DORSAL VERD

25 de Març 2012, Marató de Barcelona

Córrer una marató per primera vegada és com fer volar un estel. Les emocions s'enlairen mentre les arrossegues per un cordill. Si corres, s’inflen i pugen i no voldries que tornessin mai a caure, per això, no pots parar...

.

Km. 0-10

Som més de 19.000 corredors que ens hem  concentrat a l’avinguda de les fonts de Montjuïc. Es respira alegria, una mica de nervis també. Disposats a  aconseguir el repte que durant tant de temps hem estat preparant.  Ens fem la foto de grup, petons, abraçades, “quevagibens”...  i tot seguit ens dirigim al calaix que ens pertoca, la majoria tenim el de color verd. Això vol dir que ens hem proposat fer-ho en més de 4 hores.

Sentim la gent picar de mans. Han donat el tret de sortida dels primers corredors. Esperem impacients. Passa gaire bé un quart d’hora fins que travessem l’arc que marca el km. 0.

Ens hem distribuït per grups. El nostre format per les dues Barbies Destellos (Elisabet i Amèlia), el Pini (Jordi Pineda) i el Paco (Ramon). Se’ns han afegit Segarrin (Xavier Segarra) i Josep Solà, dels runners Cal Font.

Comencem un ritme molt suau. En condicions normals diríem “massa lent”,  fins i tot per nosaltres, però hem aprés als entrenaments que “hem de guardar”, que ens queda molt per endavant. Entre el ritme i la posició de sortida ens hem col·locat entre les darreres posicions dels participants,  i així, amb la calma, anem fent...

Els primers avituallaments són d’aigua. Fem un glop que, de moment, s’agraeix, comença a fer caloreta. Tot d’ampolles i taps escampats pel terra. M’han fet pensar en l’Ona i he començat amb les meves reflexions personals... Milers de persones en tot el país recopilant taps per subvencionar una cadira de rodes, mentre altres milers escampant-los pels carrers de Barcelona, precisament nosaltres, aquest que tenim el gran privilegi de poder córrer...

En algun punt del recorregut ens hem trobat un personatge animant eufòricament. Un noi prim d’edat indeterminada. A primera vista diries que és cec. Porta unes ulleres molt fosques i petites i una clau penjada del coll amb una cadeneta. De lluny ja el sentim cridar mentre sacseja tot el seu cos i aixeca el rostre cap a munt.

Km 10-20

El córrer suaument ens manté en bones condicions físiques. Durant el recorregut diferents grups d’animació ens distreuen i fan més suportable la “peregrinació”. Hem perdut al Solà que ha començat a desmarcar-se i ha agafat distància. El Segarra es queixa que li fan mal les cames i l’acabem deixant enrere.  L’Elisabet té tendència a avançar-se i el Pini l’acompanya. Em quedo amb el Paco que m’ajuda a mantenir el ritme, mentre em va explicant batalletes de les seves. A punt de fer el km 20 ens creuem de baixada amb alguns dels nostres. Fa molta il·lusió creuar-te amb els companys quan corres. En pocs minutets arribem al km. 21. Ja tenim la mitja i encara anem prou bé. Com li dic al Paco “ara ja resten”, i ben animats, seguim corrent sense afluixar. Ara som nosaltres qui trobem de cara els que van tancant la cursa. La majoria són frikies. Gent molt gran, hi ha una associació que per torns corren carregant un gegant, gent d’aspecte realment poc atlètic, “guiris” autèntics....  

L’Elisabet i el Pini han parat per esperar-nos i encetem la segona mitja tots quatre plegats una altra vegada.

Km 20-30

Comença el veritable esforç físic. Cap al km 24 començo a sentir el cansament. Busquem les ombres tant com podem i comencem a fer ús i abús dels gels de glucosa. La gana també apreta, en algun avituallament  ja comencen a oferir menjar i he agafat un grapat de fruits secs.  Bona part la passem corrent per meridiana. Al km 27 ens creuem amb l’altre grup que ja està a punt de passar el 30. Porten molt bon ritme i ens fa posar molt contents. L’Isidre Guixà ens ha avançat en bicicleta. El Casti apareix de sobte amb la seva càmera i ens diu que ens espera per fer foto xul.la. Per fi aconseguim girar avall. S’ha fet llarga la recta. Ens encaminem al Km. 30 i en poca estona ja el tenim. Molts ànims, ara sí que ja van de baixada. Només són 12 i per l’estat en que es trobem, sembla que ho aconseguirem.

La Mercè ens saluda des de l’esquerra passat el km. 30. L’informem que algú hauria d’esperar al Segarra, que l’hem perdut fa estona. No hem sapigut res més d’ell i és possible que hagi hagut de parar.

En algun punt hem tornat a trobar al friki que anima. Ara ja ens reconeix perquè ens animem mútuament i també es posa content quan ens veu.

Km 30-40

Enfilem el mar. Seguim ingerint glucosa, sals, aigua... he agafat un plàtan perquè tinc necessitat d' omplir una mica l’estòmac.

Ara sí que ja estic realment cansada, però també noto que s’acosta el final i això em dona molta força.

A partir del km. 31 l’Elisabet i jo fem el nostre récord personal de km, mai haviem corregut més distància,  i cada vegada que en sumem un mes ens ho anem dient en veu alta.

El Ramon segueix insistint en que mantinguem el meu ritme perquè tot i ser el més lent és el més constant i és amb el que arribarem segur.

M’he tornat a recordar de l’Ona. Aquest cop perquè he vist gent amb bosses de plàstic replegant taps del terra. M’ha alegrat aquest gest i he pensat “menys mal”

Al km 36 trobem al Solà. No ho porta massa bé. Sembla que li fa mal un abductor i li ha estat impossible enganxar-se a nosaltres.

Fa estona que avancem corredors. Ara ja n’hi ha molts que han parat, fan estiraments, senten dolor o han trobat el famós “mur”. A nosaltres, per sort, no ens passa. Creuem els dits...

El nostre amic “animador” encara ha aparegut prop del km. 40. De lluny l’hem començat a cridar i ens ha vist de seguida, aquest cop ens deia “sou els millors, sou el meu harem”.

Recorrem els carrers petits de la ciutat entre dues files de tanques. Ens ha recordat a Florència. Comencen a aflorar les emocions. Trobem el darrer avituallament a la Plaça St. Jaume. Caminem  uns 50 metres, i arranquem...amb molta xispa, amb moltes ganes... a menjar-nos el món.

Km 40-42

Ja ho tenim. Ja ho podem dir. Seria molt estrany que no ho acabéssim ja això. Hem començat a felicitar-nos i animar-nos entre nosaltres. El 41 passa aviat i en la darrera pujada en direcció cap a l’estadi ja es veu l’arc vermell que marca el 42. Centenars de gent animant el nostre darrer esforç. Les cames ja van soles. El ritme aquests darrers km ha estat més alegre, potser per la il.lusió de la fita a punt de ser aconseguida. Només sóc capaç de repetir dues paraules mentre ens acostem al llindar del cel: “óstia púta, óstia púta”...

El Ramon no ens deixa apretar més i inisteix en que “gaudim d’això”, que ho fem durar.

A uns cent metres de l’arribada trobem la Susanna i la Dolça. El Ramon agafa la nena a coll i segueix corrent, amb la dificultat que això suposa. Hem hagut gaire bé de parar per esperar-lo.

Sona una de les meves cançons preferides. “Raise your hands and sing it with me...”

El cel és ple de confetti de colors, veig càmeres darrera el marcador, moltíssima gent aclamant, les fonts rajen amb més força que mai.

Entrem agafats, tots quatre. Ja molt emocionats. L’últim metre recorregut, el nostre darrer segon al marcador, la darrera pitada de xip... ara sí que sí: HO HEM ACONSEGUIT.

4 hores 36 minuts i 46 segons. Aquest temps el recordarem ja per sempre.

Hi ha llàgrimes, abraçades, petons. Difícil explicar totes les sensacions. Voldriem que aquells moments haguessin durat per sempre. Amb l’Elisabet ens abracem i plorem juntes. Totes dues sabem que gràcies a  la constància, la il.lusió i la força de voluntat, i com no, al Jordi i al Ramon que ens han acompanyat i han vetllat per nosaltres, ara ja som “maratonianes”.

Miro al cel i veig...

que el meu estel està volant molt, molt amunt...

        

VERDA INMENSITAT

MIRAVEN EL MAR...


Miraven el mar, des del banc de pedra, abraçats mig endormiscats, esgotats pels excessos de la nit abans.

I gaire bé no parlaven, només...

...miraven el mar,

...esquema blau de les seves vides.

En un primer pla, les roques, inamovibles, inertes. Al fons l’horitzó, inesquivable, final irremeiable d’un bonic quadre a mig pintar, també quiet, emmarcant l’escena, esperant...

I mentrestant el mar...  L’anar i venir de les onades: aventures, sentiments, vivències, històries que comencen i acaben... regust de sal, espurnes esquitxant d’il·lusions els dies que passen, que arriben, que trenquen, que moren...

Ho contemplaven, ella, amb el cap repenjat al seu pit, mentre notava el batec del seu cor. Un bategar molt intens, havia pensat sempre, però inconstant. Igual que les onades, tant aviat el sentia molt fort com tenia la sensació que s’allunyava. Sempre amb el mateix ritme, la mateixa cadència, però amb diferent volum... Aquell cor li parlava, va pensar...

Va intentar concentrar-se per entendre què li estava dient, quan un espasme la va fer tornar a la realitat.

-       T’estàs adormint?

-       Ui, he estat a punt.

-       Jo també, estic molt cansat i ara mateix m’estava relaxant. El mar em relaxa.

-       A mi també.

La va estrènyer una mica més fort i així, tendrament abraçats, van seguir mirant el mar...

Algú que passava va creure contemplar des de darrera una parella d’enamorats que jeien al banc.

El mateix va veure el nen que es gronxava al parc del costat, la dona que baixava del cotxe i el guarda de torn des de la cabina del pàrking.

Tots ells van notar la tendresa amb la que la noia de negre i el noi amb ulleres, parell d’onades rebels retrobades després d’una tempesta,... miraven el mar.

-       En què penses?

-       En res...  

No va voler espatllar el moment dient què pensava. Res important.. potser si li quedava menjar a la nevera, si hauria tret la roba de la rentadora o si encara notava la molèstia al canell... no venia al cas, com la majoria de vegades que algú et fa aquesta pregunta. La immensitat del silenci és eterna, pot fer, per moments, badallar, però en el fons, ni un  segon al cervell no passa en va.

I així es van quedar durant una estona, sense més. Sense consultar el rellotge, ni pensar en cap altra cosa que no fos ells mateixos, les seves vides. L’anar i tornar dels seus dies, onades que trenquen, que venen, que troben una altra al camí i per moments es reforcen, creixen i es fan més grans, fins que es confonen, desapareixen i deixen pas a una altra, i una altra més... espurnes d’il·lusió que per segons il·luminen el blau fosc, ara aquí, ara allà...  Ells mateixos com dues roques fortes palplantades davant la immensitat, deixant-se remullar per la ressaca, esquerdant-se  pel vent. El seu final, traçat amb serenor al final, i entre un punt i altre... tota una vida... el mar.

VERD FINAL

“Si surt el 7 ens casem”

Així és com va acabar la nostra història. De la manera més elegant, dolça i emocionant que mai havia viscut.

Perquè ni va sortir el 7, ni ens vam casar…

M’havia citat per parlar, sense cap idea concreta de què fariem ni on aniriem. Sabia que amb mi era fàcil deixar-se portar, que fos on fos, estariem a gust i podriem parlar amb calma. I al final, va ser en un restaurant del port, amb alguna cosa de menjar i un bon vi blanc, amb el que vam brindar unes quantes vegades. Sempre per mi….

- “No pot ser”.

I m’ho deia amb els ulls enterbolits, com embadalit encara pel que havíem viscut.

- “He estat a punt de perdre el cap per tu, però ara ja m’he refredat”.

 Ell, millor que ningú, sabia que si mai havia de passar la vida amb mi seria només a canvi de perdre el cap.

-“He estat a punt de fer-ho”.

No li estava costant gens deixar anar les paraules, encaminar la conversa amb calma, mirant de no deixar-se cap detall ni cap fil sense lligar, mentre, a mi, les llàgrimes em corrien galtes avall, sense poder-les amagar, ni aturar. Jo sabia perfectament que no podia ser. Malgrat tot el que haviem rigut junts, malgrat les aventures que haviem viscut el poc temps que va durar lo nostre. No vaig poder evitar abraçar-lo i omplirlo a petons. Encara aquella tarda era meu, em donava permís i vaig aprofitar-lo.

Era un comiat i el vam viure com de nòvios, com una més de les nostres aventures en les que reiem tant. Mentre m’acariciava i em regalava un petó més em deia: -“et recordaré sempre” i jo començava a entendre el perquè del meu plor. Perquè en el fons, havia començat a sentir alguna cosa amb aquest cor trencat que semblava que no funcionaria mai més. Ell, amb el seu adéu m’estava fent adonar que sí era possible. I en aquell moment el vaig estimar més que mai. Perquè em deixava, però a l’hora m’estava regalant la vida, l’oportunitat de saber estimar i saber que podia fer-ho.

Em va portar al casino a fer l’últim trago, entre llums de colors, xinos ludòpates i el dringar de fitxes de tot calibre. Vam seguir amb els petons, amb el filtreig de mirades i amb les nostres “tonterietes”. Vam fer alguna aposta i com a última oportunitat, vam deixar a la sort del vermell i el negre la nostra història d’amor. I com una malesa de nens, en posar la fitxa em va mirar i em va dir - “si surt el 7 ens casem”.

I no va ser…

Però aquella nit, sota la manta que tant li agradava vam tornar a fer l’amor, amb més passió que mai, amb tots els sentits i tots els sentiments. Sabent que aquell polvo tenia títol de record. Igual que un llibre, quan t’ha encantat, tots dos passariem pàgina aquella darrera nit pensant… com m’ha agradat aquesta història….

Va ser bo. Molt. Com per haver perdut el cap.

Tant de bo…

FITXA VERDA

JOCS

Jo tinc el comodí.

Tinc la carta que fa saltar caselles sense haver de parar.
Ho he notat avui que he estat voltant pel centre comercial, no he hagut d’entrar a cap botiga d’homes... cada tres locals me’n salto un i així avanço més ràpid.
Aquest any les compres són més àgils. He caigut a la casella dels nens, és inevitable. La més valuosa. He començat a construir... per poc poso els hotels, m’he quedat sense pressupost per lo meu, em caldrà fer una altra volta i tornar a passar per la casella de sortida, tornar a cobrar les 20.000 pessetes... ho haurem de deixar pel més que ve.

He caigut al pont. Fa dies. Sense voler-ho, m’hi he ficat de cap. Primer vaig intentar lluitar contra la corrent, però no val la pena... m’he deixat anar i ara fins i tot m’agrada aquest remolí d’aigua que em porta... sé que no puc, ni vull parar. Els amics, els companys, la família... tots correm junts, sé que no deixaran que m’aturi...

A més, tinc el comodí. I m’he saltat la calavera. No la vull ni veure. Ara no toca.

M’ha sortit un cinc i trec una altra fitxa. Sembla igual, però aquesta córre més. L’altra se la menjaven tota l’estona. No avançava. Aquesta, no sé per què, ha començat a córrer i està a punt de donar la volta al taulell i entrar triomfant al passadís segur, el bon camí... i no caldrà esperar a arribar per ajudar a algú altre, comptant fins a deu.

Mireia, recordes aquell dia les cartes que em vas tirar? Sortia el “dos” i no enteniem què volia dir... Ara li trobo més sentit... doble vida, la segona, dos camins, dos destins... JO i els meus DOS fills.



Pregunta final... he triat literatura. “De quien son los versos: Dime, mujer, cuando el amor se olvida, ¿sabes tú adónde va?”

Intueixo que vaig guanyant…



No m’has preguntat amb quina fitxa jugava?
“Adivina...”

VERD, TURQUESA, MARAGDA...

Patri

Torno a casa després d’una llarga, eterna, inacabable jornada, les mans em suen, els ulls pagarien per tancar-se, apagar-se, aclucar-se…

I el veig. Just ha sortit de la següent cantonada.

Per poc ensopego amb ell, el noi amb l’aire rebel, amb el seu traje fosc, sabates polides, camisa ben planxada… cabell despentinat, desordenat, desendreçat…

No el conec de res i ja voldria compartir amb ell la meva vida, planejar junts les vacances, quedar-nos a casa el cap de setmana…

M’ha demanat perdó, es disculpa, s’excusa… mentre amb la seva mà acompanya el meu avantbraç. L’he notat, l’he sentit, m’ha tocat…

Ens mirem als ulls i somriem, al mateix temps, en el mateix instant, tots dos a una…

Em regala el seu esguard, la seva ullada, la seva mirada…

I tornem a somriure plegats, un altre cop, una altra volta, una altra vegada.

“No sé de què et conec”, mig em pregunta, mig m’insinua, mig m’encomana.

“Jo dic el mateix”, crec que ha colat, sé que s’ho creu, veig que s’ho empassa…

Si l’hagués vist abans el recordaria, ho sabria, seria conscient…,

Però decideixo seguir-li el joc, més que res que no vull que marxi, no vull que em deixi, no vull que se’n vagi…

Se’m presenta, em fa dos petons, i noto en la meva, la seva galta… Per poc em desfaig, gaire bé em fonc, una mica més i em desarma…

“He quedat, vols venir?”… m’està citant, m’ha dit de quedar, he estat convidada…

Com que no haig de fer res ni tinc millor plan, accepto encantada.

“I tant, vull venir” on és la trobada? “Vine, no anem gaire lluny, a peu són cinc minuts, tant sols un ratet, una passejada…

Flipo! Al.lucino! Estic atontada!! I jo que pensava que aquestes històries ja no passaven.

Vorera avall, conversa trivial, vergonya i rialles. Travessem uns carrers, arribem a una plaça i entrem en un local estrany. Hi ha un passadís de foscor, després molta llum i al fons una barra, i allà és on la veig, contenta, espitosa, engrescada. ..

L’estava esperant, femella salvatge, vigilant, expectant, il.lusionada. I ell, mascle submís que torna amb la caça. Es miren als ulls i, ella, aprovant-me, accepta amb bon grat, m’atansa la mà i esclata:

“sóc la Patri, ets molt guapa”…

I molt sensualment, se m’acosta a la galta, i em clava un petó…

Ja ho he entés tot, ja ho he captat, més que assabentada…

(vols seguir llegint, arribar al final, saber com acaba??, fes click a I like it, me gusta, m’agrada…

si sou més de 100, desvetllaré l’enllaç…)

RECORDS GRISOS...

El albuelo…

Con su gorra oscura y su cayaba tallada a navaja, sus manos de piel descolorida, sus pantalones de pinzas y su camisa raída. No sé de qué color tenía los ojos el abuelo. Los intuía claros detrás de dos iris desgastados, de mirada hundida.

El abuelo que “rezongaba” cuando con los primos corríamos por la casa y hacíamos demasiado ruido. El abuelo con sus frases de pueblo. Nos pelaba almendras y decía con su voz de viejo “tene ya”. El abuelo analfabeto… a veces sacaba el monedero y contaba algunas “perras”, que ofrecía orgulloso, burlando a su tacañería… “tene ya”. Quizás las guardaba para comprar algunas cebollas y un bote de miel. Gran remedio para la tos, según decía.

El abuelo que entraba en casa siempre con el mismo ruido, haciendo girar la llave en su arandela de hojalata. Rrrrrrrrrr… ese cierre de hace cien años, esa palometa giratoria de cantar monstruoso.

Mi abuelo…

Se sentaba por las tardes en la estación de autobuses. A veces solo, a veces con otros viejos, a ver pasar la vida… Yo sabía donde encontrarlo si quería verlo. Poca conversación teníamos. El su mundo y yo el mío. El su vida casi consumida, sus costumbres, sus manías.. A veces la visita era un saludo, un pasar y poco más, pero sé que eso le hacía feliz. Era mi abuelo…

El abuelo que se iba haciendo viejo… los últimos días en casa siempre lo encontraba durmiendo. En su cama triste, de colcha ajada. Entraba a la habitación, lo saludaba y luego me quedaba a charlar con la yaya en el comedor, mientras lo sentía toser.

Se apagó en la residencia. En su silla de ruedas. Las piernas ya no le acompañaban en su largo camino, se tomaron vacaciones anticipadas. Sus manos eran torpes, la piel casi transparentaba. Cuantos años, cuantas historias debían abarcar…

Y así, se fue… ¿al cielo? No sé… Donde se van todos los abuelos del mundo. Con sus gorras, con sus cayabas talladas a navaja. Los abuelos de pueblo, como los de novela, los auténticos. Así era mi abuelo.

1 de Octubre de 2008. Por siempre.

VESTIT VERD

EL QUE JO NO SÉ...

La veig, asseguda a l’ombra, amb la nena a la falda, mirant al seu fill com juga. La saludo i sec (seiem la meva filla i jo) al seu costat, no massa lluny, no massa a prop.

Transmet serenitat, un cert aire enigmàtic, i no ho he pogut evitar… convido a la seva nena a jugar amb nosaltres, però (de moment) no vol.

No passen ni 5 minuts que s’acosta amb la nena de la maneta i amb l’excusa d’anar al cotxe a buscar un mocador ens la deixa (ara ja vol jugar amb nosaltres). Repartim cartes i comencem una nova partida, mentre jo la miro allunyar-se, amb el seu vestit verd, amb aquesta certa gràcia pausada, fins que arriba al cotxe, trasteja, i torna… (què bonica!).

Seu al nostre costat, no massa aprop, no massa lluny… i ajuda a la nena quan li toca el torn. Es col.loca les ulleres a sobre del cap i per un moment he vist els ulls més macos que mai hagués pogut imaginar.

El que jo no sé... és que ha sigut ella qui, discretament, me’ls ha volgut ensenyar.

Li vull dir, li vull fer saber i ho faig de la manera més subtil, més elegant, més dissimulada i a l’hora més directa que sé… em dirigeixo a la nena, petit esboç calcat a ella, i li dic: “quins ulls més macos que tens”. – Silenci.

Ja està, ja ho sap.

Hem començat una conversa trivial i a l’hora ja sé massa coses d’ella. Els nens pregunten massa… sé la seva edat, què farà per vacances, on vol anar a dinar, sé a quina escola van els nens, quin cotxe porta… sé que avui dormirà sola… El que jo no sé és que... tenia tantes ganes de dir’m-ho...

Té un aire trist, melancòlic, que intenta amagar constantment darrera un somriure. Em torna a ensenyar els ulls i no puc evitar clavar la mirada. M’hi estaria hores i seria incapaç de comptar totes les tonalitats de verd blau que s’hi barrejen.

El que jo no sé... és que ella, d’alguna manera s’està fixant en mi. En la seva soledat, enyora a algú a qui jo potser li estic recordant. La noia del vestit verd… la meva amiga fugaç, com una llàgrima de Sant Llorenç. Ara hi és i sé que en pocs minuts desapareixerà i potser no la veuré mai més.

L’estona va passant, l’ombra ens abandona, el sol castiga, ens empeny, ens fa fora, i jo no vull marxar, jo vull viure una eternitat amb ella, vull suar cada gota d’aquesta horrible calor al seu costat.

El que jo no sé... és que ella també s’hi vol quedar. Vol que li parli, vol mirar-me com m’allunyo a buscar aigua a la font per remullar la canalla i vol notar que jo la miro de tornada, com em captiva la seva pell morena, el seu cos ben dibuixat, el clotet que a ràfegues em regala, només per mi, només perquè avui, qui sap per què, ens hem trobat.

Decidim marxar. El meu somni, per moments s’està esfumant…

Ens diem adéu, com si ho haguessim fet sempre, com si ens haguessim de tornar a trobar. Tant de bo!

Em fa por pensar que un cert dia la pugui trobar i no la reconegui. La seva imatge ja és record i comença a distorsionar. Segur que a la propera no vesteix igual, i aquest vestit verd possiblement sigui un texà i una samarreta. Temo que vagi amb algú i ni tant sols es pari a parlar, potser ni em diu adéu, potser fins i tot, sense voler,... em gira el cap.

El que jo no sé... és que ella, d’alguna manera i en algun lloc d’aquest camí…

… m’està esperant.