DORSAL VERD

25 de Març 2012, Marató de Barcelona

Córrer una marató per primera vegada és com fer volar un estel. Les emocions s'enlairen mentre les arrossegues per un cordill. Si corres, s’inflen i pugen i no voldries que tornessin mai a caure, per això, no pots parar...

.

Km. 0-10

Som més de 19.000 corredors que ens hem  concentrat a l’avinguda de les fonts de Montjuïc. Es respira alegria, una mica de nervis també. Disposats a  aconseguir el repte que durant tant de temps hem estat preparant.  Ens fem la foto de grup, petons, abraçades, “quevagibens”...  i tot seguit ens dirigim al calaix que ens pertoca, la majoria tenim el de color verd. Això vol dir que ens hem proposat fer-ho en més de 4 hores.

Sentim la gent picar de mans. Han donat el tret de sortida dels primers corredors. Esperem impacients. Passa gaire bé un quart d’hora fins que travessem l’arc que marca el km. 0.

Ens hem distribuït per grups. El nostre format per les dues Barbies Destellos (Elisabet i Amèlia), el Pini (Jordi Pineda) i el Paco (Ramon). Se’ns han afegit Segarrin (Xavier Segarra) i Josep Solà, dels runners Cal Font.

Comencem un ritme molt suau. En condicions normals diríem “massa lent”,  fins i tot per nosaltres, però hem aprés als entrenaments que “hem de guardar”, que ens queda molt per endavant. Entre el ritme i la posició de sortida ens hem col·locat entre les darreres posicions dels participants,  i així, amb la calma, anem fent...

Els primers avituallaments són d’aigua. Fem un glop que, de moment, s’agraeix, comença a fer caloreta. Tot d’ampolles i taps escampats pel terra. M’han fet pensar en l’Ona i he començat amb les meves reflexions personals... Milers de persones en tot el país recopilant taps per subvencionar una cadira de rodes, mentre altres milers escampant-los pels carrers de Barcelona, precisament nosaltres, aquest que tenim el gran privilegi de poder córrer...

En algun punt del recorregut ens hem trobat un personatge animant eufòricament. Un noi prim d’edat indeterminada. A primera vista diries que és cec. Porta unes ulleres molt fosques i petites i una clau penjada del coll amb una cadeneta. De lluny ja el sentim cridar mentre sacseja tot el seu cos i aixeca el rostre cap a munt.

Km 10-20

El córrer suaument ens manté en bones condicions físiques. Durant el recorregut diferents grups d’animació ens distreuen i fan més suportable la “peregrinació”. Hem perdut al Solà que ha començat a desmarcar-se i ha agafat distància. El Segarra es queixa que li fan mal les cames i l’acabem deixant enrere.  L’Elisabet té tendència a avançar-se i el Pini l’acompanya. Em quedo amb el Paco que m’ajuda a mantenir el ritme, mentre em va explicant batalletes de les seves. A punt de fer el km 20 ens creuem de baixada amb alguns dels nostres. Fa molta il·lusió creuar-te amb els companys quan corres. En pocs minutets arribem al km. 21. Ja tenim la mitja i encara anem prou bé. Com li dic al Paco “ara ja resten”, i ben animats, seguim corrent sense afluixar. Ara som nosaltres qui trobem de cara els que van tancant la cursa. La majoria són frikies. Gent molt gran, hi ha una associació que per torns corren carregant un gegant, gent d’aspecte realment poc atlètic, “guiris” autèntics....  

L’Elisabet i el Pini han parat per esperar-nos i encetem la segona mitja tots quatre plegats una altra vegada.

Km 20-30

Comença el veritable esforç físic. Cap al km 24 començo a sentir el cansament. Busquem les ombres tant com podem i comencem a fer ús i abús dels gels de glucosa. La gana també apreta, en algun avituallament  ja comencen a oferir menjar i he agafat un grapat de fruits secs.  Bona part la passem corrent per meridiana. Al km 27 ens creuem amb l’altre grup que ja està a punt de passar el 30. Porten molt bon ritme i ens fa posar molt contents. L’Isidre Guixà ens ha avançat en bicicleta. El Casti apareix de sobte amb la seva càmera i ens diu que ens espera per fer foto xul.la. Per fi aconseguim girar avall. S’ha fet llarga la recta. Ens encaminem al Km. 30 i en poca estona ja el tenim. Molts ànims, ara sí que ja van de baixada. Només són 12 i per l’estat en que es trobem, sembla que ho aconseguirem.

La Mercè ens saluda des de l’esquerra passat el km. 30. L’informem que algú hauria d’esperar al Segarra, que l’hem perdut fa estona. No hem sapigut res més d’ell i és possible que hagi hagut de parar.

En algun punt hem tornat a trobar al friki que anima. Ara ja ens reconeix perquè ens animem mútuament i també es posa content quan ens veu.

Km 30-40

Enfilem el mar. Seguim ingerint glucosa, sals, aigua... he agafat un plàtan perquè tinc necessitat d' omplir una mica l’estòmac.

Ara sí que ja estic realment cansada, però també noto que s’acosta el final i això em dona molta força.

A partir del km. 31 l’Elisabet i jo fem el nostre récord personal de km, mai haviem corregut més distància,  i cada vegada que en sumem un mes ens ho anem dient en veu alta.

El Ramon segueix insistint en que mantinguem el meu ritme perquè tot i ser el més lent és el més constant i és amb el que arribarem segur.

M’he tornat a recordar de l’Ona. Aquest cop perquè he vist gent amb bosses de plàstic replegant taps del terra. M’ha alegrat aquest gest i he pensat “menys mal”

Al km 36 trobem al Solà. No ho porta massa bé. Sembla que li fa mal un abductor i li ha estat impossible enganxar-se a nosaltres.

Fa estona que avancem corredors. Ara ja n’hi ha molts que han parat, fan estiraments, senten dolor o han trobat el famós “mur”. A nosaltres, per sort, no ens passa. Creuem els dits...

El nostre amic “animador” encara ha aparegut prop del km. 40. De lluny l’hem començat a cridar i ens ha vist de seguida, aquest cop ens deia “sou els millors, sou el meu harem”.

Recorrem els carrers petits de la ciutat entre dues files de tanques. Ens ha recordat a Florència. Comencen a aflorar les emocions. Trobem el darrer avituallament a la Plaça St. Jaume. Caminem  uns 50 metres, i arranquem...amb molta xispa, amb moltes ganes... a menjar-nos el món.

Km 40-42

Ja ho tenim. Ja ho podem dir. Seria molt estrany que no ho acabéssim ja això. Hem començat a felicitar-nos i animar-nos entre nosaltres. El 41 passa aviat i en la darrera pujada en direcció cap a l’estadi ja es veu l’arc vermell que marca el 42. Centenars de gent animant el nostre darrer esforç. Les cames ja van soles. El ritme aquests darrers km ha estat més alegre, potser per la il.lusió de la fita a punt de ser aconseguida. Només sóc capaç de repetir dues paraules mentre ens acostem al llindar del cel: “óstia púta, óstia púta”...

El Ramon no ens deixa apretar més i inisteix en que “gaudim d’això”, que ho fem durar.

A uns cent metres de l’arribada trobem la Susanna i la Dolça. El Ramon agafa la nena a coll i segueix corrent, amb la dificultat que això suposa. Hem hagut gaire bé de parar per esperar-lo.

Sona una de les meves cançons preferides. “Raise your hands and sing it with me...”

El cel és ple de confetti de colors, veig càmeres darrera el marcador, moltíssima gent aclamant, les fonts rajen amb més força que mai.

Entrem agafats, tots quatre. Ja molt emocionats. L’últim metre recorregut, el nostre darrer segon al marcador, la darrera pitada de xip... ara sí que sí: HO HEM ACONSEGUIT.

4 hores 36 minuts i 46 segons. Aquest temps el recordarem ja per sempre.

Hi ha llàgrimes, abraçades, petons. Difícil explicar totes les sensacions. Voldriem que aquells moments haguessin durat per sempre. Amb l’Elisabet ens abracem i plorem juntes. Totes dues sabem que gràcies a  la constància, la il.lusió i la força de voluntat, i com no, al Jordi i al Ramon que ens han acompanyat i han vetllat per nosaltres, ara ja som “maratonianes”.

Miro al cel i veig...

que el meu estel està volant molt, molt amunt...