VERD FINAL

“Si surt el 7 ens casem”

Així és com va acabar la nostra història. De la manera més elegant, dolça i emocionant que mai havia viscut.

Perquè ni va sortir el 7, ni ens vam casar…

M’havia citat per parlar, sense cap idea concreta de què fariem ni on aniriem. Sabia que amb mi era fàcil deixar-se portar, que fos on fos, estariem a gust i podriem parlar amb calma. I al final, va ser en un restaurant del port, amb alguna cosa de menjar i un bon vi blanc, amb el que vam brindar unes quantes vegades. Sempre per mi….

- “No pot ser”.

I m’ho deia amb els ulls enterbolits, com embadalit encara pel que havíem viscut.

- “He estat a punt de perdre el cap per tu, però ara ja m’he refredat”.

 Ell, millor que ningú, sabia que si mai havia de passar la vida amb mi seria només a canvi de perdre el cap.

-“He estat a punt de fer-ho”.

No li estava costant gens deixar anar les paraules, encaminar la conversa amb calma, mirant de no deixar-se cap detall ni cap fil sense lligar, mentre, a mi, les llàgrimes em corrien galtes avall, sense poder-les amagar, ni aturar. Jo sabia perfectament que no podia ser. Malgrat tot el que haviem rigut junts, malgrat les aventures que haviem viscut el poc temps que va durar lo nostre. No vaig poder evitar abraçar-lo i omplirlo a petons. Encara aquella tarda era meu, em donava permís i vaig aprofitar-lo.

Era un comiat i el vam viure com de nòvios, com una més de les nostres aventures en les que reiem tant. Mentre m’acariciava i em regalava un petó més em deia: -“et recordaré sempre” i jo començava a entendre el perquè del meu plor. Perquè en el fons, havia començat a sentir alguna cosa amb aquest cor trencat que semblava que no funcionaria mai més. Ell, amb el seu adéu m’estava fent adonar que sí era possible. I en aquell moment el vaig estimar més que mai. Perquè em deixava, però a l’hora m’estava regalant la vida, l’oportunitat de saber estimar i saber que podia fer-ho.

Em va portar al casino a fer l’últim trago, entre llums de colors, xinos ludòpates i el dringar de fitxes de tot calibre. Vam seguir amb els petons, amb el filtreig de mirades i amb les nostres “tonterietes”. Vam fer alguna aposta i com a última oportunitat, vam deixar a la sort del vermell i el negre la nostra història d’amor. I com una malesa de nens, en posar la fitxa em va mirar i em va dir - “si surt el 7 ens casem”.

I no va ser…

Però aquella nit, sota la manta que tant li agradava vam tornar a fer l’amor, amb més passió que mai, amb tots els sentits i tots els sentiments. Sabent que aquell polvo tenia títol de record. Igual que un llibre, quan t’ha encantat, tots dos passariem pàgina aquella darrera nit pensant… com m’ha agradat aquesta història….

Va ser bo. Molt. Com per haver perdut el cap.

Tant de bo…