MATINS VERDS, CAPSES, HISTÒRIES...

PENSO...

Fa dies que no visc, només PENSO.  Vaig per la vida com un cec, tantejant amb el pal, per no caure ni entrapuçar,  però sense veure ni gaudir del món que m'envolta.

Faig i desfaig els meus plans amb la mateixa facilitat que obro i tanco els ulls. Aquest matí mateix he tornat a cancel.lar l’avís a l’agenda. Aquest cop m’anunciava la Cursa del Corte Inglés… REBUTJAR. Sé que ara mateix qualsevol intent de fer res és com jugar a la loteria, la majoria de les vegades, per no dir sempre, no hi ha premi.

Alguna cosa bona? Sí, llevar-me i posar-me un ratet al llit de la meva filla, i comptar amb ella  les papallones de l’habitació.  Deixar sentir l’escalfor de seva mà molsudeta enganxada a la meva galta, tancar els ulls i notar com  m’observa. Se li acudeix posar-se una capsa de joguines color verd al cap i en aquesta situació, en la que només un nen pot fer que no resulti ridícula, em diu: - així em venen històries al cap. I comença a inventar… “Hi havia una vegada una nena i una mama… (és que t’estic explicant la nostra història, saps?)”

Doncs ja no em sembla tan ridícul….

I mentre ella explica, jo PENSO.

PENSO en ahir quan ens vam pelar de fred els tres quan vam sortir a collir ginesta. I tot plegat, me’n adono que ja no sé ni que és la ginesta. Tant punxava? No ho recordava pas! Al final torno a casa amb dues varietats de flor silvestre color groc, totes dues fan olor.  Diria que cap de les dues ho és…

PENSO en quan em deies sempre que pensava massa…

PENSO en la bona notícia ahir i en la il.lusió que em va fer. Algun brot de molsa verda hi ha d’haver en aquesta pedra grisa… Gràcies Tània, em vas fer feliç.

PENSO en que no puc seguir basant la meva alimentació els caps de setmana en pipes, crispetes, patates i Fanta de taronja, per moltes hores  que hagi decidit estar tirada al sofà, sense fer res.

PENSO en què fer per renovar, en  petits canvis, reinventar-me,… llavors se m’acut una cosa que podria col.leccionar: llibres dedicats!

Per això, l’agafo del prestatge,  aixeco la portada  i re-llegeixo el que em vas escriure al febrer de l’any passat:

“Aquest llibre m’ha demostrat que hi ha somnis que es fan realitat. M’agrada que tu també persegueixis els teus escrivint, corrent, vivint! D’alguna manera, ets com el protagonista d’aquesta història, inconformista i capaç d’anar fins i tot a un altre planeta, si cal, per trobar la felicitat. En qualsevol cas, és un plaer haver-te conegut a la Terra!”

Giro pàgina i la següent dedicatòria em desmonta. Com una altra goteta més de la meva barana.

 

PENSO…

Que tinc un somni que complir i m’he proposat fer-ho. En aquest  meu, a la segona pàgina només hi dirà

Al Francesc i la Bruna…

Sense dubtar-ho, faig la maleta cap a un altre planeta (obro nou document en blanc), em poso una capsa verda al cap (així em venen històries…)  i PENSO….

- Escriu!

GREENLY PROUD OF ME

LA MAGNITUD DE LA TRAGÈDIA

Ràbia, això és el primer que va sentir.

Molta ràbia.

I ganes de plorar també, però es va haver d’aguantar. Hauria sigut patètic. S’hagués sentit ridícul. Per això, es va empassar les llàgrimes tan bé com va poder. Se li van quedar a la gola i el van torturar durant uns instants. No va ser fácil contenir-les,  alguna va aconseguir escapar i li va humitejar els ulls.

Notava com la sang li bullia. Una escalfor ascendent li comprimia des de dintre el pit, les espatlles, el coll… es va marejar durant una dècima de segon, gaire bé ni se’n va adonar. Tampoc va notar com aquesta pressió traïdora li accentuava l’estrabisme. Les mans li tremolaven.

Volia renegar molt fort, però no hagués control.lat què dir. Per això, tan sols va cridar. Va deixar anar un xiscle angoixant i dolorós, alhora que unes gotetes d’orina van humitejar-li els calçotets. Per poc se li escapa. Es va sentir molt incòmode.

Impotència.

Allò, que durant tant de temps havia vetllat, s’havia desintegrat davant dels seus ulls i ja no podia fer-hi res. Se sentia trist, decebut, enfonsat i desconsolat davant la gran pèrdua. Ho contemplava inmóvil estrenyent els punys. Allò era cruel! Per què li havia d’haver passat a ell!

Els altres també s’ho miraven però sense cap mena de compassió. Per un moment van aturar-se i van venir, alguns a recrear-se amb l’espectacle, la resta, senzillament a xafardejar. Però cap d’ells s’immutava més del necessari. Un, dos, tres segons i retornaven a la seva activitat, mentre ell seguia allà, amb les faccions encara desencaixades per la ira.

Només un va comprendre el seu dolor. Es va atansar i intentant apartar-se respectuós de tot aquell desperfecte, amb les seves botes d’aigua vermelles, va vorejar el toll. Se li acostà i, posant-li una mà a les espatlles, amb tota la tendresa del món, li preguntà:

-          Què ha passat?

Va ser quan, inmers en tot aquest cocktail de còlera, fúria i desesperació, i ara ja sense poder-ho evitar, es va tapar la cara amb les mans i esclatà a plorar.

Un tercer, que havia estat testimoni de tot, estirà el braç i assenyalant-los amb l’índex, mentre flotaven,  exclamà:

- És que tots aquests cromos eren seus

GOTES GRISES

PLOREN LES BARANES...

Per què ploren?

Les he estat observant una bona estona, avui que plovia…

Les gotetes pengen aliniades per sota de la barra rodona i blanca, una mica despintada pel temps, el desgast… suficientment distanciades com per no acabar amuntegades i precipitar-se al buit en un acte repentí de germanor. Tot i que, de tant en tant, per una lleugera alenada, gaire bé imperceptible, una d’elles tendeix a buscar una altra, s’uneixen i ...

Clonc!

Les estudio detingudament, ara de més a prop, amb molt de compte per no fer-les caure. Tremoloses, em retornen la imatge distorsionada de tot el que m’envolta: finestres del revés, arbres cap per avall… els mateixos colors, la mateixa llum, però tot potes enlaire. El món, com insinuant: “has de fer endreça!” Les miro i em sorprèn, una vegada més, quan dues, molt properes, s’atrauen, s’apropen, es fonen en una de més gran i…

Clonc!

Així m’imagino el meu dolor, la meva tristor, que no és una, sino moltes i petites coses, que pengen desprotegides, després d’una nit de pluja. Ha escampat fa estona, però al meu mirador interior, la barana segueix plena de llàgrimes. Arrengleradetes, llisquen aleatòriament galtes avall, cada vegada que, de manera involuntària, algú o alguna cosa, fa que més d’una s’ajuntin, es magnifiquin i caiguin…

L’altre dia, quan m’explicaves la teva estratègia fent-li el primer petó sempre a la mateixa de les teves filles, la que més ho necessita, em deies... “les altres, ja ho han entés”. I tu, no te’n adonaves, però aquest dolor teu i el meu enyor inmens, separats per una distància indescriptible, en un instant, es converteixen en dues gotes tan properes, tan fràgils i vulnerables, que…

Clonc!

Quan al matí després d’una nit de confusió reprodueixo al whatsapp el vídeo que he rebut i la noia comença a parlar: “Me hubiera gustado tener un manual para enfrentarme a la vida, pero con el tiempo me he dado cuenta que tienes que tener experiencias para aprender a vivir. Es verdad que a veces las cosas no salen como queremos y últimamente parece como si todo se hubiera vuelto en contra, el trabajo, los niños, la hipoteca, a veces siento que no voy a poder con todo y tengo ganas de tirar la toalla…”

Clonc! Clonc! Clonc!

Aquell dia al magatzem, quan assegudes al sol, fent el vermout m’explicaves els problemes que tenia el teu germà amb la nena, després d’haver lluitat tant per ella… què injust! M’hagués pogut senzillament limitar a escoltar amb atenció, però aquell dia, la barana, tan poc eixuta encara,... una altra gota cercant la propera, com un imant, retrobant-se amb la del costat, quin greu que em sabia tot plegat (tant?)…

Clonc!

Hi apropo el dit curosament, el col.loco per sota d’una d’elles, fins que entra en contacte amb la pell i em mullo, tant subtilment que em cal un sol segon per tornar-lo a tenir eixut, m’ha bastat refregar-lo contra el pantaló del pijama. L’he forçat, Justament aquesta... l'he salvat.

Noto una esgarrifança quan la fredor del matí se’m filtra, els peus nuus, els canells despullats… torna a  fer airet i em ve el record de quan els vaig acompanyar a casa del pare. Van marxar corrents com dos cadellets acabats de deslligar, mentre jo, dreta al costat del cotxe, encara amb el porta equipatges obert, els hi reclamava l’últim petó.

Clonc!

Fa dies que se m’ajunten les gotes. No sé si és millor retenir-les o deixar-les marxar, que vagin caient, que el ferro fred i rovellat es vagi eixugant. Que vagin sortint amb les cançons, les pel.lícules, les converses trivials de la gent que m’envolta, que de ben segur, també tenen la seva barana xopa, perquè, està clar, no només ha plogut per mi aquesta nit…

NEGRA SORT

Gats, cops i mals....

No crec en les supersticions, però quan em va creuar per devant aquella nit, alguna cosa em va dir que quelcom no aniria bé. Fa d’això poc més de tres setmanes, i, realment, la meva sort des de llavors ha estat del mateix color que la bèstia de quatre potes amb la que per poc entrapuço aquell divendres abans d’anar a sopar.

Aquest matí hem sumat negres aconteixements a la llista… per poc m’obro el cap.

I es que… estava de safarranxo… la pols, l’aspirador, vidres, labavo….(com odio fer tot això…) Quan, estan acotada recollint, m’aixeco repentinament i en menys del que es tarda en comptar fins a un…. Crash!!!!!!!!! L’escaire de la finestra que apuntava directament a la meva closca, ha fet diana, però aquest cop per la teoria de l’atracció.

M’he mort.

Quan ressucito, tots els meus sentits se’m concentren obedients en el mateix punt i,  de manera eficient, complint amb la seva tasca, m’anuncien el que és més que evident “Amèlia, això fa mal”

Caiem, jo i el meu crit de dolor sobre els meus genolls, amb el cap acotat, subjectat per les dues mans, embolcallant-lo com si se m’anés a despegar del cos, prement, apretant… i així, arraulida i mig recolçada contra els calaixos del moble, esclato a plorar.

Com que em senten, aviat venen, encuriosits i espantats, Què ha passat??. Se m’acosten, em miren, no gosen ni pronunciar el poc que se’ls acudeix “estàs bé?” Callen. Mentre jo… ploro.

Afegint-se al meu dol, la nena somica. No ho entén. I és que no es plora devant dels nens. Qui redimonis s’ha inventat aquesta lliçó?? Au! Per culpa seva he suspés avui exàmen de conducta. És que no he pogut més…. Maleïda finestra, i alhora…. Li agraeixo sincerament que m’hagi donat l’oportunitat d’alliberar-me del meu plor, que, sense aquest cop injust, per ells, no tindria sentit. Per això, aprofito, i em deixo anar. És que fa molt mal….

Llavors,  tot l’amor d’un fill, m’arriba en forma de paper de vàter mullat en aigua: “mama, et surt sang”. Ells, a la seva manera… em cuiden.

Segueixo al terra feta un cabdell, no em refaig. Al meu camp de visió: la fusta del terra,  les seves sabates velles, els mitjonets, les cametes... i poc més. Em venen al cap imatges d’ahir… asseguda a la plaça, respirant la calma del matí, omplint-me dels primers rajos de primavera, esmorzant plàcidament, mentre cares conegudes em saluden, es paren, i es queden amb mi una estona, a compartir la meva taula d’un sol convidat, on tothom ara és ben rebut. “Com va la vida?”

(la vida!)

És com preguntar-li a la pedra, com va el riu… Doncs el riu va… De vegades més ple, de vegades més sec, a voltes es glaça, algun cop s’asseca… sempre corrent avall, mai torna enrere… algún cop em fa rodolar, em gira, em tomba, em mareja… fins que aconsegueixo parar, em quedo falcada contra alguna altra pedra que em frena i em torno a quedar així, quieta, deixant que l’aigua em passi per sobre….

- Bé, vaig fent…

La vida… que prou m’ha apallissat per dintre, ara em colpeja també per fora…(quan acabarà tot això?)

Tanco els ulls, sento el dolor governant el meu cos. Aprofito i envio la també la meva ànima al lloc dels fets, que pateixi allà dalt, que s’alliberi i torni neta a “puestu”. Quin mal… De fet, fa dies que me’n feia…

De fons la música que havia posat al mòvil, també fot el dit a la nafra:

“Vaig flirtejant amb la por, navegant entre dubtes, vaig somiant amb la teva escalfor, i somiant que tu remes amb mi, fins que aquella incertesa es fon quan se’ns creuen els camins, però jo mai, mai, mai, mai, seré feliç, com ho he estat aquesta nit…”

El final és més que previsible: m’acabo calmant, m’eixugo les llàgrimes, m’incorporo, avergonyida per la meva falta d’enteresa, i... conte contat...

Entro a la dutxa. Mentre l’aigua tèbia em mulla,  lliscant per sobre meu,  amb la punta dels dits em palpo la testa i em noto el nanyo prominent, apuntant al sostre,  cúmul de tot el meu turment,  com volent escapar desesperadament del meu interior, i penso...

Quina hòstia!

Happy VERDE-y, yaya...

Y que tu viuda, con 100 años te mande flores...

Justo me lo cuenta y una gran ternura me invade y por poco me echo a llorar, pero aguanto, no porque no me vea ella, que ya no me ve… si no por vergüenza. Me doy cuenta que al final del show, la parte más emotiva ha sido el hecho de que le hayan llevado los ramos al abuelo…

Así va hoy nuestra charla, peculiar, como de costumbre. Me cuenta que ha soñado con él, que lo había visto, ahí de pie, como si fuera de verdad, que le pregunta “¿qué hora es? Y él contesta – “las seis y media”… y en ese momento, vienen y me despiertan…

La yaya…

La Teodora, como la conocen todos en la residencia.

La encuentras en su silla de ruedas, con la manta cubriéndole las rodillas, cerca de la estufa, al pie de la puerta. Pocos son los días que tienes que buscarla por el centro, ese día quizás haya tenido una mala noche, algún resfriado que le ha hecho descansar más de lo normal y se ha quedado echada en la cama, pero enseguida se levanta, dispuesta a estar un rato con nosotros, en la cafetería, la sala de visitas o en el parque, mientras los críos juegan,

Hoy tiene un día especialmente alegre y se le nota en la cara. Aunque tenga los ojos hundidos, la mirada ausente, la piel grabada con un siglo de vida… sigue estando radiante, será la emoción con la que explica sus aventuras. Me recuerda la ilusión que le hizo que viniera a verla “el alcalde de Igualada, que majo, todas estaban alucinadas… “Teodora, ahora serás famosa…”

La sordera y su escaso catalán hace que nuestras conversaciones sean auténticos diálogos de besugo… entre chillar y traducir, se nos va la tarde…

Hablar con ella es abrir el baúl de los recuerdos, porque… en otra dirección, ya poco encuentras. Sólo un esbozo de resignación “si pudiera ver un poco más…”  Esa es su única esperanza, su única petición que pone de manifiesto con cada muestra de interés ajena… ¿“ que qué me falta? ¡Un poco de vista…! lo que daría yo por veros”

La Yaya y sus tesoros: su abanico, su monedero de cremallera, su dentadura y su transistor. Siempre pregunta por todos, por todo… - “Y el trabajo” – “Bien”, miento.

El otro día celebramos su 100 cumpleaños. Con números en mayúsculas, si es que existe ese concepto. Y la verdad es que ver las velas encendidas impresiona. Tanta vida ahí detrás de tres muñones de cera derritiéndose. Hoy ha sido una gran fiesta y no es para menos. El “feliz en tu día”, parece que se ha cumplido. El “que cumplas muchos más”, como suelo decir yo misma, en muchas ocasiones… “milagros a Lourdes”.

No todo el mundo llega a los cien y menos de la manera que ha llegado ella. Con alegría. Se respira en el ambiente que todos quieren participar de su día con su  misma ilusión. Flores, bombones, pastel, brindis…. La Teodora ha cantado, ha hablado para las cámaras, ha bromeado… Ha sido la protagonista y se lo merece.

Ya quisiera saber que deseo pidió al soplar… quizás el nicho compartido con el abuelo? Otro de sus temas favoritos. Te habla de esto con tanta naturalidad como el que se va a comprar un armario a Ikea, y es que si lo miras fríamente…

La yaya, que con su 100 cumpleaños consiguió que nos juntáramos todos… bueno, menos Javi, a quien un problema de salud le jugó una mala pasada. Desde aquí le mando un abrazo muy fuerte. Bien sabe él que le echamos mucho de menos.

Tenía ganas de verla después de la fiesta, con más calma, y charlar con ella un rato, que me contara lo que ya sabía, la ilusión que le hizo todo… y ahí fue cuando me lo soltó.

Que qué bonito el ramo de rosas, que le tuvieron que cortar los rabos porque eran muy largos y no cabían en el jarrón, y que se lo habían llevado junto con el que le trajeron por la mañana.

Y ahí si que no pude evitar emocionarme y pensar… que bonito, después de un largo camino, que tu viuda, en su 100 cumpleaños te mande flores.

Va por ti, Yaya.

Negre: Illa; Gris: Temps; Verd: TU

Hubo una vez una isla donde habitaban todas las emociones y todos los sentimientos humanos que existen….

Un día, inesperadamente para todos los habitantes de la isla, el Conocimiento convocó una reunión.

-          Tengo una mala noticia que darles: la isla se hunde.

Todas las emociones se dedicaron a construir un bote, un barco, un velero… Todas… salvo el Amor. Porque el Amor estaba tan relacionado con cada cosa de la isla que dijo:

-          Dejar esta isla… después de todo lo que viví aquí…

La isla se hundía cada vez más…  Sin embargo, el Amor no podía pensar  en construir, porque estaba tan  dolorido que sólo era capaz de llorar y gemir por lo que perdería.

-          Después de tantas cosas que pasamos juntos…. Le reprochó a la isla.

Hasta que, finalmente, sólo quedó una minúscula porción de suelo firme. Justo en ese momento el Amor se dio cuenta de que la isla se estaba hundiendo de verdad.

Entonces se sentó en el último pedacito que quedaba de su isla a esperar el final… De pronto, el Amor escuchó que alguien chistaba.  Era un desconocido viejito que hacía señas desde un bote de remos.

Nunca volverá a existir una isla como ésta – murmuró el Amor, quizá esperando que el viejito le contradijera y le diera alguna esperanza.

-No –dijo el viejo – como esta, nunca.

Cuando llegaron a la isla vecina, el Amor comprendió que seguía vivo. Se dio cuenta de que iba a seguir existiendo. Giró sobre sus pies para agradecerle al viejito, pero éste se había marchado tan misteriosamente como había aparecido. El Amor fue en busca de la Sabiduría para preguntarle… él me salvó y yo ni siquiera sé quien es…

La Sabiduría lo miró a los ojos i dijo:

- Él es el único capaz de conseguir que el amor sobreviva cuando el dolor de una pérdida le hace creer que es imposible seguir adelante. El único capaz de darle una nueva oportunidad al amor cuando parece extinguirse. El que te salvó, Amor, es el Tiempo.

Jorge Bucay.

Ajaguts a la sorra, a la platja, un dia del notre darrer estiu, ja trencat, jo llegin-te el conte i plorant perquè la illa ja feia dies s’enfosava, i tu dient-me “per què plores?” I jo, incapaç de construir-me una balsa, de fugir de l’illa, d’intentar salvar-me… “per què plores?” I les llagrimes corrent-me galtes avall, fent brollar la meva impotència, el meu desconsol… I l’illa es va enfonsar.

Vaig pujar com en una emergència a la barca,en una nit de tempesta, dubtant de si jo també m’enfonsaria, desplegant totes les meves veles, esperant que un vent nou bufés molt i molt fort, per apartar-me molt ràpid de tot allò que se’n va anar un dia i va estar a punt d’arrossegar-me, mar endins, molt endins….

L’endemà mateix va sortir el sol i la barca va començar a moure’s, molt ràpidament, feia por fins i tot la velocitat que va agafar, nous reptes, nous amics, noves il.lusions…

Vaig canviar la barca per un veler de luxe, sense fre, gas a fons…  em vaig proposar viure la meva vida a tope i li vaig muntar una festa. I pel meu aiversari vaig cremar els 40 anys que deixava, els hi vaig fotre una bona puntada de peu i amb la ràbia de qui se li trenca una joguina nova, la vaig llençar a les escombraries sense pietat. De tant en tant mirava enrera però ja no veia res…  Calma.

El Tiempo es el único que puede conseguir que el amor siga existiendo cuando el dolor de una pérdida le hace creer que no es posible seguir.

Febrer 2013

1 any, 9 mesos, 15 dies

Avui segueixo navegant. No sé cap a on, no sé fins quan….  

Puc dir que he rigut,  he cridat molt fort quan pensava que no tenia forces ni per respirar, he ballat sota un cel estrellat amb una copa d’alcohol a les mans, he tremolat de por en la meva solitud, he viatjat, he estimat, he plorat cantant la nostra cançó, aquella que deia “i que la vida ens doni un camí ben llarg”,  he escrit, he lluitat, m’he banyat en un toll de fang, he après el que mai hagués imaginat…  Segueixo emocionant-me amb les històries d’amor de veritat, potser algun dia, qui sap…  

I si tu has estat en algun moment al meu costat en aquest viatge, que sàpigues que m’has ajudat a empènyer la barca, a marxar una miqueta més lluny, a trobar un destí…

Per tots vosaltres.

VERD i NEGRE...

Maduixeta que pica…

-          Mama, què ja has provat la pasta de dents?

Li havia comprat feia un parell de dies a la farmàcia, era el seu gran regal aquella tarda que m’acompanyava a fer encàrrecs i la va guardar com un tresor al calaix dels raspalls…

Parlàvem per telèfon després d’uns quants dies d’absència. Maleït conveni. Em trobava a faltar i a la seva manera, amb l’ il·lusió encongida del seu cor de cinc anys m’ho feia saber...

-          Quin gust té, mama?

-          De maduixa

-          Maduixa que pica?

-          Si, maduixeta que pica… (jo també els trobava a faltar)

Me’n vaig adonar de sobte, ella ho acabava de definir amb total precisió...  Només així puc entendre  cada contradicció que em toca viure.

I és que no trobo cap altra manera més poètica, dolça i enginyosa de dir en què s’ha convertit la meva vida...  

...en una “maduixa que pica”.