D'ESTIUS...


Fa dies que he notat que els coloms venen a posar-se als balcons del meu carrer. No sé a què es deu, però són varis i passa sovint. Ahir en vaig comptar fins a tres  la barana del veí. Diuen que porten brutícia. A mi, m’han portat records, esquitxos  d'estius de fa més de trenta anys…


Nosaltres no marxavem mai de vacances, ni colònies, ni anàvem a l’estiuet, tan sols jugàvem a la plaça. Ens empaitàvem, ens tiràvem pedres i ens amagàvem darrera els cotxes aparcats. Canviàvem cromos, compràvem bosses de quicos de dues pessetes i chew junior de maduixa. Pintàvem amb guix les parets, xalàvem si trobavem algun ocellet mort o descobríem ous de formigues.  Jugàvem a pilla pilla amb xancletes de plàstic i menjavem panallons
Cremàvem fogueres les nits de Sant Joan,  i veiem des del palc de luxe, que era el nostre balcó, com pujaven la carpa del circ. Tot això, feia de els nostres estius, que fossin realment especials.

Els dies de més xafogor baixàvem després de berenar, més o menys a l’hora en què la meva mare ja s’havia cansat de dir-nos que no treiessim més trastos.

Alguna vegada, sense cap altra justificació que la casualitat, un colom despistat aterrava en la galeria de casa nostra i amb una mica de sort, se’ns colava a dintre.

Llavors, la tarda era una festa.

Corríem tots tres, pel passadís, i al voltant de la taula del menjador, cridant esverats “una paloma!!!”

Ma mare, que trobava en l’escombra el seu gran al.liat, abandonava els plats a l’aigüera i corria també per la casa a mesura que anava tancant les finestres, per alliberar-nos d’aquell convidat inesperat.

I amb tot això, reiem. Com mai.

Il.lusionats treiem l'arrós i repartíem desproporcionadament primer i segon plat, entre el terra de taques descolorides i les nostres manetes tremoloses, aterrides i expectants, decidides a donar-li de menjar. Que vingui, que sí, que no…

Fins que, aletejant toper, s’aixecava del terra i  marxava volant. Sempre massa aviat. Amb les presses amb que marxen les bèsties furtives, que aterren per casualitat al balcó dels pisos petits i sense ascensor. Que arriben, picotegen i se’n van. Deixant-nos tristos i enyorats al balcó de persianes manuals, que el meu pare repintava de verd cada dues temporades, dient-li  adéu  mentre el veiem  allunyar-se, directe a una altra galeria, a espantar a uns altres nens, a robar-li l’arrós a una altra mare, a fer de la seva, una altra tarda especial…

Aviat repreniem el nostre joc. Segurament tornaríem a repartir bitllets al Monopoly, a saltar a la goma que lligàvem entre dues cadires,  a seguir amb la partida de ping pong que ens muntàvem en la taula plegable de fornica de la cuina, a mirar la sèrie del migdia o a comprovar si ja no es movien els escuradents dels polos de coca cola, Fanta i llet que teníem al congelador..

En definitiva, a acabar de passar l’estona de calitxa, fins que fos l’hora de baixar a jugar al carrer. Com el dia abans, com el dia següent, com cada un dels dies que van fer que aquells estius dels 80… fossin realment especials.

Mira, ara n'hi ha un altre...

dimarts, 14 de maig del 2013

DIMARTS EN GRIS

 Nunca he sentdo igual una derrota
que cuando ella me dijo “se acabó”
nunca creí tener mi vida rota
Ahora estoy solo y arrastro mi dolor.

MATINS DE SUPERMERCAT...



Per sort meva, una de les caixeres ha convidat a marxar a la meitat de la cua  (quin favor que em fa) però tu, políticament correcte i  respectant el torn que et toca, t’has quedat en la mateixa que jo, ara ocupant el lloc just al meu darrera. Tot i que ens separa una distància aproximada d’un metre, en realitat, hi ha un buit tan gran entre nosaltres com gaire bé els quinze anys que vam estar junts.

Precissament avui que de camí a l'escola, amb els nens parlàvem de tu….
És que acaben trobant les fotos, i… normal, ells pregunten: - I on vivíeu?
Arrenco en primera al semàfor i, mentre amb un gest ràpid de la mà els assenyalo el que va ser la meva llar, amb una sola paraula aboco gaire bé la meitat de la meva vida,

-Allà.

Un sentiment desconegut em sorprèn. Tan meus i tan ignorants de mi…


La infinitat que dura el meu torn, de tan sols tres articles, m’ha donat prou temps com per  desembolicar mil moments  que  vam guardar en una celofana de silenci etern, que crec que algun dia hauriem de trencar. Tan sols un “què tal? com estàs?

Però justament ara, en aquest precís instant,  no podria... Seria incapaç de mirar-te als ulls i dir-te sense plorar, en aquesta època de tardor  en la que m’han caigut totes les fulles, el que tu de sobres saps… que no m’ha anat bé. Feina tinc per contenir les llàgrimes quan la noia passa pel lector la meva barra de pa i el meu tall de peix orfe. Imagino què et pot estar ballant pel cap, a part de que intueixes que avui dinaré salmó:  “Ja t’està bé”.

Jo, que mai t’he desitjat cap mal, li dono a la dependenta els poc més de vuit euros que puja el meu compte, mentre penso… la de carros que vam omplir junts.

Me’n torno cap a casa, creuant la rotonda amb llàgrimes als ulls, l’ànima colgada pels records i l’ofec d’aquell adéu trist, que va ser per sempre, quan vaig deixar-te al peu de la porta, desfet,  amb el posat pansit,  resignat i adolorit. Amb el cotxe carregat amb les últimes caixes, vaig deixar enrera aquella escena que encara al final del carrer el retrovisor em retornava… i que es va quedar allà gravada, també per sempre.

Encara que no he tingut mai ocasió de dir’t-ho, hauries de saber que, d’alguna manera,  a mi també em va fer mal.

Arribo a casa, una altra vegada immersa en un  mar d’un plor que és només meu. Per mi,  per com m’ha anat la vida, per tot el que no he sapigut fer millor. Per aquestes tantes històries que noto que no m’ hi caben dintre. Per tot el que se’m ha trencat pel camí., pel mal que un dia vaig fer…
  
A través dels vidres bruts veig que el dia també s’ha posat trist. Ja ho van dir que plouria… l’únic que faltava ja avui  per evocar el que em deia sempre la meva mare:


Martes, ni cases, ni te embarques…







dimarts, 7 de maig del 2013

VERDIX!

VESTITS FETS A MIDA...


però si el que toca ara és obrir la finestra
que s’airegi la fumera que viu en tu,
se t’escapi la rialla de peça,
se t’espurni com a màgia que fa de tu
que camines amb un pam sobre terra…

(IX!)





Intentava imaginar-se’l tal i com ell li explicava que era de dilluns a divendres: bona feina, ben trajat, net i empolainat de cap a peus, dels que es lleven d’hora i es dutxen amb un sabó perfumat per anar ben puntual a la consultoria de renom Price Waterhouse, a Barcelona en el seu Wolkswagen Golf negre. Amb un anglès perfecte i un Alemany avançat, ingredients bàsics en una ment gaire bé prodigiosa que semblava abarcar molt més del que per edat li tocava.

Però ella, a qui en realitat havia conegut, era a aquell noiet guapot i desmelenat, amb vocació de músic i aficionat als porros. De pell morena i mirada penetrant. Amb només vint-i-cinc anys,  i un passat un xic desmanegat. Atent i rialler, amb un cert aire descarat. La va eclipsar des del primer moment que el va veure, el mateix en que ell, en la seva part més masculina,  una lleugera fiblada el va posar en guàrdia.

Abans de la  festa esperada, aquella trobada no va ser més que la invitació recíproca a compartir una part de la vida de l’altre… només que no la van aprofitar. Però tots dos van notar que alguna cosa passaria aquella nit, quelcom especial que marcaria  la resta de la seva existència.

El degoteig de les hores, ella a la pista, deixant-se portar per l’ànima dels altaveus que la provocaven, mentre ell la mirava  assegut al tamboret, a l’altra punta de la barra, amb una copa sempre a mig buidar. Els seus ulls la despullaven i ella notava com totes les punxes de l’armament d’aquella mirada la ferien, fent-la encara molt més vulnerable.


Com a regal de coincidència, l’aniversari d’ella omplia de petons i signatures aquella sala de festes. Així, a més d’un record imborrable s’emportava en el vagó descarriat de la seva història, una postal plena de dedicatòries i una vaca de peluix. Massa fato per un viatge que no arribaria ni al primer trencall.   

A l’hora de marxar, i aprofitant el comiat, encara remenant-se amb la darrera cançó, el va prèmer contra seu i, així agafats,  ignorant el seu nou estat d’enamorament prohibit, no va poder evitar pensar que el desitjava tant…

Cruel i destructiu, el destí, dolgut perquè ningú l’havia convidat, va decidir venjar-se i, arrebatant-los amb la primera claror de l’alba el que feia poques hores els hi havia regalat, després de l’adéu obligat, els va tornar a posar cadascú a casa seva,  deixant   aquella història d’amor per encetar.


Es van veure en més ocasions, però havia passat algun temps i alguna cosa semblava haver canviat. Ella enyorava l’únic petó que mai va ser, però amb el que durant molt de temps va seguir somniant. Per no trencar-se en bocins va cosir l’estrip del seu cor amb la lletra d’una cançó “sabes mejor que yo que hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado, los labios del pecado”.

I mica en mica… se’n va anar oblidant.


..però no et possis trista, no passis por
No passis por per ningú que ja no et vol…



La nit que va anar al concert havien passat uns 12 anys. Va trobar que seguia igual d’atractiu, amb el mateix aire fresc i a l’hora desmanegat. Com si el temps no hagués erosionat la seva imatge encara esquitxada de rebel.lia. Ara era ella qui el mirava desde la barra mentre ell feia anar amb una agilitat increíble els seus dits sobre el teclat. La gent ballava i cantava fidel les lletres de les cançons i l’ambient s’anava animant entre ampolles de cervesa, crits fanàtics i faldilles d’estampat de tigre.

No recordava haver-li manifestat mai el seu desitg “dedica’m una cançó”, però va ser cap a la meitat del concert que la van tocar i ella va pensar que encaixava en la seva ànima com un vestit fet a mida. Per això, se la va fer seva. Per sempre.

Petit regal inesperat, rebut gaire bé amb tanta il.lusió com els dos petons i l’abraçada que feia molt temps es devien…

“Meli, estàs igual…”

(No estiguis trista, que ets una estrella...)



Històries que no comencen, cançons que les acaben, records d’un altre viatge…


… i vestits fets a mida.





divendres, 3 de maig del 2013

VIATGES EN VERD

NO ERA MOMENT...


Marrakech,  onze de setembre. No vaig poder dir-li que no…

Però només van ser vint centims,  a canvi d’un  braçalet.

Aquella dona àrab me’l va posar a les mans, mentre insistia en que li donés alguna moneda, tant era quina…  Em vaig sentir obligada a comprar una cosa que no volia, per això li vaig pagar el que em va donar la gana: gaire bé res… I ella ho va acceptar.

A més, no era el millor moment. Ens va agafar al carrer, mal aparcats i en mig de comiats, mentre carregavem maletes a la furgoneta. Segona tongada d’abraçades després de les que havien posat fi a una nit de festa, ball i copes. L'última.

Haviem tornat a l’hotel saturats d’alcohol i mig emborratxats per un enyor que estava a punt de colpejar-nos. Una nit curta, en la que,  restant hores de son,  vam acabar de cremar  la nostra aventura al Marroc.

Ens haviem llevat d’hora perquè ens esperava un viatge molt llarg. Alguns de l’altre grup, dels que no havien de tornar encara, també ho van fer, segurament per esquivar aquell adéu indesitjat, que, qui sap fins  quan, ens separaria. Així que, fent-li una finta al punt i final i  acompanyats de l’olor del cafè  del matí, vam esmorzar junts per darrera vegada.

Deixavem enrera tota una història, moments inoblidables, rutes idíliques sota el sol del desert. Però ja era dia de tornar a casa, el mateix en què  prop de sis milions de persones a la nostra terra es manifestaven pel que era seu. Però a nosaltres que seguiem tan lluny, en un altre continent, altres inquietuds ocupaven el nostre pensament. De moment, recollir i anar tirant…

I aquella dona allà, insistint, molestant… M’havien sobrat força  monedes  però, no sé per què,  no em va donar la gana. Vaig sentir que era jo qui l’estafava. Per dolenta que fos la pulsereta, només vint centims d’euro a canvi era tota una ofensa. Però ella ho va voler així. Es va conformar. A part de que… no era el moment…

El viatge va ser llarg. Van sobrar kilòmetres i ens va faltar descans.

Encara moltes vegades la trobo per algun calaix o en alguna capsa, enredada amb altres quincalles,  relluent…, ni tan sols s’ha enfosquit després de tants mesos i em fa dubtar fins i tot que no sigui de plata.   En alguna ocasió me l'he posat i haig d’admetre que m’agrada.  Reconec que li hauria d’haver compensat amb alguna cosa més, però li va estar bé així…

De la mateixa manera, un cert dia vaig regalar el meu cor a algú, a canvi de molt poquet, gaire bé res… “queda-te’l, és per tu..” Aixi, vaig fer que se l’emportés i que acceptés el que no buscava. Segurament el vaig trobar mal aparcat, desorientat o just al final d’una aventura. Però ho va acceptar. Jo vaig parar la mà sabent que poc rebria. I és que.., no esperava més, ja em va estar bé així…  A part, que no devia ser moment…

 Ara que a casa el xampú se’n va a la meitat de velocitat i la mantega i la mermelada  duren més que abans, no puc evitar sentir un buit en cada racó i a cada segon, que em fan entendre que el viatge, finalment es va acabar… Confio que en alguna de les seves capsetes dels records, enredat amb altres històries, segueixi guardant aquest petit troç de mi,  el que vaig donar a canvi de res. Que mai perdi la lluentor, que  ni els anys ni l’oblit  el facin enfosquir, que per molt que passi el temps,  retorni en retrobar-lo l’alenada d’una bonica història, la que va ser la nostra.

Encara que no fos moment…


dimarts, 23 d’abril del 2013

GROC VERDOS, VERD GROGUENC



LA DANSA

Contemplo embadalit la seva pàl·lida aparença , tremolosa,  mentre amb una mà la faig reclinar lleugerament cap a la dreta i amb l’altra, hàbilment la condueixo i la faig girar amb ritme, precís, delicat i ferm a l’hora. M’arriba la seva flaire, dolça. L’acompanyo al rodar amunt i avall. Noto com es desfà al meu davant.

Tombo el cap, intentant adaptar-me a la seva inclinació, i sense deixar-la anar ni un instant, la faig dansar en cercles compassats, sempre iguals,  mateix recorregut, mateixa velocitat,  fins que el canell se’m rendeix, em demana descans.

Tot d’una, la protagonista rossa para de giravoltar i, amb certa lleugeresa, torna a lloc, cercant la calma amb el vol escumós del seu vestit acabat d’estrenar, cobrint per igual tota la zona de ball.

L’acompanyo amb destresa a jeure al niu d’escalfor, per a ella només preparat, i quan  l’estiro,  noto com crepita, es transforma, es revifa. L’ajudo, en aquest llit calent, a recollir-se sobre sí mateixa, fràgil, indefensa, vulnerable.  La mimo, embolcallant-la amorosament, acaronant la seva textura, tendre i esponjosa. 

És llavors quan,  amb un moviment ràpid i precís, la prenc de nou, amb afecte, l’aixeco  alliberant-la de l’ofec de les flames, i l’estenc a la llera final, ara ja assossegada,  només per a mi disposada. 

El dolç plaer inexplorat em crida, impacient per assaborir-la, amb una copa de vi negre en una mà, mentre amb l’altra, li clavo forquillada.

Penso...

Caram, que m’ha quedat bona avui la truita.



divendres, 12 d’abril del 2013

IDEES VERDES QUE MADUREN...

ARES


Descansaven al porxo. Havien tret les cadires de vímet i en Jerome, enmig de les dues, fumava un cigarro.

L’Ares assaboria un cafè, amb molt de sucre, que ell li havia preparat. La Brigitte prenia el sol sense la samarreta. Se l’havia tret feia estona i ara estava només amb els sostenidors. No els veia ningú. La tarda era càlida i el sol prometia quedar-se  encara una bona estona.
En la seva complicitat parlaven molt poc. Entre calades, glops i riallades anaven recordant, a ràfegues, detalls de la nit abans.

La festa havia acabat cap a les quatre de la matinada i després, quan va marxar tothom, es van quedar els tres sols davant la llar de foc, fent la seva festa particular.

Feia dies que mantenien aquesta curiosa relació.  Tot va començar com un joc, del que no sabien com sortir-se’n. S’atreien molt, massa. En Jerome i la Brigitte eren matrimoni i l’Ares s’havia col.lat, sense fer soroll a les seves vides. Ara l’atracció entre els tres era tan forta que no ho podien parar. Ni volien fer-ho.

A part d’amics, éren amants. Sortien junts, reien i s’ho passaven bé. Es necessitaven. Si un tenia un mal dia, entre els altres dos l’animaven, en els problemes, s’ajudaven, quan un faltava, els altres dos es morien d’enyor. No era tan sols sexe el que els unia, era molt més. No pretenien entendre-ho, només deixar-se portar i anar lluïtant contra la corrent. Al principi van ser molt discrets, fins que va ser inevitable que tothom en parlés. Llavors, es van deixar anar. Tant els feia el que digués la gent. Principalment, perquè no feien cap mal. Tots tres hi estaven d’acord i se sentien agust amb aquella situació atípica. Odiaven haver-se d’amagar, dissimular o haver de donar massa explicacions.

A més, ara hi havia l’altre factor, i aquest va ser radicalment determinant a l’hora de que ja no els importés  res més...

Feia dies que en parlaven, a la ràdio, a les notícies, als diaris... Semblava una broma. A l’Ares li va recordar les primeres imatges de l’atemptat contra les torres bessones: no t’ho podies creure. La Brigitte s’havia esgarrifat  només de sentir-ho. En Jerome l’havia tranquilitzat.

-      - Passi el que passi, seguirem junts. Ara més que mai.

No se sabia com, ni per què, però algun fenòmen estrany estava passant. El món sencer estava implicat. Les causes es desconeixien, i també les conseqüències. Ni tan sols podien preveure  si hi hauria per molts dies, o seria fulminant. Potser era la fi del món, potser tan sols un canvi d’estat al que tota la humanitat hauria d’acostumar-se. Els científics estaven desbordats. No tenien cap mena d’explicació al que succeïa. Havien intentat per tots els mitjans que el pànic no fes acte de presència, cosa força difícil davant tal situació
El cas és que la Terra estava perdent la seva atracció. Els fets constatàven que mica en mica desapareixia la força de la gravetat. La causa: desconeguda. Misteri total.

En Jerome i la Brigitte vivien en una casa a les afores, envoltada de jardí, amb el porxo encarat al sur, on sovint s’asseien a prendre el sol. Allà tot va començar un matí de pluja en el que l’aigua no acabava de tocar el terra.  Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que no anava ni avall ni de costat, ni enlloc. La terra estava lleugerament humitejada, res més. Això va durar uns deu minuts, fins que, inexplicablement, l’aigua va retornar al cel, els núvols es van enlairar i tot va quedar seré, com si res hagués passat. Però en aquell moment, en Jerome va observar quelcom estrany. Herbes, matolls i branques estaven drets, com erissats, apuntant al cel. Alguna fulla alliberada flotava en un balanceig suau, cosa aparentment normal, de no ser perquè també algunes de les fruites caigudes estaven fent el mateix. Després d’allò, diferents fenòmens estranys, en diferents punts de la Terra, es van anar succeïnt cada cop amb més freqüència i més intensitat.

El dia de la festa  no va ser una excepció. Havien quedat amb uns quants amics més per cel.lebrar el seu tercer aniversari de noces. La taula estava parada amb unes amanides que havien preparat, una mica d’embotit i botifarres a la brasa. No van escatimar en alcohol i va ser per això que vora la mitjanit, quan ja portaven algunes copes de més, no se’n adonaven que les llesques de pa amb tomàquet, flotaven davant els seus ulls. Creien que tot era efecte dels excessos.  Una lleugeressa afegida els embriagava igual que la ginebra i, entre copa i copa saltaven,  s’empentaven, reien, flotaven... Jugaven com canalla a fer lluites, sense aconseguir de cap manera caure a terra. Els quadres s’havien despenjat sols de les parets, gots, plats coberts..., tot surava dins el magatzem. Els gats espantats intentaven córrer sense poder falcar les urpes en cap superfície. Els deu ó dotze amics que havien quedat seguien absorts a la realitat, fumant i bevent l’alcohol a glopades, directament de l’aire

En Jerome i l’Ares s’havien apartat de la resta. Estaven en un racó, prop de la llar de foc i havien començat a acariciar-se i fer-se petons. La Brigitte els havia vist i va intentar fer entendre al grup d’amics que era molt tard i l’endemà tindria molta feina a recollir. Ho van entendre de seguida i van marxar sense preocupar-se’n de com quedava tot allò. Van agafar els cotxes i es van allunyar amb un fort cop de gas, aquest cop sense deixar roda.

La Brigitte els va anar a trobar. Ja s’havien despullat i ella va fer el mateix. Es va afegir i tots tres es van perdre entre gemecs, petons i carícies. Aquella nit va ser realment especial. El món s’anava difuminant en l’atmòsfera, mentre aquells tres cosos nuus s’atreien més que mai. Més aviat, com un imant, els hi costava separar-se, experimentaven una atracció física diferent de la que estaven acostumats  i això  els feia gaudir amb molta més intensitat. I el seu desitg era tant fort que acabaven plorant exhaustes, barreja d’emoció, de plaer, de pur sentiment a flor de pell.

L’endemà tot s’havia calmat. La sala era un escampat de vidres, restes de menjar, alcohol i objectes varis. Ho van recollir entre els tres i després van anar a jaure al sol per descansar una estona.

En Jerome els hi explicava el darrer que havia sentit a la ràdio aquell matí. S’havien començat a pendre mesures de seguretat. Aconsellaven clavar al terra tot el que fos possible, mobles, matalassos, electrodomèstics... Els establiments havien esgotat les cordes, brides, sirgues, o qualsevol artilugi que servís per lligar o agafar. Els objectes de la llar s’havien de recollir en caixes, ben embalatjats.  Era millor prescindir dels vehicles, sobre tot els de poc pes.
Els carrers es van habilitar amb baranes d’alumini improvitzades i hi havia agafadors instal.lats a les parets dels edificis. Els sanitaris s’havien de precintar, els contenidors es van segellar. La situació començava a ser caòtica.
Ells ho vivien des del seu punt de vista particular. Tenien un motiu pel qual allò estava en un segon pla. No els importava que la casa on vivien s’hagués començat a despendre en una de les quatre bases en que descansava,  que les carreteres haguessin deixat de ser transitables, ara els cotxes flotaven per sobre de les teulades dels edificis topant i esquerdant façanes.  Sortir al carrer era endinsar-se en un mar de rampoines que penjaven del no res. Tan els feia. L’ únic que desitjaven cada dia era trobar-se, estar junts, sentir-se a prop...

El dia que l’Ares va tenir l’accident tot es va acabar.

Conduïa de nit, cansada, de tornada d’un viatge de negocis, en un vol que havia sortit més tard del previst, donat el perill de tràfic aeri per diferències de gravetat en varis punts de l’atmòsfera. Van haver de reconduir la ruta i això va fer que l’avió despegués amb més de sis hores de retard.
Estava a punt d’arribar a casa. Acompanyada per la música d’en Bruce, anava pensant en els seus dos amants i en la necessitat de trobar-los aviat.  Eren vora les tres de la matinada i no va veure la pedra en mig de la carretera després del revolt. Devia haver anat a parar allà en algún dels episodis de “desgravitació” i encara no l’havien retirat. Va ser ràpid. Sense ni tan sols adonar-se’n, l’Ares,  se’n va anar en un sospir,  junt amb les últimes notes a la ràdio  del Thunder Road.

La Brigitte i en Jerome dormien a casa i es van despertar de cop. Inexplicablement es van abraçar molt fort i van esclatar en un plor desconsolat.

Just en aquell precís moment, el món sencer es va calmar. Tot va començar a tornar a lloc. Les coses van anar prenent el seu pes habitual i van tornar a ocupar el buit  d’on s’havien després. L’atracció, que d’una banda  va expirar en un revolt, per altra banda tornava a sortir a l’escenari.

No va ser de cop, va durar tot un dia. Una jornada de “recolocació”, de retrobament. Carreteres, carrers, camins,... tot va quedar colgat d’objectes  que la gent intentava recuperar. Alguns se’n duien els que no els hi pertocaven. Els nens corrien espitosos, saltaven fent repicar els peus forts contra la superfície, notant la duresa de l’asfalt a les seves sabates.  Els edificis es van tornar a assentar sobre els fonaments. El món sencer va descansar.

I llavors... va començar a ploure. Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que anava ofegant tot els racons. Plovia arreu del món. Més aviat es podria dir que el món sencer plorava.

Plorava en Jerome. La Brigitte plorava....

Fenòmens inexplicables. Desitjos incontrolables. Lluita contra corrent, el desafiar les forces de la natura. Incomprensió, intolerància, caos...

Tot plegat, una sola raó.  Una sola persona pot fer canviar el teu món...

El seu nom: Ares.










dijous, 11 d’abril del 2013

CAMINS VERDS

EL DOL A PUNT D'EXPIRAR...



-          No diguis "adéu", que és una paraula trista, digue’s “a l’estiu tornaré”.

Però no va tornar….

Ni aquell estiu, ni el següent… ni mai més.

Les darreres paraules que vaig sentir dels seus llavis, en resposta a la meva súplica en forma de pregunta, (ho arreglarem?) van ser:
       
-          Segur que sí.

I així, després d’encendre la metxa d’un castell de focs que va acabar fent llufa, se’n va anar, carregat amb la maleta que jo mateixa li vaig preparar, però alleugerit del pes immesurable d’un passat que, ja per moments, l’atormentava.

Li devia fer l'última abraçada, segur.  No la recordo, però sé que jo sempre l’abraçava…

Va marxar sense fer gaire soroll, cansat davant la meva fútil insistència “queda’t”. Bategant amb la ilusió d’omplir una altra llar amb tot el que s’emportava: la roba de temporada, les seves al.lèrgies, les seves tonteries…

Jo, desfeta, amb l’esma sota mínims i el plor desbordat,  vaig penjar en el seu cantó de l’armari, tots els petons i abraçades que ens van quedar pendents, esperant que potser un dia tornés i poguèssim vestir de nou aquest cor meu que, de moment, guardaria despullat, ultracongelat, segellat i precintat, rera el doble  fons d’una caixa forta,  buida d’un amor que algú m’acabava de robar.

Vaig llegir una frase en certa ocasió que deia “ets tan fort com quan no et queda més remei”

I a mi… no em quedava un altre.

Vaig intentar entendre en què m’havia convertit. Em sentia com un trencaclosques a mig muntar, esperant que algú l’acabés. Com una nina vella i despentinada, que tant de bo algú es cuidaria d’arreglar i posar-li un vestit nou. Tenia un dolor tan inmens i tan desgarrador per aquella mutilació, que la sensació era comparable a qui, després d’haver perdut una cama, li diuen “ara si pots, vés i córre”.

I així em trobo en aquest moment, corrent, pels mateixos camins que un dia vam fer junts. Pels que no havia sigut capaç de tornar en tot aquest temps, amb la por de no poder suportar-ho. Només que ara estan més verds i els han arreglat. Com la vida… després de tot, un dia te’n adones que les coses es van renovant. Aviat farà dos anys d’aquest dol imposat. Segons estudis, el temps necessari per assimilar una pèrdua d’aquesta dimensió.

Serà qüestió de fer una festa, o tan sols anar al meu cementiri particular, a dir definitivament adéu a una història que un dia va ser part de mi, però que, salvatgement arrencada, aquell estiu la vaig haver d’enterrar.

El meu cos va a ritme suau però el cervell li ha agafat el gust a córrer. Mentre les meves cames aguanten resignades, les neurones se m’acceleren, em bombardegen amb idees, paraules, frases, que haig de vomitar, per això m’he sentit amb la necessitat d’arribar ràpid a casa i treure tot això que se m’està acumulant aquí dalt.

De moment, escric.


Ja estiraré més tard…



diumenge, 7 d’abril del 2013

MATINS VERDS, CAPSES, HISTÒRIES...

PENSO...

Fa dies que no visc, només PENSO.  Vaig per la vida com un cec, tantejant amb el pal, per no caure ni entrapuçar,  però sense veure ni gaudir del món que m'envolta.

Faig i desfaig els meus plans amb la mateixa facilitat que obro i tanco els ulls. Aquest matí mateix he tornat a cancel.lar l’avís a l’agenda. Aquest cop m’anunciava la Cursa del Corte Inglés… REBUTJAR. Sé que ara mateix qualsevol intent de fer res és com jugar a la loteria, la majoria de les vegades, per no dir sempre, no hi ha premi.

Alguna cosa bona? Sí, llevar-me i posar-me un ratet al llit de la meva filla, i comptar amb ella  les papallones de l’habitació.  Deixar sentir l’escalfor de seva mà molsudeta enganxada a la meva galta, tancar els ulls i notar com  m’observa. Se li acudeix posar-se una capsa de joguines color verd al cap i en aquesta situació, en la que només un nen pot fer que no resulti ridícula, em diu: - així em venen històries al cap. I comença a inventar… “Hi havia una vegada una nena i una mama… (és que t’estic explicant la nostra història, saps?)”

Doncs ja no em sembla tan ridícul….

I mentre ella explica, jo PENSO.

PENSO en ahir quan ens vam pelar de fred els tres quan vam sortir a collir ginesta. I tot plegat, me’n adono que ja no sé ni que és la ginesta. Tant punxava? No ho recordava pas! Al final torno a casa amb dues varietats de flor silvestre color groc, totes dues fan olor.  Diria que cap de les dues ho és…

PENSO en quan em deies sempre que pensava massa…

PENSO en la bona notícia ahir i en la il.lusió que em va fer. Algun brot de molsa verda hi ha d’haver en aquesta pedra grisa… Gràcies Tània, em vas fer feliç.

PENSO en que no puc seguir basant la meva alimentació els caps de setmana en pipes, crispetes, patates i Fanta de taronja, per moltes hores  que hagi decidit estar tirada al sofà, sense fer res.

PENSO en què fer per renovar, en  petits canvis, reinventar-me,… llavors se m’acut una cosa que podria col.leccionar: llibres dedicats!

Per això, l’agafo del prestatge,  aixeco la portada  i re-llegeixo el que em vas escriure al febrer de l’any passat:

“Aquest llibre m’ha demostrat que hi ha somnis que es fan realitat. M’agrada que tu també persegueixis els teus escrivint, corrent, vivint! D’alguna manera, ets com el protagonista d’aquesta història, inconformista i capaç d’anar fins i tot a un altre planeta, si cal, per trobar la felicitat. En qualsevol cas, és un plaer haver-te conegut a la Terra!”

Giro pàgina i la següent dedicatòria em desmonta. Com una altra goteta més de la meva barana.
 
PENSO…

Que tinc un somni que complir i m’he proposat fer-ho. En aquest  meu, a la segona pàgina només hi dirà

Al Francesc i la Bruna…


Sense dubtar-ho, faig la maleta cap a un altre planeta (obro nou document en blanc), em poso una capsa verda al cap (així em venen històries…)  i PENSO….

- Escriu!

dissabte, 6 d’abril del 2013

GREENLY PROUD OF ME

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA


Ràbia, això és el primer que va sentir.


Molta ràbia.


I ganes de plorar també, però es va haver d’aguantar. Hauria sigut patètic. S’hagués sentit ridícul. Per això, es va empassar les llàgrimes tan bé com va poder. Se li van quedar a la gola i el van torturar durant uns instants. No va ser fácil contenir-les,  alguna va aconseguir escapar i li va humitejar els ulls.

Notava com la sang li bullia. Una escalfor ascendent li comprimia des de dintre el pit, les espatlles, el coll… es va marejar durant una dècima de segon, gaire bé ni se’n va adonar. Tampoc va notar com aquesta pressió traïdora li accentuava l’estrabisme. Les mans li tremolaven.

Volia renegar molt fort, però no hagués control.lat què dir. Per això, tan sols va cridar. Va deixar anar un xiscle angoixant i dolorós, alhora que unes gotetes d’orina van humitejar-li els calçotets. Per poc se li escapa. Es va sentir molt incòmode.

Impotència.

Allò, que durant tant de temps havia vetllat, s’havia desintegrat davant dels seus ulls i ja no podia fer-hi res. Se sentia trist, decebut, enfonsat i desconsolat davant la gran pèrdua. Ho contemplava inmóvil estrenyent els punys. Allò era cruel! Per què li havia d’haver passat a ell!

Els altres també s’ho miraven però sense cap mena de compassió. Per un moment van aturar-se i van venir, alguns a recrear-se amb l’espectacle, la resta, senzillament a xafardejar. Però cap d’ells s’immutava més del necessari. Un, dos, tres segons i retornaven a la seva activitat, mentre ell seguia allà, amb les faccions encara desencaixades per la ira.

Només un va comprendre el seu dolor. Es va atansar i intentant apartar-se respectuós de tot aquell desperfecte, amb les seves botes d’aigua vermelles, va vorejar el toll. Se li acostà i, posant-li una mà a les espatlles, amb tota la tendresa del món, li preguntà:

-          Què ha passat?

Va ser quan, inmers en tot aquest cocktail de còlera, fúria i desesperació, i ara ja sense poder-ho evitar, es va tapar la cara amb les mans i esclatà a plorar.

Un tercer, que havia estat testimoni de tot, estirà el braç i assenyalant-los amb l’índex, mentre flotaven,  exclamà:

- És que tots aquests cromos eren seus