dilluns, 27 de febrer de 2012

VERDA INMENSITAT

MIRAVEN EL MAR...


Miraven el mar, des del banc de pedra, abraçats mig endormiscats, esgotats pels excessos de la nit abans.
I gaire bé no parlaven, només...

...miraven el mar,

...esquema blau de les seves vides.

En un primer pla, les roques, inamovibles, inertes. Al fons l’horitzó, inesquivable, final irremeiable d’un bonic quadre a mig pintar, també quiet, emmarcant l’escena, esperant...

I mentrestant el mar...  L’anar i venir de les onades: aventures, sentiments, vivències, històries que comencen i acaben... regust de sal, espurnes esquitxant d’il·lusions els dies que passen, que arriben, que trenquen, que moren...

Ho contemplaven, ella, amb el cap repenjat al seu pit, mentre notava el batec del seu cor. Un bategar molt intens, havia pensat sempre, però inconstant. Igual que les onades, tant aviat el sentia molt fort com tenia la sensació que s’allunyava. Sempre amb el mateix ritme, la mateixa cadència, però amb diferent volum... Aquell cor li parlava, va pensar...

Va intentar concentrar-se per entendre què li estava dient, quan un espasme la va fer tornar a la realitat.

-       T’estàs adormint?
-       Ui, he estat a punt.
-       Jo també, estic molt cansat i ara mateix m’estava relaxant. El mar em relaxa.
-       A mi també.

La va estrènyer una mica més fort i així, tendrament abraçats, van seguir mirant el mar...

Algú que passava va creure contemplar des de darrera una parella d’enamorats que jeien al banc.
El mateix va veure el nen que es gronxava al parc del costat, la dona que baixava del cotxe i el guarda de torn des de la cabina del pàrking.
Tots ells van notar la tendresa amb la que la noia de negre i el noi amb ulleres, parell d’onades rebels retrobades després d’una tempesta,... miraven el mar.

-       En què penses?
-       En res...  

No va voler espatllar el moment dient què pensava. Res important.. potser si li quedava menjar a la nevera, si hauria tret la roba de la rentadora o si encara notava la molèstia al canell... no venia al cas, com la majoria de vegades que algú et fa aquesta pregunta. La immensitat del silenci és eterna, pot fer, per moments, badallar, però en el fons, ni un  segon al cervell no passa en va.

I així es van quedar durant una estona, sense més. Sense consultar el rellotge, ni pensar en cap altra cosa que no fos ells mateixos, les seves vides. L’anar i tornar dels seus dies, onades que trenquen, que venen, que troben una altra al camí i per moments es reforcen, creixen i es fan més grans, fins que es confonen, desapareixen i deixen pas a una altra, i una altra més... espurnes d’il·lusió que per segons il·luminen el blau fosc, ara aquí, ara allà...  Ells mateixos com dues roques fortes palplantades davant la immensitat, deixant-se remullar per la ressaca, esquerdant-se  pel vent. El seu final, traçat amb serenor al final, i entre un punt i altre... tota una vida... el mar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada