dijous, 11 d’abril de 2013

CAMINS VERDS

EL DOL A PUNT D'EXPIRAR...



-          No diguis "adéu", que és una paraula trista, digue’s “a l’estiu tornaré”.

Però no va tornar….

Ni aquell estiu, ni el següent… ni mai més.

Les darreres paraules que vaig sentir dels seus llavis, en resposta a la meva súplica en forma de pregunta, (ho arreglarem?) van ser:
       
-          Segur que sí.

I així, després d’encendre la metxa d’un castell de focs que va acabar fent llufa, se’n va anar, carregat amb la maleta que jo mateixa li vaig preparar, però alleugerit del pes immesurable d’un passat que, ja per moments, l’atormentava.

Li devia fer l'última abraçada, segur.  No la recordo, però sé que jo sempre l’abraçava…

Va marxar sense fer gaire soroll, cansat davant la meva fútil insistència “queda’t”. Bategant amb la ilusió d’omplir una altra llar amb tot el que s’emportava: la roba de temporada, les seves al.lèrgies, les seves tonteries…

Jo, desfeta, amb l’esma sota mínims i el plor desbordat,  vaig penjar en el seu cantó de l’armari, tots els petons i abraçades que ens van quedar pendents, esperant que potser un dia tornés i poguèssim vestir de nou aquest cor meu que, de moment, guardaria despullat, ultracongelat, segellat i precintat, rera el doble  fons d’una caixa forta,  buida d’un amor que algú m’acabava de robar.

Vaig llegir una frase en certa ocasió que deia “ets tan fort com quan no et queda més remei”

I a mi… no em quedava un altre.

Vaig intentar entendre en què m’havia convertit. Em sentia com un trencaclosques a mig muntar, esperant que algú l’acabés. Com una nina vella i despentinada, que tant de bo algú es cuidaria d’arreglar i posar-li un vestit nou. Tenia un dolor tan inmens i tan desgarrador per aquella mutilació, que la sensació era comparable a qui, després d’haver perdut una cama, li diuen “ara si pots, vés i córre”.

I així em trobo en aquest moment, corrent, pels mateixos camins que un dia vam fer junts. Pels que no havia sigut capaç de tornar en tot aquest temps, amb la por de no poder suportar-ho. Només que ara estan més verds i els han arreglat. Com la vida… després de tot, un dia te’n adones que les coses es van renovant. Aviat farà dos anys d’aquest dol imposat. Segons estudis, el temps necessari per assimilar una pèrdua d’aquesta dimensió.

Serà qüestió de fer una festa, o tan sols anar al meu cementiri particular, a dir definitivament adéu a una història que un dia va ser part de mi, però que, salvatgement arrencada, aquell estiu la vaig haver d’enterrar.

El meu cos va a ritme suau però el cervell li ha agafat el gust a córrer. Mentre les meves cames aguanten resignades, les neurones se m’acceleren, em bombardegen amb idees, paraules, frases, que haig de vomitar, per això m’he sentit amb la necessitat d’arribar ràpid a casa i treure tot això que se m’està acumulant aquí dalt.

De moment, escric.


Ja estiraré més tard…



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada