Per què ploren?
Les he estat observant una bona estona, avui que plovia…
Les gotetes pengen aliniades per sota de la barra rodona i blanca, una mica despintada pel temps, el desgast… suficientment distanciades com per no acabar amuntegades i precipitar-se al buit en un acte repentí de germanor. Tot i que, de tant en tant, per una lleugera alenada, gaire bé imperceptible, una d’elles tendeix a buscar una altra, s’uneixen i ...
Clonc!
Les estudio detingudament, ara de més a prop, amb molt de compte per no fer-les caure. Tremoloses, em retornen la imatge distorsionada de tot el que m’envolta: finestres del revés, arbres cap per avall… els mateixos colors, la mateixa llum, però tot potes enlaire. El món, com insinuant: “has de fer endreça!” Les miro i em sorprèn, una vegada més, quan dues, molt properes, s’atrauen, s’apropen, es fonen en una de més gran i…
Clonc!
Així m’imagino el meu dolor, la meva tristor, que no és una, sino moltes i petites coses, que pengen desprotegides, després d’una nit de pluja. Ha escampat fa estona, però al meu mirador interior, la barana segueix plena de llàgrimes. Arrengleradetes, llisquen aleatòriament galtes avall, cada vegada que, de manera involuntària, algú o alguna cosa, fa que més d’una s’ajuntin, es magnifiquin i caiguin…
L’altre dia, quan m’explicaves la teva estratègia fent-li el primer petó sempre a la mateixa de les teves filles, la que més ho necessita, em deies... “les altres, ja ho han entés”. I tu, no te’n adonaves, però aquest dolor teu i el meu enyor inmens, separats per una distància indescriptible, en un instant, es converteixen en dues gotes tan properes, tan fràgils i vulnerables, que…
Clonc!
Quan al matí després d’una nit de confusió reprodueixo al whatsapp el vídeo que he rebut i la noia comença a parlar: “Me hubiera gustado tener un manual para enfrentarme a la vida, pero con el tiempo me he dado cuenta que tienes que tener experiencias para aprender a vivir. Es verdad que a veces las cosas no salen como queremos y últimamente parece como si todo se hubiera vuelto en contra, el trabajo, los niños, la hipoteca, a veces siento que no voy a poder con todo y tengo ganas de tirar la toalla…”
Clonc! Clonc! Clonc!
Aquell dia al magatzem, quan assegudes al sol, fent el vermout m’explicaves els problemes que tenia el teu germà amb la nena, després d’haver lluitat tant per ella… què injust! M’hagués pogut senzillament limitar a escoltar amb atenció, però aquell dia, la barana, tan poc eixuta encara,... una altra gota cercant la propera, com un imant, retrobant-se amb la del costat, quin greu que em sabia tot plegat (tant?)…
Clonc!
Hi apropo el dit curosament, el col.loco per sota d’una d’elles, fins que entra en contacte amb la pell i em mullo, tant subtilment que em cal un sol segon per tornar-lo a tenir eixut, m’ha bastat refregar-lo contra el pantaló del pijama. L’he forçat, Justament aquesta... l'he salvat.
Noto una esgarrifança quan la fredor del matí se’m filtra, els peus nuus, els canells despullats… torna a fer airet i em ve el record de quan els vaig acompanyar a casa del pare. Van marxar corrents com dos cadellets acabats de deslligar, mentre jo, dreta al costat del cotxe, encara amb el porta equipatges obert, els hi reclamava l’últim petó.
Clonc!
Fa dies que se m’ajunten les gotes. No sé si és millor retenir-les o deixar-les marxar, que vagin caient, que el ferro fred i rovellat es vagi eixugant. Que vagin sortint amb les cançons, les pel.lícules, les converses trivials de la gent que m’envolta, que de ben segur, també tenen la seva barana xopa, perquè, està clar, no només ha plogut per mi aquesta nit…
Fascinant
ResponElimina