EN POCA ESTONA...

EN POCA ESTONA...

Repenjats  al taulell, retornant-li el somriure amable a l’hostessa que els atén des de l’altre costat del mostrador, la parella gesticula expectant. Ell accentuant la seva alçada amb una gavardina blau fosc, a ella, un mocador verd, conjuntat amb un estil modern i desenfadat,  fa ressaltar la seva especial bellesa. Entre un i l’altre, només hi ha lloc per l’austera maleta que ell trasllada amb cavallerositat cada vegada que es desplacen. Vàries cues més, als  taulells contigus, de gent que espera torn per volar a altres indrets del món.

Es miren amb complicitat mentre l’Alba, segons anuncia un petit rètol metàl·lic a la seva brusa de to salmó, els entrega delicadament les dues cartes d’embarcament en les que una grafia pobre i rutinària no fa justícia al somni que ha deixat imprès “Charles de Gaulle”

-          L’avió surt en poca estona

Ell, mostra emocionat el seu document d’identitat mentre no pot evitar transmetre a la noia la seva il·lusió en fer aquest viatge.  París els espera, el seu somni pendent des de fa molt de temps. Per fi aquesta nit màgica farà que en poca estona puguin estar tranquil·lament conversant en un dels cafès més romàntics de la Place du Tertre, al barri de Montmatre, si aconsegueixen agafar ràpidament el tren que els traslladi al centre de la ciutat, tal com l’hostessa els recomana.

-          Corten!! A primera!

Tothom torna al lloc de partida, uns fan una passa enrere, uns altres tornen a col·locar l’equipatge allà d’ on l’han agafat,  els posats dels actors es relaxen lleugerament, més d’un esbufega de calor  o es venta amb un tros de paper. Uns metres a la dreta la franceseta de melena rossa intenta reiteradament que el gosset l’obeeixi a canvi d’una llaminadura, davant la mirada resignada dels membres de l’equip de gravació. Algú mira el rellotge, ja fa moltes hores que estan rodant i comença a ser tard, tenen gana i estan esgotats. La parella que suposadament marxa a París, encara conversen divertits amb la Carla, la noia que fa d’hostessa, fins que el director torna a anunciar que repeteixen l’escena.

-          Accíón, figuración!

I el somni torna a prendre forma.

-          Volem anar a París.

-          L’avió surt en poca estona.

I així una vegada, i una altra, i una més… I ell, cada cop escenificant-lo amb la mateixa il·lusió, transmetent l’esperança real que està sentint. Perquè  tot i haver-la conegut aquell mateix dia, des del moment  que van coincidir en el punt de trobada on van intercanviar les primeres paraules,  sent que s’aniria amb ella, amb els ulls tancats, a París o a l’altra punta del món. A cada segon que passa,  pensa que és la noia més especial que mai ha pogut trobar, i amb la que seria capaç de fer una bogeria sense meditar les conseqüències.

 - L’avió surt en poca estona. (Per … èsima vegada)

No hagués volgut mai que aquella nit s’acabés. Se l’hagués pogut passar eternament simulant un viatge imaginari. Només per tenir-la a prop, mirar-la a aquells ulls tan verds i enigmàtics, escoltant les històries que ella li regalava amb el seu to de veu pausat, inundat de serenor. De cada conversa, ell prenia consciència d’un punt de vista diferent de la quotidianitat de la vida i li semblava que mai ningú li havia fet entendre tantes coses en tant poca estona.

Es van acomiadar sota el cel de la nit de Barcelona, a peu de la font màgica, envoltats de llums de taxis i melodia de guitarres. Una abraçada i fins molt aviat.

Ella va desaparèixer amb el cotxe just desprès de rodejar la rotonda. Ell va marxar tranquil·lament caminant, sota la nit estrellada, prenent-se aquesta estona de calma per pensar en com d’especial havia estat cada moment al seu costat: la seva rialla sincera i espontània, el fet d’ajudar-la a transportar amunt i avall el seu patinet, el cafè que tant li va costar aconseguir en aquell bar del passeig del mar que ja tancava, però que a ella li venia tant de gust, lo espectacularment guapa que li va semblar després del canvi de vestuari a mitja tarda i com la va trobar a faltar l’estona que casualment van deixar de coincidir durant el rodatge.

Inexplicablement, la vida aquell dia li havia fet un gran regal.

La negror del cel es va esquinçar pel rastre d’un avió fugaç.

Rumb a París…?

… qui sap

MONSTRE VERD

MARE, TINC POR.

Mare, tinc por.

Tinc por del monstre lleig d’urpes esmolades, orelles punxegudes i cara deforme.

Tinc por de la foscor, de la meva solitud…

Tinc por de la nit que m’apropa a ell i m’allunya de la pau del son que em tranquilitza.

Mare, em vas enganyar.

Vas dir que el monstre no existia, que tot eren històries inventades, però jo l’he conegut.

He ensumat l’olor del seu infern, he tastat l’amargor del seu verí.

Mare, sento veritable terror.

Em vas dir que havia de ser valent,  que calia lluitar contra aquesta fantasia.

Però fins i tot tinc por d’aquesta lluita. M’ofèn sentir-lo triomfant, bevent-se a glopades la meva vida.

Mare, tinc por de saber que viu a dintre meu i se’m menja a poc a poc, assaborint la mel dolça del meu cos, vell, dèbil, ferit i malmès, el monstre gran i podrit, criatura malèvola en que ha pres forma la meva malaltia.

Mare, fa mal.

Quan sota el llençol m’envia fiblades de dolor que em torturen de cap a peus, mentre la meva sang regalima de la seva boca fètida.

Pell, carn i ossos, són dolç postre cruixent que es reserva pel final de la trama.

Em declaro indefens davant el seu atac ferotge.

Em rendeixo envaït pel desànim de saber que no puc fugir.

Sedants, quimio, morfina… armes de joguina davant el filó esmolat de la seva daga.

La febre em fa costat quan ve i em convida a caure en una altra realitat.

Mare, tinc tanta por...

Tremolo. I ara més que mai, enyoro la teva mà.

Sota la flassada espero vençut i enrabiat.

Avergonyit pel meu plor desconsolat, com el de un nen petit, invocant totes i cada una de les formes de la paraula “prou”.

És que ja n’hi ha prou!

Mare…

Sé que aviat em prendrà, se’m menjarà, se m’endurà per sempre.

Per això, per si ja no hi sóc demà per contar-t’ho, només volia dir-te, mare...

Tinc por.

GREEN BUTTERFLY

PER LA VORERA DRETA, QUE HI TOCA L’OMBRA…

Anava per l’ombra amb la seva bossa carregada sobre l’espatlla esquerra. Amb les ulleres de sol de moda i la vermuda de coloraines. Caminava ràpid però era evident que no tenia pressa. Alguna cosa en la seva manera de fer ho delatava, encara que no hagués sapigut dir què era. Potser un punt de tristor en el seu posat carregat d’energia… una mancança, un enyor acabat d’estrenar,  qui sap…

El dia que va venir a la consulta em vaig alegrar per partida doble. El fet que volgués avançar en el seu benestar personal i d’altra banda, l’oportunitat de conèixel a fons… o fins on ell em volgués mostrar. En qualsevol dels casos, s’obriria a mi d’una manera o altra i això em va fer sentir útil. Això era el que em feia gaudir realment de la meva feina. Si sóc sincer, m’apassionava, fins al punt que més d’una vegada empatitzava tant amb dels pacients, que havia arribat a patir com si els seus fossin els meus problemes.

Em vaig advertir a mi mateix que aquest cop  no seria el cas, “sisplau”.

Però em va captivar des de la primera visita.  La seva inquietud, un cert aire tímid que amagava constantment amb petites rialles. Les ganes d’avançar, d’aconseguir reptes… de torejar la vida.  Ell va entendre en pocs minuts de què anava la terapia. A mi em costaria una eternitat entendre el mal en els seus ulls de color gris indefinit. Per què malgrat l’empenta i les forces que mostrava, els llegia tristos?

Em vaig guardar per mi la pregunta, mentre li anava bombardejant amb d’altres que li servirien per tibar i desfer el cabdell en què s’havia convertit el seu cervell. Pocs dels que passaven pel meu despatx reaccionaven tan ràpidament al degoteig d’impulsos subliminars alliberats en una conversa cada cop més amistosa i menys tensa. El vaig notar menys nerviós, tot i que seguia sense deixar de moure una de les seves cames.  Fins i tot va bromejar algun cop mentre l’interrogava.

Tot semblava estar correcte, fins que em va parlar d’ella…

Em va saber greu advertir que sabia de sobres quin era el seu principal problema. El motiu que l’havia portar a visitar-me. No buscava una sol.lució, sino reafirmar una decisió que ja havia pres feia dies, de la que segurament estava més que convençut, però després de la qual ningú encara l’havia colpejat suaument l’espatlla mentre li deia “està bé, has fet el que calia”, ni li havien fet una abraçada que transmetés un missatge que digués “tranquil, compta amb mi…”

Per això el tenia aqui davant la meva taula, com cada dissabte desde feia gaire bé sis mesos, disposat a explicar-me la seva història, la passió per la seva feina, les seves aficions, els seus projectes, els seus mals de cap… amb l’excusa de treure’s un títol més, d’avançar, d’aconseguir reptes, de torejar la vida…

L’últim dia que ens vam veure em va donar les gràcies per tot el que havia fet per ell, perquè sentia que d’alguna manera el seu cap s’havia recolocat i ara ho veia tot amb més claredat. Se sentia molt millor que el primer dia.

Jo em vaig sentir afalagat. Em va agradar ajudar-lo, tot i que ja tal com li vaig dir en aquell moment:

“Tot l’esforç ha sigut teu, jo només t’he guiat”

Llavors, va fer el que ningú abans havia fet en la meva llarga experiència, em va abraçar i em va dir:

“Gràcies per ensenyar-me a volar”

I després.. se’n va anar.

El vaig observar desde la finestra allunyar-se carrer avall, amb la seva  bossa carregada sobre una de les seves espatlles, les seves ulleres de sol i les seves vermudes. Sense veure-li els ulls, sé que li brillaven. Caminava lleuger, amb el cap ben alt, gaudint de cada alenada d’aire, sense córrer però amb pressa, per viure la vida, per menjar-se el món… per seguir lluitant…

Violant involuntàriament el meu propòsit, vaig sentir un cert enyor que vaig esquivar consultant el rellotge. Amb dues voltes de clau i amb el millor dels desitjos de que tingués sort, vaig tancar la porta fins el proper dissabte i me’n vaig anar… caminant tranquil.lament carrer amunt… apartant-me de la xafogor per la vorera dreta, que hi toca l’ombra.

PASSAT NEGRE

ÀLBUM

Uffff.. quin mal…

No podia evitar pensar-ho cada vegada que aquella foto tornava a caure a les seves mans. Els colors degradats pel pas dels anys. El marge engrogit i el contorn desgastat. Els quatre nens repenjats en una barana d’un pis vell, vestits de diumenge de rams, amb colors llampants, que contrastaven amb la negror de les seves ànimes d’infant prematurament destroçades.

 “Nens, somrieu a la càmara”

Però els somriures no hi éren. Tan sols aguantaven la mirada, desafiant l’objectiu, que enfocava uns cosos de trets renovats després de l’accident. Un cop de flaix va capturar el drama invisible d’aquells vailets, dolguts, entrabiats, enfadats amb una vida que ja no era de ningú. Ni tan sols seva. Ànimes segades que no creixerien mai en la direcció correcta. Ràbia, dolor i resignació els marcarien per sempre.

Un dolor que t’arribava subtilment si per casualitat compartia amb tu el seu àlbum de fotos d’infantesa. Si l’inspiraves prou confiança, te l’assenyalava amb un dit, justament aquella, i amb una falsa indiferència t’explicava que va ser la primera d’ençà de la mort del pare.

Llavors, en un instant una fredor enorme et congelava el cor. Gaire bé sense gosar mirar-la, arrossegaves la celofana per cobrir rápidament descomunal injustícia, mentre no podies evitar pensar…

Ufff… quin mal…

VENT GRIS

ESCOMBRANT HISTÒRIES

Si no hagués fet tant vent aquella tarda….

Si no hagués bufat tan fort mentre passejàvem, agafats de la mà, perfilant la costa…

Xerràvem. I cada paraula, arrossegada per la mateixa força natural que per darrera ens empenyia, se’n anava volant, molt lluny… I amb cada una de les frases que intercanviàvem, una miqueta de tot lo nostre també marxava, deixant-nos per moments, buits d’il.lusió. La pell resseca, els cabells enredats, l’ànima despullada…

La remor apujada de to d’un mar alterat, s’acoplava a  la cançó estrident de l’aire,.El negre de la nit escupia sal i omplia de sorra l’alè que ens unia.

En el seu anar i tornar, les onades, s’enduien al fons del blau  els colors de la nostra  aventura, tenyint-los de foscor,  mentre tu i jo… xerràvem. La meva mà agafant molt fort la teva, intentant retenir-te per sempre, però els teus sentiments s’escapàven per escletxes secretes, fugint junt amb aquell vent joganer, que sense adonar-nos, ens ho anava prenent  tot… els matins, les cançons, els petons, les tardes…

Es van encendre estels de desamor en la bànova de cel amb la que ens vam cotxar aquella nit. La última.

De bon matí sense esma, jeiem arraulits sota el llençol, intentant retenir l’escalfor de dues ànimes ja desconectades, destinades ja a acabar glaçades.

Crescuts en el nostre amor, ignorant que deteriorava, des de  la vidrera contemplàvem amb desconcert aquell home assegut al mig de la platja, sol, aïllat, immòbil. Qüestionàvem la seva quietud. Resistint al vent revifat que bufant des de ponent, el seu costat dret difuminava, creant un fals efecte de velocitat en una escena completament aturada. Igual que el nostre temps,  ara quiet, callat, que darrera la protecció del finestral, retornava al rellotge cada un dels segons robats.

En la seva meditació, aquella ànima solitària, recollia les despulles que el dia abans van ser escombrades. Amors trencats, moments d’oblit, sentiments, plors, rampoines de la vida dels altres… Inclús cada “testimo” nostre, cada promesa, cada ràfega lluent del teu esguard… tant meu que el vaig sentir… Ignoràvem que ens ho va pendre aquell vespre, mentre passejavem.

Vam escurar el cafè, i gaire bé sense dir-nos res, amb el meu cap reclinat sobre teu, abraçan-te, vam desdibuixar la que seria una de les nostres darreres estones.  Mentre el miràvem, encara gosavem dir: “vés, i no es cansa” Desconeixent del tot el que a ell, el vent li donava.

Encara per desparar, teniem sobre la taula, les dues tasses, les presses, les claus i el principi d’un final anunciat per un missatge nou a la teva safata d’entrada. Una nova il.lusió, potser,… qui sap…

Si no hagués bufat tant fort aquella tarda…

PEDALANT EN VERD

La primera vegada...

Les mans se li embrutaven d’una pols vella i grisa mentre feia girar el neumàtic, acaronant suaument la part interna, amb l’objectiu de trobar quelcom punxagut incrustat en la pell d’aquell sucedani de rèptil fred i inerte que a ritme molt lent anava fent voltes entre els seus dits inexperts. La goma gastada i deforme no  posava la tasca fàcil, però va acabar trobant una minúscula partícula que es rebel.lava més rugosa que la resta de la superfície. Va haver de fer servir unes pinces de depilar per extreure-la. Primer es resistia, però va acabar cedint sota la pressió meticulosa del comdemnat ferro.

Enfocà amb els ulls en el pla just on les pinces mostraven l’espina i passant inmediatament a un pla molt més llunyà, la deixà caure a l’hora que l’herbeta es difuminava.

Havia estat la culpable del minúscul, si es pot dir així, forat que acabava de descubrir al globus de goma negre que, inevitablement, havia hagut de submergir dins l’aigua a la pica del labavo. Petits trucs heredats d’una infantesa empírica en la que no había faltat la capseta de recanvis de punxades de roda de bicicleta.

El proper pas era encaixar la coberta en la llanta. Aparentment una tasca prou fàcil com perquè li fes perdre massa temps. Aparentment. En realitat, una d’aquelles situacions còmiques en les que el que poses per un costat et surt per un altre. Per a aquest conflicte no tenia truc a la recamara, però traça i llògica van fer acabar amb el monstre de lo desconegut, i també se’n va sortir.

Inflar-la era la prova de foc de que tot estava sota control. El compressor va fer els honors i en menys de cinc, sis… segons li mostrà amb una estranya protuberància que aquella goma no estava del tot ben encaixada. Amb la punta d’una clau alliberà una part de l’aire contingut, amb una apretada amb els dits corregí la forma, i l’acabà d’emplenar.

Encara quedava el pas més difícil. Encaixar la roda, fent descansar el quadre en el petit eix, acompanyar-la amb la cadena i collar. Això va portar més temps del previst i més tantejades de les necessàries. El preu de la inexperiència. Després de varis intents, sembla que ho aconsegueix. Crac, crac… alguna cosa no funciona. Hi torna. Crac…  Finalment, se’n surt.

Una tarda magnífica, el verd encara present a banda i banda, esquitxat per l’olor  dolça de la ginesta. L’excursió, oferia  un bon assortit de pujades que, pacientment i profanant l’aire amb cada alenada,  van anar superant, a vegades  notant la sequedat del camí sota les rodes.  Un camí que, fidel, va anar seguint darrera el traç del seu germà petit, amb el sentiment incentivat de qui ha fet una bona feina. Cada pedalada en la que notava que tota aquella ferralla no se li desintegrava entre les cames, banyava per igual de suor i orgull tota la superfície de la seva pell.

El fet de haver d’espavilar. Sempre hi ha una primera vegada, fins i tot.. per apendre a canviar una roda de bicicleta.

CONVIDATS VERDS

DE COLOMS I D'ESTIUS...

Fa dies que he notat que els coloms venen a posar-se als balcons del meu carrer. No sé a què es deu, però són varis i passa sovint. Ahir en vaig comptar fins a tres  la barana del veí. Diuen que porten brutícia. A mi, m’han portat records, esquitxos  d'estius de fa més de trenta anys…

Nosaltres no marxavem mai de vacances, ni colònies, ni anàvem a l’estiuet, tan sols jugàvem a la plaça. Ens empaitàvem, ens tiràvem pedres i ens amagàvem darrera els cotxes aparcats. Canviàvem cromos, compràvem bosses de quicos de dues pessetes i chew junior de maduixa. Pintàvem amb guix les parets, xalàvem si trobavem algun ocellet mort o descobríem ous de formigues.  Jugàvem a pilla pilla amb xancletes de plàstic i menjavem panallons

Cremàvem fogueres les nits de Sant Joan,  i veiem des del palc de luxe, que era el nostre balcó, com pujaven la carpa del circ. Tot això, feia de els nostres estius, que fossin realment especials.

Els dies de més xafogor baixàvem després de berenar, més o menys a l’hora en què la meva mare ja s’havia cansat de dir-nos que no treiessim més trastos.

Alguna vegada, sense cap altra justificació que la casualitat, un colom despistat aterrava en la galeria de casa nostra i amb una mica de sort, se’ns colava a dintre.

Llavors, la tarda era una festa.

Corríem tots tres, pel passadís, i al voltant de la taula del menjador, cridant esverats “una paloma!!!”

Ma mare, que trobava en l’escombra el seu gran al.liat, abandonava els plats a l’aigüera i corria també per la casa a mesura que anava tancant les finestres, per alliberar-nos d’aquell convidat inesperat.

I amb tot això, reiem. Com mai.

Il.lusionats treiem l'arrós i repartíem desproporcionadament primer i segon plat, entre el terra de taques descolorides i les nostres manetes tremoloses, aterrides i expectants, decidides a donar-li de menjar. Que vingui, que sí, que no…

Fins que, aletejant toper, s’aixecava del terra i  marxava volant. Sempre massa aviat. Amb les presses amb que marxen les bèsties furtives, que aterren per casualitat al balcó dels pisos petits i sense ascensor. Que arriben, picotegen i se’n van. Deixant-nos tristos i enyorats al balcó de persianes manuals, que el meu pare repintava de verd cada dues temporades, dient-li  adéu  mentre el veiem  allunyar-se, directe a una altra galeria, a espantar a uns altres nens, a robar-li l’arrós a una altra mare, a fer de la seva, una altra tarda especial…

Aviat repreniem el nostre joc. Segurament tornaríem a repartir bitllets al Monopoly, a saltar a la goma que lligàvem entre dues cadires,  a seguir amb la partida de ping pong que ens muntàvem en la taula plegable de fornica de la cuina, a mirar la sèrie del migdia o a comprovar si ja no es movien els escuradents dels polos de coca cola, Fanta i llet que teníem al congelador..

En definitiva, a acabar de passar l’estona de calitxa, fins que fos l’hora de baixar a jugar al carrer. Com el dia abans, com el dia següent, com cada un dels dies que van fer que aquells estius dels 80… fossin realment especials.

Mira, ara n'hi ha un altre...