divendres, 21 de desembre de 2012

VERD i NEGRE...

Maduixeta que pica…

-          Mama, què ja has provat la pasta de dents?
Li havia comprat feia un parell de dies a la farmàcia, era el seu gran regal aquella tarda que m’acompanyava a fer encàrrecs i la va guardar com un tresor al calaix dels raspalls…
Parlàvem per telèfon després d’uns quants dies d’absència. Maleït conveni. Em trobava a faltar i a la seva manera, amb l’ il·lusió encongida del seu cor de cinc anys m’ho feia saber...
-          Quin gust té, mama?
-          De maduixa
-          Maduixa que pica?
-          Si, maduixeta que pica… (jo també els trobava a faltar)

Me’n vaig adonar de sobte, ella ho acabava de definir amb total precisió...  Només així puc entendre  cada contradicció que em toca viure.
I és que no trobo cap altra manera més poètica, dolça i enginyosa de dir en què s’ha convertit la meva vida...  

...en una “maduixa que pica”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada