“Si surt el 7 ens casem”
Així és com va acabar la nostra història. De la manera més
elegant, dolça i emocionant que mai havia viscut.
Perquè ni va sortir el 7, ni ens vam casar…
M’havia citat per parlar, sense cap idea concreta de què
fariem ni on aniriem. Sabia que amb mi era fàcil deixar-se portar, que fos on
fos, estariem a gust i podriem parlar amb calma. I al final, va ser en un
restaurant del port, amb alguna cosa de menjar i un bon vi blanc, amb el que
vam brindar unes quantes vegades. Sempre per mi….
- “No pot ser”.
I m’ho deia amb els ulls enterbolits, com embadalit encara
pel que havíem viscut.
- “He estat a punt de perdre el cap per tu, però ara ja m’he
refredat”.
Ell, millor que ningú,
sabia que si mai havia de passar la vida amb mi seria només a canvi de perdre
el cap.
-“He estat a punt de fer-ho”.
No li estava costant gens deixar anar les paraules,
encaminar la conversa amb calma, mirant de no deixar-se cap detall ni cap fil
sense lligar, mentre, a mi, les llàgrimes em corrien galtes avall, sense
poder-les amagar, ni aturar. Jo sabia perfectament que no podia ser. Malgrat tot
el que haviem rigut junts, malgrat les aventures que haviem viscut el poc temps
que va durar lo nostre. No vaig poder evitar abraçar-lo i omplirlo a petons.
Encara aquella tarda era meu, em donava permís i vaig aprofitar-lo.
Era un comiat i el vam viure com de nòvios, com una més de
les nostres aventures en les que reiem tant. Mentre m’acariciava i em regalava
un petó més em deia: -“et recordaré sempre” i jo començava a entendre el perquè
del meu plor. Perquè en el fons, havia començat a sentir alguna cosa amb aquest
cor trencat que semblava que no funcionaria mai més. Ell, amb el seu adéu
m’estava fent adonar que sí era possible. I en aquell moment el vaig estimar
més que mai. Perquè em deixava, però a l’hora m’estava regalant la vida, l’oportunitat
de saber estimar i saber que podia fer-ho.
Em va portar al casino a fer l’últim trago, entre llums de
colors, xinos ludòpates i el dringar de fitxes de tot calibre. Vam seguir amb
els petons, amb el filtreig de mirades i amb les nostres “tonterietes”. Vam fer
alguna aposta i com a última oportunitat, vam deixar a la sort del vermell i el
negre la nostra història d’amor. I com una malesa de nens, en posar la fitxa em
va mirar i em va dir - “si surt el 7 ens casem”.
I no va ser…
Però aquella nit, sota la manta que tant li agradava vam
tornar a fer l’amor, amb més passió que mai, amb tots els sentits i tots els
sentiments. Sabent que aquell polvo tenia títol de record. Igual que un llibre,
quan t’ha encantat, tots dos passariem pàgina aquella darrera nit pensant… com
m’ha agradat aquesta història….
Va ser bo. Molt. Com per haver perdut el cap.
Tant de bo…
