Maduixeta que pica…
- Mama, què ja has provat la pasta de dents?
Li havia comprat feia un parell de dies a la farmàcia, era el seu gran regal aquella tarda que m’acompanyava a fer encàrrecs i la va guardar com un tresor al calaix dels raspalls…
Parlàvem per telèfon després d’uns quants dies d’absència. Maleït conveni. Em trobava a faltar i a la seva manera, amb l’ il·lusió encongida del seu cor de cinc anys m’ho feia saber...
- Quin gust té, mama?
- De maduixa
- Maduixa que pica?
- Si, maduixeta que pica… (jo també els trobava a faltar)
Me’n vaig adonar de sobte, ella ho acabava de definir amb total precisió... Només així puc entendre cada contradicció que em toca viure.
I és que no trobo cap altra manera més poètica, dolça i enginyosa de dir en què s’ha convertit la meva vida...
...en una “maduixa que pica”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada