PASSAT NEGRE

ÀLBUM

Uffff.. quin mal…

No podia evitar pensar-ho cada vegada que aquella foto tornava a caure a les seves mans. Els colors degradats pel pas dels anys. El marge engrogit i el contorn desgastat. Els quatre nens repenjats en una barana d’un pis vell, vestits de diumenge de rams, amb colors llampants, que contrastaven amb la negror de les seves ànimes d’infant prematurament destroçades.

 “Nens, somrieu a la càmara”

Però els somriures no hi éren. Tan sols aguantaven la mirada, desafiant l’objectiu, que enfocava uns cosos de trets renovats després de l’accident. Un cop de flaix va capturar el drama invisible d’aquells vailets, dolguts, entrabiats, enfadats amb una vida que ja no era de ningú. Ni tan sols seva. Ànimes segades que no creixerien mai en la direcció correcta. Ràbia, dolor i resignació els marcarien per sempre.

Un dolor que t’arribava subtilment si per casualitat compartia amb tu el seu àlbum de fotos d’infantesa. Si l’inspiraves prou confiança, te l’assenyalava amb un dit, justament aquella, i amb una falsa indiferència t’explicava que va ser la primera d’ençà de la mort del pare.

Llavors, en un instant una fredor enorme et congelava el cor. Gaire bé sense gosar mirar-la, arrossegaves la celofana per cobrir rápidament descomunal injustícia, mentre no podies evitar pensar…

Ufff… quin mal…

VENT GRIS

ESCOMBRANT HISTÒRIES

Si no hagués fet tant vent aquella tarda….

Si no hagués bufat tan fort mentre passejàvem, agafats de la mà, perfilant la costa…

Xerràvem. I cada paraula, arrossegada per la mateixa força natural que per darrera ens empenyia, se’n anava volant, molt lluny… I amb cada una de les frases que intercanviàvem, una miqueta de tot lo nostre també marxava, deixant-nos per moments, buits d’il.lusió. La pell resseca, els cabells enredats, l’ànima despullada…

La remor apujada de to d’un mar alterat, s’acoplava a  la cançó estrident de l’aire,.El negre de la nit escupia sal i omplia de sorra l’alè que ens unia.

En el seu anar i tornar, les onades, s’enduien al fons del blau  els colors de la nostra  aventura, tenyint-los de foscor,  mentre tu i jo… xerràvem. La meva mà agafant molt fort la teva, intentant retenir-te per sempre, però els teus sentiments s’escapàven per escletxes secretes, fugint junt amb aquell vent joganer, que sense adonar-nos, ens ho anava prenent  tot… els matins, les cançons, els petons, les tardes…

Es van encendre estels de desamor en la bànova de cel amb la que ens vam cotxar aquella nit. La última.

De bon matí sense esma, jeiem arraulits sota el llençol, intentant retenir l’escalfor de dues ànimes ja desconectades, destinades ja a acabar glaçades.

Crescuts en el nostre amor, ignorant que deteriorava, des de  la vidrera contemplàvem amb desconcert aquell home assegut al mig de la platja, sol, aïllat, immòbil. Qüestionàvem la seva quietud. Resistint al vent revifat que bufant des de ponent, el seu costat dret difuminava, creant un fals efecte de velocitat en una escena completament aturada. Igual que el nostre temps,  ara quiet, callat, que darrera la protecció del finestral, retornava al rellotge cada un dels segons robats.

En la seva meditació, aquella ànima solitària, recollia les despulles que el dia abans van ser escombrades. Amors trencats, moments d’oblit, sentiments, plors, rampoines de la vida dels altres… Inclús cada “testimo” nostre, cada promesa, cada ràfega lluent del teu esguard… tant meu que el vaig sentir… Ignoràvem que ens ho va pendre aquell vespre, mentre passejavem.

Vam escurar el cafè, i gaire bé sense dir-nos res, amb el meu cap reclinat sobre teu, abraçan-te, vam desdibuixar la que seria una de les nostres darreres estones.  Mentre el miràvem, encara gosavem dir: “vés, i no es cansa” Desconeixent del tot el que a ell, el vent li donava.

Encara per desparar, teniem sobre la taula, les dues tasses, les presses, les claus i el principi d’un final anunciat per un missatge nou a la teva safata d’entrada. Una nova il.lusió, potser,… qui sap…

Si no hagués bufat tant fort aquella tarda…

PEDALANT EN VERD

La primera vegada...

Les mans se li embrutaven d’una pols vella i grisa mentre feia girar el neumàtic, acaronant suaument la part interna, amb l’objectiu de trobar quelcom punxagut incrustat en la pell d’aquell sucedani de rèptil fred i inerte que a ritme molt lent anava fent voltes entre els seus dits inexperts. La goma gastada i deforme no  posava la tasca fàcil, però va acabar trobant una minúscula partícula que es rebel.lava més rugosa que la resta de la superfície. Va haver de fer servir unes pinces de depilar per extreure-la. Primer es resistia, però va acabar cedint sota la pressió meticulosa del comdemnat ferro.

Enfocà amb els ulls en el pla just on les pinces mostraven l’espina i passant inmediatament a un pla molt més llunyà, la deixà caure a l’hora que l’herbeta es difuminava.

Havia estat la culpable del minúscul, si es pot dir així, forat que acabava de descubrir al globus de goma negre que, inevitablement, havia hagut de submergir dins l’aigua a la pica del labavo. Petits trucs heredats d’una infantesa empírica en la que no había faltat la capseta de recanvis de punxades de roda de bicicleta.

El proper pas era encaixar la coberta en la llanta. Aparentment una tasca prou fàcil com perquè li fes perdre massa temps. Aparentment. En realitat, una d’aquelles situacions còmiques en les que el que poses per un costat et surt per un altre. Per a aquest conflicte no tenia truc a la recamara, però traça i llògica van fer acabar amb el monstre de lo desconegut, i també se’n va sortir.

Inflar-la era la prova de foc de que tot estava sota control. El compressor va fer els honors i en menys de cinc, sis… segons li mostrà amb una estranya protuberància que aquella goma no estava del tot ben encaixada. Amb la punta d’una clau alliberà una part de l’aire contingut, amb una apretada amb els dits corregí la forma, i l’acabà d’emplenar.

Encara quedava el pas més difícil. Encaixar la roda, fent descansar el quadre en el petit eix, acompanyar-la amb la cadena i collar. Això va portar més temps del previst i més tantejades de les necessàries. El preu de la inexperiència. Després de varis intents, sembla que ho aconsegueix. Crac, crac… alguna cosa no funciona. Hi torna. Crac…  Finalment, se’n surt.

Una tarda magnífica, el verd encara present a banda i banda, esquitxat per l’olor  dolça de la ginesta. L’excursió, oferia  un bon assortit de pujades que, pacientment i profanant l’aire amb cada alenada,  van anar superant, a vegades  notant la sequedat del camí sota les rodes.  Un camí que, fidel, va anar seguint darrera el traç del seu germà petit, amb el sentiment incentivat de qui ha fet una bona feina. Cada pedalada en la que notava que tota aquella ferralla no se li desintegrava entre les cames, banyava per igual de suor i orgull tota la superfície de la seva pell.

El fet de haver d’espavilar. Sempre hi ha una primera vegada, fins i tot.. per apendre a canviar una roda de bicicleta.

CONVIDATS VERDS

DE COLOMS I D'ESTIUS...

Fa dies que he notat que els coloms venen a posar-se als balcons del meu carrer. No sé a què es deu, però són varis i passa sovint. Ahir en vaig comptar fins a tres  la barana del veí. Diuen que porten brutícia. A mi, m’han portat records, esquitxos  d'estius de fa més de trenta anys…

Nosaltres no marxavem mai de vacances, ni colònies, ni anàvem a l’estiuet, tan sols jugàvem a la plaça. Ens empaitàvem, ens tiràvem pedres i ens amagàvem darrera els cotxes aparcats. Canviàvem cromos, compràvem bosses de quicos de dues pessetes i chew junior de maduixa. Pintàvem amb guix les parets, xalàvem si trobavem algun ocellet mort o descobríem ous de formigues.  Jugàvem a pilla pilla amb xancletes de plàstic i menjavem panallons

Cremàvem fogueres les nits de Sant Joan,  i veiem des del palc de luxe, que era el nostre balcó, com pujaven la carpa del circ. Tot això, feia de els nostres estius, que fossin realment especials.

Els dies de més xafogor baixàvem després de berenar, més o menys a l’hora en què la meva mare ja s’havia cansat de dir-nos que no treiessim més trastos.

Alguna vegada, sense cap altra justificació que la casualitat, un colom despistat aterrava en la galeria de casa nostra i amb una mica de sort, se’ns colava a dintre.

Llavors, la tarda era una festa.

Corríem tots tres, pel passadís, i al voltant de la taula del menjador, cridant esverats “una paloma!!!”

Ma mare, que trobava en l’escombra el seu gran al.liat, abandonava els plats a l’aigüera i corria també per la casa a mesura que anava tancant les finestres, per alliberar-nos d’aquell convidat inesperat.

I amb tot això, reiem. Com mai.

Il.lusionats treiem l'arrós i repartíem desproporcionadament primer i segon plat, entre el terra de taques descolorides i les nostres manetes tremoloses, aterrides i expectants, decidides a donar-li de menjar. Que vingui, que sí, que no…

Fins que, aletejant toper, s’aixecava del terra i  marxava volant. Sempre massa aviat. Amb les presses amb que marxen les bèsties furtives, que aterren per casualitat al balcó dels pisos petits i sense ascensor. Que arriben, picotegen i se’n van. Deixant-nos tristos i enyorats al balcó de persianes manuals, que el meu pare repintava de verd cada dues temporades, dient-li  adéu  mentre el veiem  allunyar-se, directe a una altra galeria, a espantar a uns altres nens, a robar-li l’arrós a una altra mare, a fer de la seva, una altra tarda especial…

Aviat repreniem el nostre joc. Segurament tornaríem a repartir bitllets al Monopoly, a saltar a la goma que lligàvem entre dues cadires,  a seguir amb la partida de ping pong que ens muntàvem en la taula plegable de fornica de la cuina, a mirar la sèrie del migdia o a comprovar si ja no es movien els escuradents dels polos de coca cola, Fanta i llet que teníem al congelador..

En definitiva, a acabar de passar l’estona de calitxa, fins que fos l’hora de baixar a jugar al carrer. Com el dia abans, com el dia següent, com cada un dels dies que van fer que aquells estius dels 80… fossin realment especials.

Mira, ara n'hi ha un altre...

DIMARTS EN GRIS

 Nunca he sentdo igual una derrota

que cuando ella me dijo “se acabó”

nunca creí tener mi vida rota

Ahora estoy solo y arrastro mi dolor.

MATINS DE SUPERMERCAT...

Per sort meva, una de les caixeres ha convidat a marxar a la meitat de la cua  (quin favor que em fa) però tu, políticament correcte i  respectant el torn que et toca, t’has quedat en la mateixa que jo, ara ocupant el lloc just al meu darrera. Tot i que ens separa una distància aproximada d’un metre, en realitat, hi ha un buit tan gran entre nosaltres com gaire bé els quinze anys que vam estar junts.

Precissament avui que de camí a l'escola, amb els nens parlàvem de tu….

És que acaben trobant les fotos, i… normal, ells pregunten: - I on vivíeu?

Arrenco en primera al semàfor i, mentre amb un gest ràpid de la mà els assenyalo el que va ser la meva llar, amb una sola paraula aboco gaire bé la meitat de la meva vida,

-Allà.

Un sentiment desconegut em sorprèn. Tan meus i tan ignorants de mi…

La infinitat que dura el meu torn, de tan sols tres articles, m’ha donat prou temps com per  desembolicar mil moments  que  vam guardar en una celofana de silenci etern, que crec que algun dia hauriem de trencar. Tan sols un “què tal? com estàs?

Però justament ara, en aquest precís instant,  no podria... Seria incapaç de mirar-te als ulls i dir-te sense plorar, en aquesta època de tardor  en la que m’han caigut totes les fulles, el que tu de sobres saps… que no m’ha anat bé. Feina tinc per contenir les llàgrimes quan la noia passa pel lector la meva barra de pa i el meu tall de peix orfe. Imagino què et pot estar ballant pel cap, a part de que intueixes que avui dinaré salmó:  “Ja t’està bé”.

Jo, que mai t’he desitjat cap mal, li dono a la dependenta els poc més de vuit euros que puja el meu compte, mentre penso… la de carros que vam omplir junts.

Me’n torno cap a casa, creuant la rotonda amb llàgrimes als ulls, l’ànima colgada pels records i l’ofec d’aquell adéu trist, que va ser per sempre, quan vaig deixar-te al peu de la porta, desfet,  amb el posat pansit,  resignat i adolorit. Amb el cotxe carregat amb les últimes caixes, vaig deixar enrera aquella escena que encara al final del carrer el retrovisor em retornava… i que es va quedar allà gravada, també per sempre.

Encara que no he tingut mai ocasió de dir’t-ho, hauries de saber que, d’alguna manera,  a mi també em va fer mal.

Arribo a casa, una altra vegada immersa en un  mar d’un plor que és només meu. Per mi,  per com m’ha anat la vida, per tot el que no he sapigut fer millor. Per aquestes tantes històries que noto que no m’ hi caben dintre. Per tot el que se’m ha trencat pel camí., pel mal que un dia vaig fer…

  

A través dels vidres bruts veig que el dia també s’ha posat trist. Ja ho van dir que plouria… l’únic que faltava ja avui  per evocar el que em deia sempre la meva mare:

Martes, ni cases, ni te embarques…

VERDIX!

VESTITS FETS A MIDA...

però si el que toca ara és obrir la finestra

que s’airegi la fumera que viu en tu,

se t’escapi la rialla de peça,

se t’espurni com a màgia que fa de tu

que camines amb un pam sobre terra…

(IX!)

Intentava imaginar-se’l tal i com ell li explicava que era de dilluns a divendres: bona feina, ben trajat, net i empolainat de cap a peus, dels que es lleven d’hora i es dutxen amb un sabó perfumat per anar ben puntual a la consultoria de renom Price Waterhouse, a Barcelona en el seu Wolkswagen Golf negre. Amb un anglès perfecte i un Alemany avançat, ingredients bàsics en una ment gaire bé prodigiosa que semblava abarcar molt més del que per edat li tocava.

Però ella, a qui en realitat havia conegut, era a aquell noiet guapot i desmelenat, amb vocació de músic i aficionat als porros. De pell morena i mirada penetrant. Amb només vint-i-cinc anys,  i un passat un xic desmanegat. Atent i rialler, amb un cert aire descarat. La va eclipsar des del primer moment que el va veure, el mateix en que ell, en la seva part més masculina,  una lleugera fiblada el va posar en guàrdia.

Abans de la  festa esperada, aquella trobada no va ser més que la invitació recíproca a compartir una part de la vida de l’altre… només que no la van aprofitar. Però tots dos van notar que alguna cosa passaria aquella nit, quelcom especial que marcaria  la resta de la seva existència.

El degoteig de les hores, ella a la pista, deixant-se portar per l’ànima dels altaveus que la provocaven, mentre ell la mirava  assegut al tamboret, a l’altra punta de la barra, amb una copa sempre a mig buidar. Els seus ulls la despullaven i ella notava com totes les punxes de l’armament d’aquella mirada la ferien, fent-la encara molt més vulnerable.

Com a regal de coincidència, l’aniversari d’ella omplia de petons i signatures aquella sala de festes. Així, a més d’un record imborrable s’emportava en el vagó descarriat de la seva història, una postal plena de dedicatòries i una vaca de peluix. Massa fato per un viatge que no arribaria ni al primer trencall.   

A l’hora de marxar, i aprofitant el comiat, encara remenant-se amb la darrera cançó, el va prèmer contra seu i, així agafats,  ignorant el seu nou estat d’enamorament prohibit, no va poder evitar pensar que el desitjava tant…

Cruel i destructiu, el destí, dolgut perquè ningú l’havia convidat, va decidir venjar-se i, arrebatant-los amb la primera claror de l’alba el que feia poques hores els hi havia regalat, després de l’adéu obligat, els va tornar a posar cadascú a casa seva,  deixant   aquella història d’amor per encetar.

Es van veure en més ocasions, però havia passat algun temps i alguna cosa semblava haver canviat. Ella enyorava l’únic petó que mai va ser, però amb el que durant molt de temps va seguir somniant. Per no trencar-se en bocins va cosir l’estrip del seu cor amb la lletra d’una cançó “sabes mejor que yo que hasta los huesos sólo calan los besos que no has dado, los labios del pecado”.

I mica en mica… se’n va anar oblidant.

..però no et possis trista, no passis por

No passis por per ningú que ja no et vol…

La nit que va anar al concert havien passat uns 12 anys. Va trobar que seguia igual d’atractiu, amb el mateix aire fresc i a l’hora desmanegat. Com si el temps no hagués erosionat la seva imatge encara esquitxada de rebel.lia. Ara era ella qui el mirava desde la barra mentre ell feia anar amb una agilitat increíble els seus dits sobre el teclat. La gent ballava i cantava fidel les lletres de les cançons i l’ambient s’anava animant entre ampolles de cervesa, crits fanàtics i faldilles d’estampat de tigre.

No recordava haver-li manifestat mai el seu desitg “dedica’m una cançó”, però va ser cap a la meitat del concert que la van tocar i ella va pensar que encaixava en la seva ànima com un vestit fet a mida. Per això, se la va fer seva. Per sempre.

Petit regal inesperat, rebut gaire bé amb tanta il.lusió com els dos petons i l’abraçada que feia molt temps es devien…

“Meli, estàs igual…”

(No estiguis trista, que ets una estrella...)

Històries que no comencen, cançons que les acaben, records d’un altre viatge…

… i vestits fets a mida.

http://www.youtube.com/watch?v=0GeKFL_-H2o

VIATGES EN VERD

NO ERA MOMENT...

Marrakech,  onze de setembre. No vaig poder dir-li que no…

Però només van ser vint centims,  a canvi d’un  braçalet.

Aquella dona àrab me’l va posar a les mans, mentre insistia en que li donés alguna moneda, tant era quina…  Em vaig sentir obligada a comprar una cosa que no volia, per això li vaig pagar el que em va donar la gana: gaire bé res… I ella ho va acceptar.

A més, no era el millor moment. Ens va agafar al carrer, mal aparcats i en mig de comiats, mentre carregavem maletes a la furgoneta. Segona tongada d’abraçades després de les que havien posat fi a una nit de festa, ball i copes. L'última.

Haviem tornat a l’hotel saturats d’alcohol i mig emborratxats per un enyor que estava a punt de colpejar-nos. Una nit curta, en la que,  restant hores de son,  vam acabar de cremar  la nostra aventura al Marroc.

Ens haviem llevat d’hora perquè ens esperava un viatge molt llarg. Alguns de l’altre grup, dels que no havien de tornar encara, també ho van fer, segurament per esquivar aquell adéu indesitjat, que, qui sap fins  quan, ens separaria. Així que, fent-li una finta al punt i final i  acompanyats de l’olor del cafè  del matí, vam esmorzar junts per darrera vegada.

Deixavem enrera tota una història, moments inoblidables, rutes idíliques sota el sol del desert. Però ja era dia de tornar a casa, el mateix en què  prop de sis milions de persones a la nostra terra es manifestaven pel que era seu. Però a nosaltres que seguiem tan lluny, en un altre continent, altres inquietuds ocupaven el nostre pensament. De moment, recollir i anar tirant…

I aquella dona allà, insistint, molestant… M’havien sobrat força  monedes  però, no sé per què,  no em va donar la gana. Vaig sentir que era jo qui l’estafava. Per dolenta que fos la pulsereta, només vint centims d’euro a canvi era tota una ofensa. Però ella ho va voler així. Es va conformar. A part de que… no era el moment…

El viatge va ser llarg. Van sobrar kilòmetres i ens va faltar descans.

Encara moltes vegades la trobo per algun calaix o en alguna capsa, enredada amb altres quincalles,  relluent…, ni tan sols s’ha enfosquit després de tants mesos i em fa dubtar fins i tot que no sigui de plata.   En alguna ocasió me l'he posat i haig d’admetre que m’agrada.  Reconec que li hauria d’haver compensat amb alguna cosa més, però li va estar bé així…

De la mateixa manera, un cert dia vaig regalar el meu cor a algú, a canvi de molt poquet, gaire bé res… “queda-te’l, és per tu..” Aixi, vaig fer que se l’emportés i que acceptés el que no buscava. Segurament el vaig trobar mal aparcat, desorientat o just al final d’una aventura. Però ho va acceptar. Jo vaig parar la mà sabent que poc rebria. I és que.., no esperava més, ja em va estar bé així…  A part, que no devia ser moment…

 Ara que a casa el xampú se’n va a la meitat de velocitat i la mantega i la mermelada  duren més que abans, no puc evitar sentir un buit en cada racó i a cada segon, que em fan entendre que el viatge, finalment es va acabar… Confio que en alguna de les seves capsetes dels records, enredat amb altres històries, segueixi guardant aquest petit troç de mi,  el que vaig donar a canvi de res. Que mai perdi la lluentor, que  ni els anys ni l’oblit  el facin enfosquir, que per molt que passi el temps,  retorni en retrobar-lo l’alenada d’una bonica història, la que va ser la nostra.

Encara que no fos moment…