que cuando ella me dijo “se acabó”
nunca creí tener mi vida rota
Ahora estoy solo y arrastro mi dolor.
Per sort meva, una de les caixeres ha convidat a marxar a la meitat de la cua (quin favor que em fa) però tu, políticament correcte i respectant el torn que et toca, t’has quedat en la mateixa que jo, ara ocupant el lloc just al meu darrera. Tot i que ens separa una distància aproximada d’un metre, en realitat, hi ha un buit tan gran entre nosaltres com gaire bé els quinze anys que vam estar junts.
Precissament avui que de camí a l'escola, amb els nens parlàvem de tu….
És que acaben trobant les fotos, i… normal, ells pregunten: - I on vivíeu?
Arrenco en primera al semàfor i, mentre amb un gest ràpid de la mà els assenyalo el que va ser la meva llar, amb una sola paraula aboco gaire bé la meitat de la meva vida,
-Allà.
Un sentiment desconegut em sorprèn. Tan meus i tan ignorants de mi…
La infinitat que dura el meu torn, de tan sols tres articles, m’ha donat prou temps com per desembolicar mil moments que vam guardar en una celofana de silenci etern, que crec que algun dia hauriem de trencar. Tan sols un “què tal? com estàs?
Però justament ara, en aquest precís instant, no podria... Seria incapaç de mirar-te als ulls i dir-te sense plorar, en aquesta època de tardor en la que m’han caigut totes les fulles, el que tu de sobres saps… que no m’ha anat bé. Feina tinc per contenir les llàgrimes quan la noia passa pel lector la meva barra de pa i el meu tall de peix orfe. Imagino què et pot estar ballant pel cap, a part de que intueixes que avui dinaré salmó: “Ja t’està bé”.
Jo, que mai t’he desitjat cap mal, li dono a la dependenta els poc més de vuit euros que puja el meu compte, mentre penso… la de carros que vam omplir junts.
Me’n torno cap a casa, creuant la rotonda amb llàgrimes als ulls, l’ànima colgada pels records i l’ofec d’aquell adéu trist, que va ser per sempre, quan vaig deixar-te al peu de la porta, desfet, amb el posat pansit, resignat i adolorit. Amb el cotxe carregat amb les últimes caixes, vaig deixar enrera aquella escena que encara al final del carrer el retrovisor em retornava… i que es va quedar allà gravada, també per sempre.
Encara que no he tingut mai ocasió de dir’t-ho, hauries de saber que, d’alguna manera, a mi també em va fer mal.
Arribo a casa, una altra vegada immersa en un mar d’un plor que és només meu. Per mi, per com m’ha anat la vida, per tot el que no he sapigut fer millor. Per aquestes tantes històries que noto que no m’ hi caben dintre. Per tot el que se’m ha trencat pel camí., pel mal que un dia vaig fer…
A través dels vidres bruts veig que el dia també s’ha posat trist. Ja ho van dir que plouria… l’únic que faltava ja avui per evocar el que em deia sempre la meva mare:
Martes, ni cases, ni te embarques…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada