dilluns, 23 d’abril de 2012

DIADA NEGRA


DIADA

- La propera visita serà el 23 d’abril.
- Doncs ja et felicitaré
- Em pensava que em demanaries que et portés una rosa. Totes les noies m’ho demanen.
- Jo no demano mai res

Aquesta va ser la seva darrera conversa el dia que li va portar el catàleg de material d’oficina, com cada mes. La propera visita estava prevista pel dilluns de St. Jordi. Sempre passava els dilluns. Era el pitjor dia perquè ella sempre estava més enfeinada, però no s’havia queixat mai. Era un xic pesadet. Li agradava parlar. Massa. Sovint allò que li deia no l’interessava, però se l’escoltava pacient i el torejava com podia fins que mirava el rellotge i li deia “ui, no et puc atendre més estona”. I ell molt cordialment s’acomiadava fins a la propera. Li estrenyia la mà amb un gest protocol·lari i se’n anava escales avall.

El Jordi tenia una feina agraïda. Els matins se’ls passava passejant mentre feia les visites programades i a la tarda es quedava a casa passant les notes al seu ordinador.
Aquell matí tenia pocs clients que visitar. S’acostava la setmana santa i molts ja havien tancat per vacances. Així que s’ho va prendre amb calma i cap a les 11:00 va entrar a un forn a fer un cafetonet i un croissant.

Maleït cafè...

Estava assegut a la barra fullejant el diari local. Havia començat llegint la contra, com de costum. Una entrevista que el va tenir ben entretingut. La següent notícia que li va cridar l’atenció va ser un succés macabre. Al mateix poble on ara es trobava, no massa lluny d’aquell local... Com es podia arribar a ser tan maquiavèl·lic? Va fer una escombrada amb la vista I en aquell moment tots els que hi eren li van semblar  tenir cara de sospitosos. Va glopejar el cafè i va notar com les mans li tremolaven.

Un jove dels que estaven asseguts en una de les taules se li va acostar i mentre treia la placa per identificar-se li va dir:

-       Hauria de col·laborar voluntàriament en una roda de reconeixement.

En Jordi primer de tot no entenia res. Més aviat no estava escoltant. El seu cervell  traduïa aquelles paraules “es vostè culpable”. La seva cara devia ser tant d’incertesa que el jove va intentar explicar-li amb més detall:

-       Hi ha hagut un crim monstruós. Estem intentant trobar un culpable. Hi ha un parell de testimonis que van veure algú sospitós. El tenim detingut i aquesta tarda a les 17:00 fem la roda de reconeixement. Necessitem voluntaris per complementar els “possibles sospitosos”. Els triem entre la gent del carrer. No pateixis, el tenim gaire bé identificat, tot és protocol·lari. Durarà uns vint minuts i ja podràs marxar cap a casa.

Absort. Desconcertat. Trasbalsat.

Avui que tenia pensat anar al gimnàs, fer una sauna, desconnectar una mica...

Va entendre que no es podia negar. Aquell noiet prim de faccions innocents que tenia al davant era un policia. No va gosar.

Es va haver de quedar a dinar en aquell maleït poble. Va fer un parell de trucades mentre menjava:

La seva dona va intentar tranquil·litzar-lo mentre li deia que al vespre li prepararia un sopar especial.
La seva mare, somicant desde la seva cadira de rodes, el va tornar a deixar neguitós. Qui la passejaria aquella tarda de solet si ell no venia?

Hauria d’haver invertit l’ordre de les trucades.

A les cinc puntual estava a la caserna dels mossos d’esquadra. Tremolant com un flam, suat i desorientat.
És veritat, tot va anar molt ràpid. No va veure els testimonis darrera aquell vidre tintat ni va parar atenció a tot el procés, enlluernat pels flashos de les càmeres de fotos que el van afusellar mentre obeïa instruccions.

Li varen tornar el DNI, el rellotge de marca, el cinturó i les claus.

-       Gràcies per la col·laboració. Fins una altra!

El sopar especial amb la Núria, ho va ser molt.

Poc després de les 22:00 van trucar a la porta. No esperaven a ningú.
Ella el va mirar estranyada. Ell va creure que era part d’una sorpresa. Va esperar que ella s’aixequés per obrir.

Un noiet prim de faccions innocents acompanyat de dos homes corpulents demanava per el Sr. Jordi Tormo. Ella els va deixar passar.

-       Queda vostè detingut per presumpte culpable d’assassinat.

El cor se li va plegar en dos, en quatre, en sis....com un avió de paper, i li va marxar volant... No entenia res.

La Núria va fer un xiscle que el va fer aterrar de cop.

El van emmanillar i se’l van emportar. Per sempre.

La taula va quedar parada, les dues espelmes de color malva van cremar eternament.



La diada no va ser gaire diferent d’altres vegades. Parades, llibres, roses, molta gent i un bon sol.
A l’oficina l’ambient estava distès, algú havia portat bombonets i es feien plans per el vespre anar a voltar-la.
Va recordar que rebria la visita del Jordi, amb el nou catàleg. Uffff.. una altra vegada el pesadet de torn. I a sobre era el seu sant, potser fins i tot li hauria de fer dos petons.

A primera hora va arribar una rosa, la única que va rebre en tot el dia. Era preciosa. Embolicadeta en cel·lofana, amb la seva espigueta i la seva senyera. Amb una targeteta corporativa que deia:

Per la noia més guapa, per no demanar-la.
Ens veiem més tard. Bona diada.





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada