dimarts, 4 de juny del 2013

PEDALANT EN VERD

La primera vegada...



Les mans se li embrutaven d’una pols vella i grisa mentre feia girar el neumàtic, acaronant suaument la part interna, amb l’objectiu de trobar quelcom punxagut incrustat en la pell d’aquell sucedani de rèptil fred i inerte que a ritme molt lent anava fent voltes entre els seus dits inexperts. La goma gastada i deforme no  posava la tasca fàcil, però va acabar trobant una minúscula partícula que es rebel.lava més rugosa que la resta de la superfície. Va haver de fer servir unes pinces de depilar per extreure-la. Primer es resistia, però va acabar cedint sota la pressió meticulosa del comdemnat ferro.

Enfocà amb els ulls en el pla just on les pinces mostraven l’espina i passant inmediatament a un pla molt més llunyà, la deixà caure a l’hora que l’herbeta es difuminava.

Havia estat la culpable del minúscul, si es pot dir així, forat que acabava de descubrir al globus de goma negre que, inevitablement, havia hagut de submergir dins l’aigua a la pica del labavo. Petits trucs heredats d’una infantesa empírica en la que no había faltat la capseta de recanvis de punxades de roda de bicicleta.

El proper pas era encaixar la coberta en la llanta. Aparentment una tasca prou fàcil com perquè li fes perdre massa temps. Aparentment. En realitat, una d’aquelles situacions còmiques en les que el que poses per un costat et surt per un altre. Per a aquest conflicte no tenia truc a la recamara, però traça i llògica van fer acabar amb el monstre de lo desconegut, i també se’n va sortir.

Inflar-la era la prova de foc de que tot estava sota control. El compressor va fer els honors i en menys de cinc, sis… segons li mostrà amb una estranya protuberància que aquella goma no estava del tot ben encaixada. Amb la punta d’una clau alliberà una part de l’aire contingut, amb una apretada amb els dits corregí la forma, i l’acabà d’emplenar.

Encara quedava el pas més difícil. Encaixar la roda, fent descansar el quadre en el petit eix, acompanyar-la amb la cadena i collar. Això va portar més temps del previst i més tantejades de les necessàries. El preu de la inexperiència. Després de varis intents, sembla que ho aconsegueix. Crac, crac… alguna cosa no funciona. Hi torna. Crac…  Finalment, se’n surt.



Una tarda magnífica, el verd encara present a banda i banda, esquitxat per l’olor  dolça de la ginesta. L’excursió, oferia  un bon assortit de pujades que, pacientment i profanant l’aire amb cada alenada,  van anar superant, a vegades  notant la sequedat del camí sota les rodes.  Un camí que, fidel, va anar seguint darrera el traç del seu germà petit, amb el sentiment incentivat de qui ha fet una bona feina. Cada pedalada en la que notava que tota aquella ferralla no se li desintegrava entre les cames, banyava per igual de suor i orgull tota la superfície de la seva pell.

El fet de haver d’espavilar. Sempre hi ha una primera vegada, fins i tot.. per apendre a canviar una roda de bicicleta.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada