dimarts, 23 d’abril de 2013

GROC VERDOS, VERD GROGUENC



LA DANSA

Contemplo embadalit la seva pàl·lida aparença , tremolosa,  mentre amb una mà la faig reclinar lleugerament cap a la dreta i amb l’altra, hàbilment la condueixo i la faig girar amb ritme, precís, delicat i ferm a l’hora. M’arriba la seva flaire, dolça. L’acompanyo al rodar amunt i avall. Noto com es desfà al meu davant.

Tombo el cap, intentant adaptar-me a la seva inclinació, i sense deixar-la anar ni un instant, la faig dansar en cercles compassats, sempre iguals,  mateix recorregut, mateixa velocitat,  fins que el canell se’m rendeix, em demana descans.

Tot d’una, la protagonista rossa para de giravoltar i, amb certa lleugeresa, torna a lloc, cercant la calma amb el vol escumós del seu vestit acabat d’estrenar, cobrint per igual tota la zona de ball.

L’acompanyo amb destresa a jeure al niu d’escalfor, per a ella només preparat, i quan  l’estiro,  noto com crepita, es transforma, es revifa. L’ajudo, en aquest llit calent, a recollir-se sobre sí mateixa, fràgil, indefensa, vulnerable.  La mimo, embolcallant-la amorosament, acaronant la seva textura, tendre i esponjosa. 

És llavors quan,  amb un moviment ràpid i precís, la prenc de nou, amb afecte, l’aixeco  alliberant-la de l’ofec de les flames, i l’estenc a la llera final, ara ja assossegada,  només per a mi disposada. 

El dolç plaer inexplorat em crida, impacient per assaborir-la, amb una copa de vi negre en una mà, mentre amb l’altra, li clavo forquillada.

Penso...

Caram, que m’ha quedat bona avui la truita.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada