PASSAT NEGRE

ÀLBUM

Uffff.. quin mal…

No podia evitar pensar-ho cada vegada que aquella foto tornava a caure a les seves mans. Els colors degradats pel pas dels anys. El marge engrogit i el contorn desgastat. Els quatre nens repenjats en una barana d’un pis vell, vestits de diumenge de rams, amb colors llampants, que contrastaven amb la negror de les seves ànimes d’infant prematurament destroçades.

 “Nens, somrieu a la càmara”

Però els somriures no hi éren. Tan sols aguantaven la mirada, desafiant l’objectiu, que enfocava uns cosos de trets renovats després de l’accident. Un cop de flaix va capturar el drama invisible d’aquells vailets, dolguts, entrabiats, enfadats amb una vida que ja no era de ningú. Ni tan sols seva. Ànimes segades que no creixerien mai en la direcció correcta. Ràbia, dolor i resignació els marcarien per sempre.

Un dolor que t’arribava subtilment si per casualitat compartia amb tu el seu àlbum de fotos d’infantesa. Si l’inspiraves prou confiança, te l’assenyalava amb un dit, justament aquella, i amb una falsa indiferència t’explicava que va ser la primera d’ençà de la mort del pare.

Llavors, en un instant una fredor enorme et congelava el cor. Gaire bé sense gosar mirar-la, arrossegaves la celofana per cobrir rápidament descomunal injustícia, mentre no podies evitar pensar…

Ufff… quin mal…

VENT GRIS

ESCOMBRANT HISTÒRIES

Si no hagués fet tant vent aquella tarda….

Si no hagués bufat tan fort mentre passejàvem, agafats de la mà, perfilant la costa…

Xerràvem. I cada paraula, arrossegada per la mateixa força natural que per darrera ens empenyia, se’n anava volant, molt lluny… I amb cada una de les frases que intercanviàvem, una miqueta de tot lo nostre també marxava, deixant-nos per moments, buits d’il.lusió. La pell resseca, els cabells enredats, l’ànima despullada…

La remor apujada de to d’un mar alterat, s’acoplava a  la cançó estrident de l’aire,.El negre de la nit escupia sal i omplia de sorra l’alè que ens unia.

En el seu anar i tornar, les onades, s’enduien al fons del blau  els colors de la nostra  aventura, tenyint-los de foscor,  mentre tu i jo… xerràvem. La meva mà agafant molt fort la teva, intentant retenir-te per sempre, però els teus sentiments s’escapàven per escletxes secretes, fugint junt amb aquell vent joganer, que sense adonar-nos, ens ho anava prenent  tot… els matins, les cançons, els petons, les tardes…

Es van encendre estels de desamor en la bànova de cel amb la que ens vam cotxar aquella nit. La última.

De bon matí sense esma, jeiem arraulits sota el llençol, intentant retenir l’escalfor de dues ànimes ja desconectades, destinades ja a acabar glaçades.

Crescuts en el nostre amor, ignorant que deteriorava, des de  la vidrera contemplàvem amb desconcert aquell home assegut al mig de la platja, sol, aïllat, immòbil. Qüestionàvem la seva quietud. Resistint al vent revifat que bufant des de ponent, el seu costat dret difuminava, creant un fals efecte de velocitat en una escena completament aturada. Igual que el nostre temps,  ara quiet, callat, que darrera la protecció del finestral, retornava al rellotge cada un dels segons robats.

En la seva meditació, aquella ànima solitària, recollia les despulles que el dia abans van ser escombrades. Amors trencats, moments d’oblit, sentiments, plors, rampoines de la vida dels altres… Inclús cada “testimo” nostre, cada promesa, cada ràfega lluent del teu esguard… tant meu que el vaig sentir… Ignoràvem que ens ho va pendre aquell vespre, mentre passejavem.

Vam escurar el cafè, i gaire bé sense dir-nos res, amb el meu cap reclinat sobre teu, abraçan-te, vam desdibuixar la que seria una de les nostres darreres estones.  Mentre el miràvem, encara gosavem dir: “vés, i no es cansa” Desconeixent del tot el que a ell, el vent li donava.

Encara per desparar, teniem sobre la taula, les dues tasses, les presses, les claus i el principi d’un final anunciat per un missatge nou a la teva safata d’entrada. Una nova il.lusió, potser,… qui sap…

Si no hagués bufat tant fort aquella tarda…

PEDALANT EN VERD

La primera vegada...

Les mans se li embrutaven d’una pols vella i grisa mentre feia girar el neumàtic, acaronant suaument la part interna, amb l’objectiu de trobar quelcom punxagut incrustat en la pell d’aquell sucedani de rèptil fred i inerte que a ritme molt lent anava fent voltes entre els seus dits inexperts. La goma gastada i deforme no  posava la tasca fàcil, però va acabar trobant una minúscula partícula que es rebel.lava més rugosa que la resta de la superfície. Va haver de fer servir unes pinces de depilar per extreure-la. Primer es resistia, però va acabar cedint sota la pressió meticulosa del comdemnat ferro.

Enfocà amb els ulls en el pla just on les pinces mostraven l’espina i passant inmediatament a un pla molt més llunyà, la deixà caure a l’hora que l’herbeta es difuminava.

Havia estat la culpable del minúscul, si es pot dir així, forat que acabava de descubrir al globus de goma negre que, inevitablement, havia hagut de submergir dins l’aigua a la pica del labavo. Petits trucs heredats d’una infantesa empírica en la que no había faltat la capseta de recanvis de punxades de roda de bicicleta.

El proper pas era encaixar la coberta en la llanta. Aparentment una tasca prou fàcil com perquè li fes perdre massa temps. Aparentment. En realitat, una d’aquelles situacions còmiques en les que el que poses per un costat et surt per un altre. Per a aquest conflicte no tenia truc a la recamara, però traça i llògica van fer acabar amb el monstre de lo desconegut, i també se’n va sortir.

Inflar-la era la prova de foc de que tot estava sota control. El compressor va fer els honors i en menys de cinc, sis… segons li mostrà amb una estranya protuberància que aquella goma no estava del tot ben encaixada. Amb la punta d’una clau alliberà una part de l’aire contingut, amb una apretada amb els dits corregí la forma, i l’acabà d’emplenar.

Encara quedava el pas més difícil. Encaixar la roda, fent descansar el quadre en el petit eix, acompanyar-la amb la cadena i collar. Això va portar més temps del previst i més tantejades de les necessàries. El preu de la inexperiència. Després de varis intents, sembla que ho aconsegueix. Crac, crac… alguna cosa no funciona. Hi torna. Crac…  Finalment, se’n surt.

Una tarda magnífica, el verd encara present a banda i banda, esquitxat per l’olor  dolça de la ginesta. L’excursió, oferia  un bon assortit de pujades que, pacientment i profanant l’aire amb cada alenada,  van anar superant, a vegades  notant la sequedat del camí sota les rodes.  Un camí que, fidel, va anar seguint darrera el traç del seu germà petit, amb el sentiment incentivat de qui ha fet una bona feina. Cada pedalada en la que notava que tota aquella ferralla no se li desintegrava entre les cames, banyava per igual de suor i orgull tota la superfície de la seva pell.

El fet de haver d’espavilar. Sempre hi ha una primera vegada, fins i tot.. per apendre a canviar una roda de bicicleta.