diumenge, 7 d’abril de 2013

MATINS VERDS, CAPSES, HISTÒRIES...

PENSO...

Fa dies que no visc, només PENSO.  Vaig per la vida com un cec, tantejant amb el pal, per no caure ni entrapuçar,  però sense veure ni gaudir del món que m'envolta.

Faig i desfaig els meus plans amb la mateixa facilitat que obro i tanco els ulls. Aquest matí mateix he tornat a cancel.lar l’avís a l’agenda. Aquest cop m’anunciava la Cursa del Corte Inglés… REBUTJAR. Sé que ara mateix qualsevol intent de fer res és com jugar a la loteria, la majoria de les vegades, per no dir sempre, no hi ha premi.

Alguna cosa bona? Sí, llevar-me i posar-me un ratet al llit de la meva filla, i comptar amb ella  les papallones de l’habitació.  Deixar sentir l’escalfor de seva mà molsudeta enganxada a la meva galta, tancar els ulls i notar com  m’observa. Se li acudeix posar-se una capsa de joguines color verd al cap i en aquesta situació, en la que només un nen pot fer que no resulti ridícula, em diu: - així em venen històries al cap. I comença a inventar… “Hi havia una vegada una nena i una mama… (és que t’estic explicant la nostra història, saps?)”

Doncs ja no em sembla tan ridícul….

I mentre ella explica, jo PENSO.

PENSO en ahir quan ens vam pelar de fred els tres quan vam sortir a collir ginesta. I tot plegat, me’n adono que ja no sé ni que és la ginesta. Tant punxava? No ho recordava pas! Al final torno a casa amb dues varietats de flor silvestre color groc, totes dues fan olor.  Diria que cap de les dues ho és…

PENSO en quan em deies sempre que pensava massa…

PENSO en la bona notícia ahir i en la il.lusió que em va fer. Algun brot de molsa verda hi ha d’haver en aquesta pedra grisa… Gràcies Tània, em vas fer feliç.

PENSO en que no puc seguir basant la meva alimentació els caps de setmana en pipes, crispetes, patates i Fanta de taronja, per moltes hores  que hagi decidit estar tirada al sofà, sense fer res.

PENSO en què fer per renovar, en  petits canvis, reinventar-me,… llavors se m’acut una cosa que podria col.leccionar: llibres dedicats!

Per això, l’agafo del prestatge,  aixeco la portada  i re-llegeixo el que em vas escriure al febrer de l’any passat:

“Aquest llibre m’ha demostrat que hi ha somnis que es fan realitat. M’agrada que tu també persegueixis els teus escrivint, corrent, vivint! D’alguna manera, ets com el protagonista d’aquesta història, inconformista i capaç d’anar fins i tot a un altre planeta, si cal, per trobar la felicitat. En qualsevol cas, és un plaer haver-te conegut a la Terra!”

Giro pàgina i la següent dedicatòria em desmonta. Com una altra goteta més de la meva barana.
 
PENSO…

Que tinc un somni que complir i m’he proposat fer-ho. En aquest  meu, a la segona pàgina només hi dirà

Al Francesc i la Bruna…


Sense dubtar-ho, faig la maleta cap a un altre planeta (obro nou document en blanc), em poso una capsa verda al cap (així em venen històries…)  i PENSO….

- Escriu!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada