dilluns, 24 de juny de 2013

VENT GRIS

ESCOMBRANT HISTÒRIES



Si no hagués fet tant vent aquella tarda….

Si no hagués bufat tan fort mentre passejàvem, agafats de la mà, perfilant la costa…

Xerràvem. I cada paraula, arrossegada per la mateixa força natural que per darrera ens empenyia, se’n anava volant, molt lluny… I amb cada una de les frases que intercanviàvem, una miqueta de tot lo nostre també marxava, deixant-nos per moments, buits d’il.lusió. La pell resseca, els cabells enredats, l’ànima despullada…

La remor apujada de to d’un mar alterat, s’acoplava a  la cançó estrident de l’aire,.El negre de la nit escupia sal i omplia de sorra l’alè que ens unia.

En el seu anar i tornar, les onades, s’enduien al fons del blau  els colors de la nostra  aventura, tenyint-los de foscor,  mentre tu i jo… xerràvem. La meva mà agafant molt fort la teva, intentant retenir-te per sempre, però els teus sentiments s’escapàven per escletxes secretes, fugint junt amb aquell vent joganer, que sense adonar-nos, ens ho anava prenent  tot… els matins, les cançons, els petons, les tardes…

Es van encendre estels de desamor en la bànova de cel amb la que ens vam cotxar aquella nit. La última.

De bon matí sense esma, jeiem arraulits sota el llençol, intentant retenir l’escalfor de dues ànimes ja desconectades, destinades ja a acabar glaçades.

Crescuts en el nostre amor, ignorant que deteriorava, des de  la vidrera contemplàvem amb desconcert aquell home assegut al mig de la platja, sol, aïllat, immòbil. Qüestionàvem la seva quietud. Resistint al vent revifat que bufant des de ponent, el seu costat dret difuminava, creant un fals efecte de velocitat en una escena completament aturada. Igual que el nostre temps,  ara quiet, callat, que darrera la protecció del finestral, retornava al rellotge cada un dels segons robats.

En la seva meditació, aquella ànima solitària, recollia les despulles que el dia abans van ser escombrades. Amors trencats, moments d’oblit, sentiments, plors, rampoines de la vida dels altres… Inclús cada “testimo” nostre, cada promesa, cada ràfega lluent del teu esguard… tant meu que el vaig sentir… Ignoràvem que ens ho va pendre aquell vespre, mentre passejavem.

Vam escurar el cafè, i gaire bé sense dir-nos res, amb el meu cap reclinat sobre teu, abraçan-te, vam desdibuixar la que seria una de les nostres darreres estones.  Mentre el miràvem, encara gosavem dir: “vés, i no es cansa” Desconeixent del tot el que a ell, el vent li donava.

Encara per desparar, teniem sobre la taula, les dues tasses, les presses, les claus i el principi d’un final anunciat per un missatge nou a la teva safata d’entrada. Una nova il.lusió, potser,… qui sap…


Si no hagués bufat tant fort aquella tarda…

Cap comentari:

Publica un comentari