dilluns, 27 d’abril del 2015

EN POCA ESTONA...



EN POCA ESTONA...

Repenjats  al taulell, retornant-li el somriure amable a l’hostessa que els atén des de l’altre costat del mostrador, la parella gesticula expectant. Ell accentuant la seva alçada amb una gavardina blau fosc, a ella, un mocador verd, conjuntat amb un estil modern i desenfadat,  fa ressaltar la seva especial bellesa. Entre un i l’altre, només hi ha lloc per l’austera maleta que ell trasllada amb cavallerositat cada vegada que es desplacen. Vàries cues més, als  taulells contigus, de gent que espera torn per volar a altres indrets del món.

Es miren amb complicitat mentre l’Alba, segons anuncia un petit rètol metàl·lic a la seva brusa de to salmó, els entrega delicadament les dues cartes d’embarcament en les que una grafia pobre i rutinària no fa justícia al somni que ha deixat imprès “Charles de Gaulle”

-          L’avió surt en poca estona

Ell, mostra emocionat el seu document d’identitat mentre no pot evitar transmetre a la noia la seva il·lusió en fer aquest viatge.  París els espera, el seu somni pendent des de fa molt de temps. Per fi aquesta nit màgica farà que en poca estona puguin estar tranquil·lament conversant en un dels cafès més romàntics de la Place du Tertre, al barri de Montmatre, si aconsegueixen agafar ràpidament el tren que els traslladi al centre de la ciutat, tal com l’hostessa els recomana.

-          Corten!! A primera!


Tothom torna al lloc de partida, uns fan una passa enrere, uns altres tornen a col·locar l’equipatge allà d’ on l’han agafat,  els posats dels actors es relaxen lleugerament, més d’un esbufega de calor  o es venta amb un tros de paper. Uns metres a la dreta la franceseta de melena rossa intenta reiteradament que el gosset l’obeeixi a canvi d’una llaminadura, davant la mirada resignada dels membres de l’equip de gravació. Algú mira el rellotge, ja fa moltes hores que estan rodant i comença a ser tard, tenen gana i estan esgotats. La parella que suposadament marxa a París, encara conversen divertits amb la Carla, la noia que fa d’hostessa, fins que el director torna a anunciar que repeteixen l’escena.

-          Accíón, figuración!

I el somni torna a prendre forma.

-          Volem anar a París.
-          L’avió surt en poca estona.

I així una vegada, i una altra, i una més… I ell, cada cop escenificant-lo amb la mateixa il·lusió, transmetent l’esperança real que està sentint. Perquè  tot i haver-la conegut aquell mateix dia, des del moment  que van coincidir en el punt de trobada on van intercanviar les primeres paraules,  sent que s’aniria amb ella, amb els ulls tancats, a París o a l’altra punta del món. A cada segon que passa,  pensa que és la noia més especial que mai ha pogut trobar, i amb la que seria capaç de fer una bogeria sense meditar les conseqüències.

 - L’avió surt en poca estona. (Per … èsima vegada)



No hagués volgut mai que aquella nit s’acabés. Se l’hagués pogut passar eternament simulant un viatge imaginari. Només per tenir-la a prop, mirar-la a aquells ulls tan verds i enigmàtics, escoltant les històries que ella li regalava amb el seu to de veu pausat, inundat de serenor. De cada conversa, ell prenia consciència d’un punt de vista diferent de la quotidianitat de la vida i li semblava que mai ningú li havia fet entendre tantes coses en tant poca estona.

Es van acomiadar sota el cel de la nit de Barcelona, a peu de la font màgica, envoltats de llums de taxis i melodia de guitarres. Una abraçada i fins molt aviat.

Ella va desaparèixer amb el cotxe just desprès de rodejar la rotonda. Ell va marxar tranquil·lament caminant, sota la nit estrellada, prenent-se aquesta estona de calma per pensar en com d’especial havia estat cada moment al seu costat: la seva rialla sincera i espontània, el fet d’ajudar-la a transportar amunt i avall el seu patinet, el cafè que tant li va costar aconseguir en aquell bar del passeig del mar que ja tancava, però que a ella li venia tant de gust, lo espectacularment guapa que li va semblar després del canvi de vestuari a mitja tarda i com la va trobar a faltar l’estona que casualment van deixar de coincidir durant el rodatge.

Inexplicablement, la vida aquell dia li havia fet un gran regal.

La negror del cel es va esquinçar pel rastre d’un avió fugaç.

Rumb a París…?


… qui sap

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada