
Tinc la carta que fa saltar caselles sense haver de parar.
Ho he notat avui que he estat voltant pel centre comercial, no he hagut d’entrar a cap botiga d’homes... cada tres locals me’n salto un i així avanço més ràpid.
Aquest any les compres són més àgils. He caigut a la casella dels nens, és inevitable. La més valuosa. He començat a construir... per poc poso els hotels, m’he quedat sense pressupost per lo meu, em caldrà fer una altra volta i tornar a passar per la casella de sortida, tornar a cobrar les 20.000 pessetes... ho haurem de deixar pel més que ve.
He caigut al pont. Fa dies. Sense voler-ho, m’hi he ficat de cap. Primer vaig intentar lluitar contra la corrent, però no val la pena... m’he deixat anar i ara fins i tot m’agrada aquest remolí d’aigua que em porta... sé que no puc, ni vull parar. Els amics, els companys, la família... tots correm junts, sé que no deixaran que m’aturi...
A més, tinc el comodí. I m’he saltat la calavera. No la vull ni veure. Ara no toca.
M’ha sortit un cinc i trec una altra fitxa. Sembla igual, però aquesta córre més. L’altra se la menjaven tota l’estona. No avançava. Aquesta, no sé per què, ha començat a córrer i està a punt de donar la volta al taulell i entrar triomfant al passadís segur, el bon camí... i no caldrà esperar a arribar per ajudar a algú altre, comptant fins a deu.
Mireia, recordes aquell dia les cartes que em vas tirar? Sortia el “dos” i no enteniem què volia dir... Ara li trobo més sentit... doble vida, la segona, dos camins, dos destins... JO i els meus DOS fills.
Pregunta final... he triat literatura. “De quien son los versos: Dime, mujer, cuando el amor se olvida, ¿sabes tú adónde va?”
Intueixo que vaig guanyant…
No m’has preguntat amb quina fitxa jugava?
“Adivina...”