EL NEGRE I EL FAR

Hi va tornar. Un any més. Una última vegada, es deia…

Va agafar un vol lowcost i com cada primer d’octubre se’n va anar a aquella punta del món, a aquell paisatge que un dia van fer-se seu, i altra volta s’hi va passar una bona estona, gaire bé tot el matí, pensant, recordant, amb l’esguard clavat en aquella roca ….

Era el seu racó. L’havien triat els dos perquè tenia una màgia especial. Desprenia no sé quin enigma que els va encisar des del primer moment. Era el punt on confluien els dos oceans. Ell lloc de pas de tots els vents coneguts i per anomenar. Un capritx salvatge de la natura. Tot vigilat pel majestuós i imponent far. No haguessin trobat millor escenari per declarar el seu amor. El primer d’octubre… després de la classe de matemàtiques més avorrida que havien tingut mai en tot el que anava de BUP. Van dir que passejarien una estona i van arribar fins allà…

Ell li va apartar els cabells enrera.

Ella va sentir un calfred que li recorria el clatell.

Ell se li va acostar lleugerament.

Ella va tancar els ulls.

Ell va acostar la seva galta a la d’ella.

Ella va sentir el seu perfum.

Ell la va abraçar fort.

Ella es va desfer.

Ell li digué a cau d’orella… “deixa’m estimar-te”

Dotze anys després, ella tornava a estar en el mateix lloc, el mateix dia, a la mateixa hora…

Però ell no hi era.

Ell que li va prometre amor etern…

No va poder conservar massa coses. Un rellotge que encara funcionava, regal del primer Nadal junts, unes ulleres de sol que acostumaven a compartir, un braçalet de cuiro desgastat, una moneda antiga que li portava sort…

La va apretar ben fort dintre la seva mà i va esclatar a plorar desconsoladament.

Sort…

Si aquell camió no hagués vingut de cara just en aquell revolt perillós.

Si el sol no l’hagués enlluernat en aquell mateix segon.

Si el seu peu hagués encertat a pitjar el fre en comptes de l’accelerador…

Tot el seu món va desapareixer en un segon. Tot es va esmicolar en milions de pedaços. La seva vida també.

Però s’ho havien promés. S’havien jurat que mentre s’estimessin, cada u d’octubre anirien a la punta del far, a recordar aquell dia, la primera carícia, el primer petó,

I allà estava ella. Complint la seva promesa, com cada any desde feia set. Negant-se a oblidar-lo ni a deixar que una sola espurna d’indiferència plantés la llevor al seu cor.

Mirava la roca com si fos l’ànima del seu amor infinit i li jurava plorant que l’any que ve tornaria… És veritat que també s’havien promés no plorar mai.

Però de vegades… hi ha promeses que no poden complir-se.