divendres, 3 de maig de 2013

VIATGES EN VERD

NO ERA MOMENT...


Marrakech,  onze de setembre. No vaig poder dir-li que no…

Però només van ser vint centims,  a canvi d’un  braçalet.

Aquella dona àrab me’l va posar a les mans, mentre insistia en que li donés alguna moneda, tant era quina…  Em vaig sentir obligada a comprar una cosa que no volia, per això li vaig pagar el que em va donar la gana: gaire bé res… I ella ho va acceptar.

A més, no era el millor moment. Ens va agafar al carrer, mal aparcats i en mig de comiats, mentre carregavem maletes a la furgoneta. Segona tongada d’abraçades després de les que havien posat fi a una nit de festa, ball i copes. L'última.

Haviem tornat a l’hotel saturats d’alcohol i mig emborratxats per un enyor que estava a punt de colpejar-nos. Una nit curta, en la que,  restant hores de son,  vam acabar de cremar  la nostra aventura al Marroc.

Ens haviem llevat d’hora perquè ens esperava un viatge molt llarg. Alguns de l’altre grup, dels que no havien de tornar encara, també ho van fer, segurament per esquivar aquell adéu indesitjat, que, qui sap fins  quan, ens separaria. Així que, fent-li una finta al punt i final i  acompanyats de l’olor del cafè  del matí, vam esmorzar junts per darrera vegada.

Deixavem enrera tota una història, moments inoblidables, rutes idíliques sota el sol del desert. Però ja era dia de tornar a casa, el mateix en què  prop de sis milions de persones a la nostra terra es manifestaven pel que era seu. Però a nosaltres que seguiem tan lluny, en un altre continent, altres inquietuds ocupaven el nostre pensament. De moment, recollir i anar tirant…

I aquella dona allà, insistint, molestant… M’havien sobrat força  monedes  però, no sé per què,  no em va donar la gana. Vaig sentir que era jo qui l’estafava. Per dolenta que fos la pulsereta, només vint centims d’euro a canvi era tota una ofensa. Però ella ho va voler així. Es va conformar. A part de que… no era el moment…

El viatge va ser llarg. Van sobrar kilòmetres i ens va faltar descans.

Encara moltes vegades la trobo per algun calaix o en alguna capsa, enredada amb altres quincalles,  relluent…, ni tan sols s’ha enfosquit després de tants mesos i em fa dubtar fins i tot que no sigui de plata.   En alguna ocasió me l'he posat i haig d’admetre que m’agrada.  Reconec que li hauria d’haver compensat amb alguna cosa més, però li va estar bé així…

De la mateixa manera, un cert dia vaig regalar el meu cor a algú, a canvi de molt poquet, gaire bé res… “queda-te’l, és per tu..” Aixi, vaig fer que se l’emportés i que acceptés el que no buscava. Segurament el vaig trobar mal aparcat, desorientat o just al final d’una aventura. Però ho va acceptar. Jo vaig parar la mà sabent que poc rebria. I és que.., no esperava més, ja em va estar bé així…  A part, que no devia ser moment…

 Ara que a casa el xampú se’n va a la meitat de velocitat i la mantega i la mermelada  duren més que abans, no puc evitar sentir un buit en cada racó i a cada segon, que em fan entendre que el viatge, finalment es va acabar… Confio que en alguna de les seves capsetes dels records, enredat amb altres històries, segueixi guardant aquest petit troç de mi,  el que vaig donar a canvi de res. Que mai perdi la lluentor, que  ni els anys ni l’oblit  el facin enfosquir, que per molt que passi el temps,  retorni en retrobar-lo l’alenada d’una bonica història, la que va ser la nostra.

Encara que no fos moment…


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada