dissabte, 6 d’abril de 2013

GREENLY PROUD OF ME

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA


Ràbia, això és el primer que va sentir.


Molta ràbia.


I ganes de plorar també, però es va haver d’aguantar. Hauria sigut patètic. S’hagués sentit ridícul. Per això, es va empassar les llàgrimes tan bé com va poder. Se li van quedar a la gola i el van torturar durant uns instants. No va ser fácil contenir-les,  alguna va aconseguir escapar i li va humitejar els ulls.

Notava com la sang li bullia. Una escalfor ascendent li comprimia des de dintre el pit, les espatlles, el coll… es va marejar durant una dècima de segon, gaire bé ni se’n va adonar. Tampoc va notar com aquesta pressió traïdora li accentuava l’estrabisme. Les mans li tremolaven.

Volia renegar molt fort, però no hagués control.lat què dir. Per això, tan sols va cridar. Va deixar anar un xiscle angoixant i dolorós, alhora que unes gotetes d’orina van humitejar-li els calçotets. Per poc se li escapa. Es va sentir molt incòmode.

Impotència.

Allò, que durant tant de temps havia vetllat, s’havia desintegrat davant dels seus ulls i ja no podia fer-hi res. Se sentia trist, decebut, enfonsat i desconsolat davant la gran pèrdua. Ho contemplava inmóvil estrenyent els punys. Allò era cruel! Per què li havia d’haver passat a ell!

Els altres també s’ho miraven però sense cap mena de compassió. Per un moment van aturar-se i van venir, alguns a recrear-se amb l’espectacle, la resta, senzillament a xafardejar. Però cap d’ells s’immutava més del necessari. Un, dos, tres segons i retornaven a la seva activitat, mentre ell seguia allà, amb les faccions encara desencaixades per la ira.

Només un va comprendre el seu dolor. Es va atansar i intentant apartar-se respectuós de tot aquell desperfecte, amb les seves botes d’aigua vermelles, va vorejar el toll. Se li acostà i, posant-li una mà a les espatlles, amb tota la tendresa del món, li preguntà:

-          Què ha passat?

Va ser quan, inmers en tot aquest cocktail de còlera, fúria i desesperació, i ara ja sense poder-ho evitar, es va tapar la cara amb les mans i esclatà a plorar.

Un tercer, que havia estat testimoni de tot, estirà el braç i assenyalant-los amb l’índex, mentre flotaven,  exclamà:

- És que tots aquests cromos eren seus

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada