dimarts, 28 de maig de 2013

CONVIDATS VERDS

DE COLOMS I D'ESTIUS...


Fa dies que he notat que els coloms venen a posar-se als balcons del meu carrer. No sé a què es deu, però són varis i passa sovint. Ahir en vaig comptar fins a tres  la barana del veí. Diuen que porten brutícia. A mi, m’han portat records, esquitxos  d'estius de fa més de trenta anys…


Nosaltres no marxavem mai de vacances, ni colònies, ni anàvem a l’estiuet, tan sols jugàvem a la plaça. Ens empaitàvem, ens tiràvem pedres i ens amagàvem darrera els cotxes aparcats. Canviàvem cromos, compràvem bosses de quicos de dues pessetes i chew junior de maduixa. Pintàvem amb guix les parets, xalàvem si trobavem algun ocellet mort o descobríem ous de formigues.  Jugàvem a pilla pilla amb xancletes de plàstic i menjavem panallons
Cremàvem fogueres les nits de Sant Joan,  i veiem des del palc de luxe, que era el nostre balcó, com pujaven la carpa del circ. Tot això, feia de els nostres estius, que fossin realment especials.

Els dies de més xafogor baixàvem després de berenar, més o menys a l’hora en què la meva mare ja s’havia cansat de dir-nos que no treiessim més trastos.

Alguna vegada, sense cap altra justificació que la casualitat, un colom despistat aterrava en la galeria de casa nostra i amb una mica de sort, se’ns colava a dintre.

Llavors, la tarda era una festa.

Corríem tots tres, pel passadís, i al voltant de la taula del menjador, cridant esverats “una paloma!!!”

Ma mare, que trobava en l’escombra el seu gran al.liat, abandonava els plats a l’aigüera i corria també per la casa a mesura que anava tancant les finestres, per alliberar-nos d’aquell convidat inesperat.

I amb tot això, reiem. Com mai.

Il.lusionats treiem l'arrós i repartíem desproporcionadament primer i segon plat, entre el terra de taques descolorides i les nostres manetes tremoloses, aterrides i expectants, decidides a donar-li de menjar. Que vingui, que sí, que no…

Fins que, aletejant toper, s’aixecava del terra i  marxava volant. Sempre massa aviat. Amb les presses amb que marxen les bèsties furtives, que aterren per casualitat al balcó dels pisos petits i sense ascensor. Que arriben, picotegen i se’n van. Deixant-nos tristos i enyorats al balcó de persianes manuals, que el meu pare repintava de verd cada dues temporades, dient-li  adéu  mentre el veiem  allunyar-se, directe a una altra galeria, a espantar a uns altres nens, a robar-li l’arrós a una altra mare, a fer de la seva, una altra tarda especial…

Aviat repreniem el nostre joc. Segurament tornaríem a repartir bitllets al Monopoly, a saltar a la goma que lligàvem entre dues cadires,  a seguir amb la partida de ping pong que ens muntàvem en la taula plegable de fornica de la cuina, a mirar la sèrie del migdia o a comprovar si ja no es movien els escuradents dels polos de coca cola, Fanta i llet que teníem al congelador..

En definitiva, a acabar de passar l’estona de calitxa, fins que fos l’hora de baixar a jugar al carrer. Com el dia abans, com el dia següent, com cada un dels dies que van fer que aquells estius dels 80… fossin realment especials.

Mira, ara n'hi ha un altre...

Cap comentari:

Publica un comentari