dilluns, 29 de setembre de 2014

MONSTRE VERD





MARE, TINC POR.
Mare, tinc por.
Tinc por del monstre lleig d’urpes esmolades, orelles punxegudes i cara deforme.
Tinc por de la foscor, de la meva solitud…
Tinc por de la nit que m’apropa a ell i m’allunya de la pau del son que em tranquilitza.

Mare, em vas enganyar.
Vas dir que el monstre no existia, que tot eren històries inventades, però jo l’he conegut.
He ensumat l’olor del seu infern, he tastat l’amargor del seu verí.

Mare, sento veritable terror.
Em vas dir que havia de ser valent,  que calia lluitar contra aquesta fantasia.
Però fins i tot tinc por d’aquesta lluita. M’ofèn sentir-lo triomfant, bevent-se a glopades la meva vida.

Mare, tinc por de saber que viu a dintre meu i se’m menja a poc a poc, assaborint la mel dolça del meu cos, vell, dèbil, ferit i malmès, el monstre gran i podrit, criatura malèvola en que ha pres forma la meva malaltia.

Mare, fa mal.
Quan sota el llençol m’envia fiblades de dolor que em torturen de cap a peus, mentre la meva sang regalima de la seva boca fètida.
Pell, carn i ossos, són dolç postre cruixent que es reserva pel final de la trama.
Em declaro indefens davant el seu atac ferotge.
Em rendeixo envaït pel desànim de saber que no puc fugir.
Sedants, quimio, morfina… armes de joguina davant el filó esmolat de la seva daga.
La febre em fa costat quan ve i em convida a caure en una altra realitat.

Mare, tinc tanta por...
Tremolo. I ara més que mai, enyoro la teva mà.
Sota la flassada espero vençut i enrabiat.
Avergonyit pel meu plor desconsolat, com el de un nen petit, invocant totes i cada una de les formes de la paraula “prou”.
És que ja n’hi ha prou!

Mare…
Sé que aviat em prendrà, se’m menjarà, se m’endurà per sempre.
Per això, per si ja no hi sóc demà per contar-t’ho, només volia dir-te, mare...
Tinc por.

Cap comentari:

Publica un comentari