però si el que toca ara és obrir la finestra
que s’airegi la fumera que viu en tu,
se t’escapi la rialla de peça,
se t’espurni com a màgia que fa de tu
que camines amb un pam sobre terra…
(IX!)
Intentava imaginar-se’l tal i com ell li explicava que era de dilluns a divendres: bona feina, ben trajat, net i empolainat de cap a peus, dels que es lleven d’hora i es dutxen amb un sabó perfumat per anar ben puntual a la consultoria de renom Price Waterhouse, a Barcelona en el seu Wolkswagen Golf negre. Amb un anglès perfecte i un Alemany avançat, ingredients bàsics en una ment gaire bé prodigiosa que semblava abarcar molt més del que per edat li tocava.
Però ella, a qui en realitat havia conegut, era a aquell noiet guapot i desmelenat, amb vocació de músic i aficionat als porros. De pell morena i mirada penetrant. Amb només vint-i-cinc anys, i un passat un xic desmanegat. Atent i rialler, amb un cert aire descarat. La va eclipsar des del primer moment que el va veure, el mateix en que ell, en la seva part més masculina, una lleugera fiblada el va posar en guàrdia.
Abans de la festa esperada, aquella trobada no va ser més que la invitació recíproca a compartir una part de la vida de l’altre… només que no la van aprofitar. Però tots dos van notar que alguna cosa passaria aquella nit, quelcom especial que marcaria la resta de la seva existència.
El degoteig de les hores, ella a la pista, deixant-se portar per l’ànima dels altaveus que la provocaven, mentre ell la mirava assegut al tamboret, a l’altra punta de la barra, amb una copa sempre a mig buidar. Els seus ulls la despullaven i ella notava com totes les punxes de l’armament d’aquella mirada la ferien, fent-la encara molt més vulnerable.
Com a regal de coincidència, l’aniversari d’ella omplia de petons i signatures aquella sala de festes. Així, a més d’un record imborrable s’emportava en el vagó descarriat de la seva història, una postal plena de dedicatòries i una vaca de peluix. Massa fato per un viatge que no arribaria ni al primer trencall.
A l’hora de marxar, i aprofitant el comiat, encara remenant-se amb la darrera cançó, el va prèmer contra seu i, així agafats, ignorant el seu nou estat d’enamorament prohibit, no va poder evitar pensar que el desitjava tant…
Cruel i destructiu, el destí, dolgut perquè ningú l’havia convidat, va decidir venjar-se i, arrebatant-los amb la primera claror de l’alba el que feia poques hores els hi havia regalat, després de l’adéu obligat, els va tornar a posar cadascú a casa seva, deixant aquella història d’amor per encetar.
Es van veure en més ocasions, però havia passat algun temps i alguna cosa semblava haver canviat. Ella enyorava l’únic petó que mai va ser, però amb el que durant molt de temps va seguir somniant. Per no trencar-se en bocins va cosir l’estrip del seu cor amb la lletra d’una cançó “sabes mejor que yo que hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado, los labios del pecado”.
I mica en mica… se’n va anar oblidant.
..però no et possis trista, no passis por
No passis por per ningú que ja no et vol…
La nit que va anar al concert havien passat uns 12 anys. Va trobar que seguia igual d’atractiu, amb el mateix aire fresc i a l’hora desmanegat. Com si el temps no hagués erosionat la seva imatge encara esquitxada de rebel.lia. Ara era ella qui el mirava desde la barra mentre ell feia anar amb una agilitat increíble els seus dits sobre el teclat. La gent ballava i cantava fidel les lletres de les cançons i l’ambient s’anava animant entre ampolles de cervesa, crits fanàtics i faldilles d’estampat de tigre.
No recordava haver-li manifestat mai el seu desitg “dedica’m una cançó”, però va ser cap a la meitat del concert que la van tocar i ella va pensar que encaixava en la seva ànima com un vestit fet a mida. Per això, se la va fer seva. Per sempre.
Petit regal inesperat, rebut gaire bé amb tanta il.lusió com els dos petons i l’abraçada que feia molt temps es devien…
“Meli, estàs igual…”
(No estiguis trista, que ets una estrella...)
Històries que no comencen, cançons que les acaben, records d’un altre viatge…
… i vestits fets a mida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada