EL GRIS AL CALAIX DE FA 20 ANYS

CARTES D’AMOR

Cartes d’amor engroguides. Escrites a bolígraf sobre paper amb quadrícula i arrencades de l’espiral. Adreces caducades, cançons oblidades, carrers, ciutats, petons... Desitjos, de nens de 14 anys que han compartit unes vacances a prop del mar. La història sobre unes fotos que ja havia vist feia uns anys, sentiments de vint anys enllà d’algú que s’estava fent gran al meu costat i d’aquella nena de Palamós que l’enyorava quan va acabar aquell estiu.

Van aparèixer a casa un dia, com a resultat de remenar caixes després de vàries mudances. Com era que les havia guardat durant tants anys? Era possible que ningú abans que jo les hagués vist? Quants cops les hauria llegit? Realment sabia que les conservava? Em vaig fer mil preguntes, però sabia que no sabria mai la resposta, sencillament perquè allò havia passat a ser el meu secret. El meu tresor.

Les vaig llegir i rellegir moltes vegades, intentant captar informació entre linies, volent sentir el que algú altre havia sentit llavors. Descobrir i fer-me meus records que no ho eren, però que el destí havia posat a les meves mans. Les vaig, fins i tot, memoritzar. Vaig conèixer d’on venien. Llocs on no feia gaire hi havia estat. Ell ho sabia???

Curiosament la meva gelosia no es va despertar. Va seguir endormiscada en algun racó del meu cervell. Per contra, se’m va despertar un sentiment com d’enveja, com d’enyorança, de no haver estat jo. De no haver compartit amb ell aquells moments, aquelles rialles inocents sota el sol, amb la pell morena i els U2 sonant al cassette a piles.

El gran regal va ser la passió descontrolada que em van suscitar. La necessitat de sentir que ara era meu. Que ara el tenia jo. Vam viure uns dies d’afecte desmesurat i sexe intens que ell no tenia ni idea d’on venia, però com a bon mascle, callava i en gaudia. No es qüestionava res més.

Un dia li vaig ensenyar el que havia trobat. Crec que no va entendre’m i va donar per suposat que estava gelosa i no en va voler parlar. Jo les vaig llençar a les escombraries. Vaig intuir que m’havia ficat on no em demanaven. En principi aquí s’acabava tot.

Però no.

La vaig buscar pel Facebook. Li vaig enviar un missatge. Ella no entenia res. Res del que li deia li sonava, en un principi. Fins que vaig donar més detalls. I sí… Ostres!!! Difícil d’entendre. Però cert.

La Myrna i jo sóm grans amigues. Amigues virtuals, però sinceres. Ens escrivim sovint i compartim molt més del que mai haguessim pensat.

Si hem sigut capaces d’estimar a la mateixa persona, això vol dir que ens hi hem d’assemblar en alguna cosa. Tinc pendent una visita i una abraçada.

Com que no sé si això tardarà gaire en passar, fins llavors, aquesta carta és el meu regal, a canvi...

... de les seves cartes d'amor.