divendres, 26 d’agost de 2011

VESTIT VERD

EL QUE JO NO SÉ...


La veig, asseguda a l’ombra, amb la nena a la falda, mirant al seu fill com juga. La saludo i sec (seiem la meva filla i jo) al seu costat, no massa lluny, no massa a prop.
Transmet serenitat, un cert aire enigmàtic, i no ho he pogut evitar… convido a la seva nena a jugar amb nosaltres, però (de moment) no vol.
No passen ni 5 minuts que s’acosta amb la nena de la maneta i amb l’excusa d’anar al cotxe a buscar un mocador ens la deixa (ara ja vol jugar amb nosaltres). Repartim cartes i comencem una nova partida, mentre jo la miro allunyar-se, amb el seu vestit verd, amb aquesta certa gràcia pausada, fins que arriba al cotxe, trasteja, i torna… (què bonica!).
Seu al nostre costat, no massa aprop, no massa lluny… i ajuda a la nena quan li toca el torn. Es col.loca les ulleres a sobre del cap i per un moment he vist els ulls més macos que mai hagués pogut imaginar.
El que jo no sé... és que ha sigut ella qui, discretament, me’ls ha volgut ensenyar.
Li vull dir, li vull fer saber i ho faig de la manera més subtil, més elegant, més dissimulada i a l’hora més directa que sé… em dirigeixo a la nena, petit esboç calcat a ella, i li dic: “quins ulls més macos que tens”. – Silenci.
Ja està, ja ho sap.
Hem començat una conversa trivial i a l’hora ja sé massa coses d’ella. Els nens pregunten massa… sé la seva edat, què farà per vacances, on vol anar a dinar, sé a quina escola van els nens, quin cotxe porta… sé que avui dormirà sola… El que jo no sé és que... tenia tantes ganes de dir’m-ho...
Té un aire trist, melancòlic, que intenta amagar constantment darrera un somriure. Em torna a ensenyar els ulls i no puc evitar clavar la mirada. M’hi estaria hores i seria incapaç de comptar totes les tonalitats de verd blau que s’hi barrejen.
El que jo no sé... és que ella, d’alguna manera s’està fixant en mi. En la seva soledat, enyora a algú a qui jo potser li estic recordant. La noia del vestit verd… la meva amiga fugaç, com una llàgrima de Sant Llorenç. Ara hi és i sé que en pocs minuts desapareixerà i potser no la veuré mai més.
L’estona va passant, l’ombra ens abandona, el sol castiga, ens empeny, ens fa fora, i jo no vull marxar, jo vull viure una eternitat amb ella, vull suar cada gota d’aquesta horrible calor al seu costat.
El que jo no sé... és que ella també s’hi vol quedar. Vol que li parli, vol mirar-me com m’allunyo a buscar aigua a la font per remullar la canalla i vol notar que jo la miro de tornada, com em captiva la seva pell morena, el seu cos ben dibuixat, el clotet que a ràfegues em regala, només per mi, només perquè avui, qui sap per què, ens hem trobat.
Decidim marxar. El meu somni, per moments s’està esfumant…
Ens diem adéu, com si ho haguessim fet sempre, com si ens haguessim de tornar a trobar. Tant de bo!
Em fa por pensar que un cert dia la pugui trobar i no la reconegui. La seva imatge ja és record i comença a distorsionar. Segur que a la propera no vesteix igual, i aquest vestit verd possiblement sigui un texà i una samarreta. Temo que vagi amb algú i ni tant sols es pari a parlar, potser ni em diu adéu, potser fins i tot, sense voler,... em gira el cap.
El que jo no sé... és que ella, d’alguna manera i en algun lloc d’aquest camí…
… m’està esperant.

2 comentaris:

  1. el que jo sé és que m'ha agradat molt!

    ResponElimina
  2. M'ho vaig estar llegint ahir a la nit abans d'anar a dormir.
    Em vas deixar sense poder dormir durant molta estona.
    La manera en que ho expreses,és com si m'estés passant en aquell moment, el realisme és total.
    De veritat,molt maco. Són coses que a tots ens agradaria que ens passés.

    ResponElimina