divendres, 12 d’abril de 2013

IDEES VERDES QUE MADUREN...

ARES


Descansaven al porxo. Havien tret les cadires de vímet i en Jerome, enmig de les dues, fumava un cigarro.

L’Ares assaboria un cafè, amb molt de sucre, que ell li havia preparat. La Brigitte prenia el sol sense la samarreta. Se l’havia tret feia estona i ara estava només amb els sostenidors. No els veia ningú. La tarda era càlida i el sol prometia quedar-se  encara una bona estona.
En la seva complicitat parlaven molt poc. Entre calades, glops i riallades anaven recordant, a ràfegues, detalls de la nit abans.

La festa havia acabat cap a les quatre de la matinada i després, quan va marxar tothom, es van quedar els tres sols davant la llar de foc, fent la seva festa particular.

Feia dies que mantenien aquesta curiosa relació.  Tot va començar com un joc, del que no sabien com sortir-se’n. S’atreien molt, massa. En Jerome i la Brigitte eren matrimoni i l’Ares s’havia col.lat, sense fer soroll a les seves vides. Ara l’atracció entre els tres era tan forta que no ho podien parar. Ni volien fer-ho.

A part d’amics, éren amants. Sortien junts, reien i s’ho passaven bé. Es necessitaven. Si un tenia un mal dia, entre els altres dos l’animaven, en els problemes, s’ajudaven, quan un faltava, els altres dos es morien d’enyor. No era tan sols sexe el que els unia, era molt més. No pretenien entendre-ho, només deixar-se portar i anar lluïtant contra la corrent. Al principi van ser molt discrets, fins que va ser inevitable que tothom en parlés. Llavors, es van deixar anar. Tant els feia el que digués la gent. Principalment, perquè no feien cap mal. Tots tres hi estaven d’acord i se sentien agust amb aquella situació atípica. Odiaven haver-se d’amagar, dissimular o haver de donar massa explicacions.

A més, ara hi havia l’altre factor, i aquest va ser radicalment determinant a l’hora de que ja no els importés  res més...

Feia dies que en parlaven, a la ràdio, a les notícies, als diaris... Semblava una broma. A l’Ares li va recordar les primeres imatges de l’atemptat contra les torres bessones: no t’ho podies creure. La Brigitte s’havia esgarrifat  només de sentir-ho. En Jerome l’havia tranquilitzat.

-      - Passi el que passi, seguirem junts. Ara més que mai.

No se sabia com, ni per què, però algun fenòmen estrany estava passant. El món sencer estava implicat. Les causes es desconeixien, i també les conseqüències. Ni tan sols podien preveure  si hi hauria per molts dies, o seria fulminant. Potser era la fi del món, potser tan sols un canvi d’estat al que tota la humanitat hauria d’acostumar-se. Els científics estaven desbordats. No tenien cap mena d’explicació al que succeïa. Havien intentat per tots els mitjans que el pànic no fes acte de presència, cosa força difícil davant tal situació
El cas és que la Terra estava perdent la seva atracció. Els fets constatàven que mica en mica desapareixia la força de la gravetat. La causa: desconeguda. Misteri total.

En Jerome i la Brigitte vivien en una casa a les afores, envoltada de jardí, amb el porxo encarat al sur, on sovint s’asseien a prendre el sol. Allà tot va començar un matí de pluja en el que l’aigua no acabava de tocar el terra.  Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que no anava ni avall ni de costat, ni enlloc. La terra estava lleugerament humitejada, res més. Això va durar uns deu minuts, fins que, inexplicablement, l’aigua va retornar al cel, els núvols es van enlairar i tot va quedar seré, com si res hagués passat. Però en aquell moment, en Jerome va observar quelcom estrany. Herbes, matolls i branques estaven drets, com erissats, apuntant al cel. Alguna fulla alliberada flotava en un balanceig suau, cosa aparentment normal, de no ser perquè també algunes de les fruites caigudes estaven fent el mateix. Després d’allò, diferents fenòmens estranys, en diferents punts de la Terra, es van anar succeïnt cada cop amb més freqüència i més intensitat.

El dia de la festa  no va ser una excepció. Havien quedat amb uns quants amics més per cel.lebrar el seu tercer aniversari de noces. La taula estava parada amb unes amanides que havien preparat, una mica d’embotit i botifarres a la brasa. No van escatimar en alcohol i va ser per això que vora la mitjanit, quan ja portaven algunes copes de més, no se’n adonaven que les llesques de pa amb tomàquet, flotaven davant els seus ulls. Creien que tot era efecte dels excessos.  Una lleugeressa afegida els embriagava igual que la ginebra i, entre copa i copa saltaven,  s’empentaven, reien, flotaven... Jugaven com canalla a fer lluites, sense aconseguir de cap manera caure a terra. Els quadres s’havien despenjat sols de les parets, gots, plats coberts..., tot surava dins el magatzem. Els gats espantats intentaven córrer sense poder falcar les urpes en cap superfície. Els deu ó dotze amics que havien quedat seguien absorts a la realitat, fumant i bevent l’alcohol a glopades, directament de l’aire

En Jerome i l’Ares s’havien apartat de la resta. Estaven en un racó, prop de la llar de foc i havien començat a acariciar-se i fer-se petons. La Brigitte els havia vist i va intentar fer entendre al grup d’amics que era molt tard i l’endemà tindria molta feina a recollir. Ho van entendre de seguida i van marxar sense preocupar-se’n de com quedava tot allò. Van agafar els cotxes i es van allunyar amb un fort cop de gas, aquest cop sense deixar roda.

La Brigitte els va anar a trobar. Ja s’havien despullat i ella va fer el mateix. Es va afegir i tots tres es van perdre entre gemecs, petons i carícies. Aquella nit va ser realment especial. El món s’anava difuminant en l’atmòsfera, mentre aquells tres cosos nuus s’atreien més que mai. Més aviat, com un imant, els hi costava separar-se, experimentaven una atracció física diferent de la que estaven acostumats  i això  els feia gaudir amb molta més intensitat. I el seu desitg era tant fort que acabaven plorant exhaustes, barreja d’emoció, de plaer, de pur sentiment a flor de pell.

L’endemà tot s’havia calmat. La sala era un escampat de vidres, restes de menjar, alcohol i objectes varis. Ho van recollir entre els tres i després van anar a jaure al sol per descansar una estona.

En Jerome els hi explicava el darrer que havia sentit a la ràdio aquell matí. S’havien començat a pendre mesures de seguretat. Aconsellaven clavar al terra tot el que fos possible, mobles, matalassos, electrodomèstics... Els establiments havien esgotat les cordes, brides, sirgues, o qualsevol artilugi que servís per lligar o agafar. Els objectes de la llar s’havien de recollir en caixes, ben embalatjats.  Era millor prescindir dels vehicles, sobre tot els de poc pes.
Els carrers es van habilitar amb baranes d’alumini improvitzades i hi havia agafadors instal.lats a les parets dels edificis. Els sanitaris s’havien de precintar, els contenidors es van segellar. La situació començava a ser caòtica.
Ells ho vivien des del seu punt de vista particular. Tenien un motiu pel qual allò estava en un segon pla. No els importava que la casa on vivien s’hagués començat a despendre en una de les quatre bases en que descansava,  que les carreteres haguessin deixat de ser transitables, ara els cotxes flotaven per sobre de les teulades dels edificis topant i esquerdant façanes.  Sortir al carrer era endinsar-se en un mar de rampoines que penjaven del no res. Tan els feia. L’ únic que desitjaven cada dia era trobar-se, estar junts, sentir-se a prop...

El dia que l’Ares va tenir l’accident tot es va acabar.

Conduïa de nit, cansada, de tornada d’un viatge de negocis, en un vol que havia sortit més tard del previst, donat el perill de tràfic aeri per diferències de gravetat en varis punts de l’atmòsfera. Van haver de reconduir la ruta i això va fer que l’avió despegués amb més de sis hores de retard.
Estava a punt d’arribar a casa. Acompanyada per la música d’en Bruce, anava pensant en els seus dos amants i en la necessitat de trobar-los aviat.  Eren vora les tres de la matinada i no va veure la pedra en mig de la carretera després del revolt. Devia haver anat a parar allà en algún dels episodis de “desgravitació” i encara no l’havien retirat. Va ser ràpid. Sense ni tan sols adonar-se’n, l’Ares,  se’n va anar en un sospir,  junt amb les últimes notes a la ràdio  del Thunder Road.

La Brigitte i en Jerome dormien a casa i es van despertar de cop. Inexplicablement es van abraçar molt fort i van esclatar en un plor desconsolat.

Just en aquell precís moment, el món sencer es va calmar. Tot va començar a tornar a lloc. Les coses van anar prenent el seu pes habitual i van tornar a ocupar el buit  d’on s’havien després. L’atracció, que d’una banda  va expirar en un revolt, per altra banda tornava a sortir a l’escenari.

No va ser de cop, va durar tot un dia. Una jornada de “recolocació”, de retrobament. Carreteres, carrers, camins,... tot va quedar colgat d’objectes  que la gent intentava recuperar. Alguns se’n duien els que no els hi pertocaven. Els nens corrien espitosos, saltaven fent repicar els peus forts contra la superfície, notant la duresa de l’asfalt a les seves sabates.  Els edificis es van tornar a assentar sobre els fonaments. El món sencer va descansar.

I llavors... va començar a ploure. Al principi era un plugim suau que formava una mica de boira a un metre sobre el camp, però va acabar  sent un ruixat fort que anava ofegant tot els racons. Plovia arreu del món. Més aviat es podria dir que el món sencer plorava.

Plorava en Jerome. La Brigitte plorava....

Fenòmens inexplicables. Desitjos incontrolables. Lluita contra corrent, el desafiar les forces de la natura. Incomprensió, intolerància, caos...

Tot plegat, una sola raó.  Una sola persona pot fer canviar el teu món...

El seu nom: Ares.










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada