dimarts, 9 de juliol de 2013

GREEN BUTTERFLY


PER LA VORERA DRETA, QUE HI TOCA L’OMBRA…

Anava per l’ombra amb la seva bossa carregada sobre l’espatlla esquerra. Amb les ulleres de sol de moda i la vermuda de coloraines. Caminava ràpid però era evident que no tenia pressa. Alguna cosa en la seva manera de fer ho delatava, encara que no hagués sapigut dir què era. Potser un punt de tristor en el seu posat carregat d’energia… una mancança, un enyor acabat d’estrenar,  qui sap…

El dia que va venir a la consulta em vaig alegrar per partida doble. El fet que volgués avançar en el seu benestar personal i d’altra banda, l’oportunitat de conèixel a fons… o fins on ell em volgués mostrar. En qualsevol dels casos, s’obriria a mi d’una manera o altra i això em va fer sentir útil. Això era el que em feia gaudir realment de la meva feina. Si sóc sincer, m’apassionava, fins al punt que més d’una vegada empatitzava tant amb dels pacients, que havia arribat a patir com si els seus fossin els meus problemes.

Em vaig advertir a mi mateix que aquest cop  no seria el cas, “sisplau”.

Però em va captivar des de la primera visita.  La seva inquietud, un cert aire tímid que amagava constantment amb petites rialles. Les ganes d’avançar, d’aconseguir reptes… de torejar la vida.  Ell va entendre en pocs minuts de què anava la terapia. A mi em costaria una eternitat entendre el mal en els seus ulls de color gris indefinit. Per què malgrat l’empenta i les forces que mostrava, els llegia tristos?

Em vaig guardar per mi la pregunta, mentre li anava bombardejant amb d’altres que li servirien per tibar i desfer el cabdell en què s’havia convertit el seu cervell. Pocs dels que passaven pel meu despatx reaccionaven tan ràpidament al degoteig d’impulsos subliminars alliberats en una conversa cada cop més amistosa i menys tensa. El vaig notar menys nerviós, tot i que seguia sense deixar de moure una de les seves cames.  Fins i tot va bromejar algun cop mentre l’interrogava.

Tot semblava estar correcte, fins que em va parlar d’ella…

Em va saber greu advertir que sabia de sobres quin era el seu principal problema. El motiu que l’havia portar a visitar-me. No buscava una sol.lució, sino reafirmar una decisió que ja havia pres feia dies, de la que segurament estava més que convençut, però després de la qual ningú encara l’havia colpejat suaument l’espatlla mentre li deia “està bé, has fet el que calia”, ni li havien fet una abraçada que transmetés un missatge que digués “tranquil, compta amb mi…”

Per això el tenia aqui davant la meva taula, com cada dissabte desde feia gaire bé sis mesos, disposat a explicar-me la seva història, la passió per la seva feina, les seves aficions, els seus projectes, els seus mals de cap… amb l’excusa de treure’s un títol més, d’avançar, d’aconseguir reptes, de torejar la vida…

L’últim dia que ens vam veure em va donar les gràcies per tot el que havia fet per ell, perquè sentia que d’alguna manera el seu cap s’havia recolocat i ara ho veia tot amb més claredat. Se sentia molt millor que el primer dia.

Jo em vaig sentir afalagat. Em va agradar ajudar-lo, tot i que ja tal com li vaig dir en aquell moment:

“Tot l’esforç ha sigut teu, jo només t’he guiat”

Llavors, va fer el que ningú abans havia fet en la meva llarga experiència, em va abraçar i em va dir:

“Gràcies per ensenyar-me a volar”

I després.. se’n va anar.


El vaig observar desde la finestra allunyar-se carrer avall, amb la seva  bossa carregada sobre una de les seves espatlles, les seves ulleres de sol i les seves vermudes. Sense veure-li els ulls, sé que li brillaven. Caminava lleuger, amb el cap ben alt, gaudint de cada alenada d’aire, sense córrer però amb pressa, per viure la vida, per menjar-se el món… per seguir lluitant…


Violant involuntàriament el meu propòsit, vaig sentir un cert enyor que vaig esquivar consultant el rellotge. Amb dues voltes de clau i amb el millor dels desitjos de que tingués sort, vaig tancar la porta fins el proper dissabte i me’n vaig anar… caminant tranquil.lament carrer amunt… apartant-me de la xafogor per la vorera dreta, que hi toca l’ombra.


















Cap comentari:

Publica un comentari