dimarts, 25 de juny de 2013

PASSAT NEGRE

ÀLBUM


Uffff.. quin mal…

No podia evitar pensar-ho cada vegada que aquella foto tornava a caure a les seves mans. Els colors degradats pel pas dels anys. El marge engrogit i el contorn desgastat. Els quatre nens repenjats en una barana d’un pis vell, vestits de diumenge de rams, amb colors llampants, que contrastaven amb la negror de les seves ànimes d’infant prematurament destroçades.

 “Nens, somrieu a la càmara”

Però els somriures no hi éren. Tan sols aguantaven la mirada, desafiant l’objectiu, que enfocava uns cosos de trets renovats després de l’accident. Un cop de flaix va capturar el drama invisible d’aquells vailets, dolguts, entrabiats, enfadats amb una vida que ja no era de ningú. Ni tan sols seva. Ànimes segades que no creixerien mai en la direcció correcta. Ràbia, dolor i resignació els marcarien per sempre.

Un dolor que t’arribava subtilment si per casualitat compartia amb tu el seu àlbum de fotos d’infantesa. Si l’inspiraves prou confiança, te l’assenyalava amb un dit, justament aquella, i amb una falsa indiferència t’explicava que va ser la primera d’ençà de la mort del pare.

Llavors, en un instant una fredor enorme et congelava el cor. Gaire bé sense gosar mirar-la, arrossegaves la celofana per cobrir rápidament descomunal injustícia, mentre no podies evitar pensar…


Ufff… quin mal…



Cap comentari:

Publica un comentari